La qüestió de si els valors estan en crisi, s’estan perdent o ja no són el que eren, és recurrent. Periòdicament emergeix i diria que, amb més intensitat en moments coincidents, amb una presència o concentració de fets importants polítics, socials o econòmics, reprovables èticament i molt especialment si es percep que la justícia o la comunitat internacional no responen amb contundència a fets tant greus com: la immigració forçosa, les guerres, la venda d’armament, la utilització d’armes químiques contra la població, la violència de gènere, el frau fiscal, els desnonaments, la pobresa energètica … Tothom es planteja “com pot passar” “quins són els culpables” “com poden quedar impunes”, i fins i tot s’ho pregunten en una acte de cinisme, els mateixos culpables que mai se’n consideren.
En aquests moments pot semblar que estem en un desert moral, d’ una societat líquida i global. Però no és cap desert moral ni ens hem quedat sense valors. Precisament els valors, que formen part d’aquesta societat líquida, també en són, de líquids i es van movent prenent més força i protagonisme uns que d’altres. Moltes vegades aquests valors són els que estan subjacents en aquestes situacions d’injustícia que ens indignen a nivell local o mundial, que ens fan pensar que els valors estan en crisi. I el que és pitjor, és que moltes vegades intentant validar-los es presenten com el preu inevitable, sense alternativa, que s’ha de pagar per mantenir nostre model social de benestar.
Es cert que, en la nostra societat, les problemàtiques socials són cada vegada més visibles i es presenten més properes. Les formes de vida han canviat molt en poc temps i la caducitat dels canvis cada vegada és més curta, la diversitat social està més present en la nostra vida quotidiana, les idees i els principis rectors de la nostra vida cada vegada semblen més solubles… És a dir que el nostre món cada vegada se’ns fa més complex i per tant parlar dels seus valors també ho és. Si fa unes quantes dècades es podia pensar que existien alguns referents clars, encara que possiblement no agradessin, aquests han quedat com a residuals, i com a conseqüència s’han generat inseguretats personals i col·lectives en l’escala de valors referents. També s’ha dit que aquestes inseguretats en gran mesura han estat desplaçades subtilment pels valors de l’economia de mercat.
Totes les persones, som subjectes morals en tant que jutgem, decidim, actuem, i valorem els fets, les situacions i les persones, i ho fem des dels nostres criteris i valors que són el resultat d’un procés de construcció social. Construir i reconstruir criteris morals s’ha de fer des de l’anàlisi i la reflexió personal i col·lectiva en tots els àmbits de la vida. Per això, cada vegada és mes necessari que els ciutadans, tant a nivell personal com col·lectiu, desenvolupin una ètica raonada i fonamentada que reguli les relacions socials, econòmiques i polítiques entre les persones, les comunitats, i les nacions… i amb el nostre planeta com a sistema.
L’educació, que té un paper central en els processos d’aprenentatge, ha d’ajudar a elaborar de forma autònoma, racional i crítica, criteris de judici per actuar i incidir en la millora de la societat.
I hauria de ser així, una construcció autònoma, racional i crítica per evitar la instauració de models o referents de valors absoluts ja coneguts o, en l’altre extrem, d’un relativisme moral que, amb l’excusa de no tenir pautes, ens porti a pràctiques del “tot és vàlid”… En el nostre món els valors no són neutrals i des de l’educació també sempre s’educa en un sentit o un altre, per activa o per passiva. Per això s’insisteix en la necessitat de ser crítics, d’analitzar i identificar els valors dominants o subjacents en els fets i en els contextos que vagin contra la justícia, l’equitat i equilibri ambiental.
Per això també s’hauria recuperar la idea que els valors i l’ètica haurien d’impregnar tota activitat educativa, amb continguts específics i especialment amb una reinterpretació del marc curricular des d’una dimensió ètica, en tant que són coneixements i aprenentatges que s’hauran d’aplicar per al desenvolupament de la nostra societat. Ara diríem que els aprenentatges competencials ho són si tenen aquesta dimensió ètica. Això suposa un compromís dels docents però també un convenciment de la necessitat que el nostre model social hauria de passar per un filtratge ètic. Caldria impulsar-lo des d’un govern amb una voluntat política ferma, convençuda i amb un bon coneixement del tema.
