La Tecnologia, les TIC més concretament, les Tecnologies de l’Informació i la Comunicació, és innegable, estan ja presents en pràcticament totes les àrees de la nostra societat. La informàtica, les telecomunicacions, l’electrònica són presents en el nostre dia a dia, arreu on anem, en qualsevol de les dimensions de les nostres vides. Aquest fet té moltes implicacions a molts nivells, i ens hauria d’estar portant a molts debats, la majoria d’ells amb poc o res a veure amb els temes més tècnics que sovint acaben acaparant tot el focus.
En un moment on tot està interconnectat, on l’accés a centenars, milers, milions de dades es fa en un sol instant des de qualsevol lloc del planeta, resulta que les característiques tècniques dels aparells que ens permeten interactuar amb tot aquest món passen per davant de les implicacions morals o ètiques de les capacitats que ens atorguen aquests dispositius, i també de les seves conseqüències. I això ens hauria de preocupar.
Vagi per davant que sóc tecnòfil, un tecnòleg i un gran defensor de les tecnologies de la informació, crec que són una eina, una de les millors que ha inventat la humanitat, i com a tal poden fer molt de bé, i ajudar-nos a resoldre multitud de problemàtiques, i a avançar cap a una societat més justa i més igualitària. El problema no rau en el martell, entenguem-nos, sinó en la mà que l’utilitza, i de vegades ni tan sols això, sinó en qui ha fabricat aquell martell i amb quina intenció.
I aquí és on vull anar, més que una època de canvis, el que estem vivint crec, és un canvi d’època. La societat ha canviat en els seus costums, maneres de comunicar-se, d’aprendre, d’entretenir-se i de relacionar-se, de forma exponencial en les darreres dècades. Ens acostem vertiginosament cap a la singularitat tecnològica, cap al transhumanisme, cap a la intel·ligència artificial autònoma, i mentrestant semblem igualment incapaços de resoldre els mateixos problemes de sempre: la desigualtat, l’exclusió, la injustícia, l’egoisme … En el fons tot s’acaba resumint, com tantes altres vegades en la història de la humanitat, en les lluites de poder. Qui decideix? Qui obeeix? Qui atorga o treu el poder a qui?
L’educació un cop més, esdevé la palanca de canvi, l’eina més poderosa i necessària, i ho fa en un escenari més enrevessat que mai. Mestres, educadors, docents, alguns entusiasmats, d’altres atemorits, tots s’enfronten als mateixos i als més grans reptes, cadascú des d’una perspectiva o aproximació diferent, en funció de les seves capacitats, dels seus coneixements, dels seus recursos, formació i experiència. El que cal entendre, per fer-se càrrec de la situació és que estem plantejant un model educatiu per a donar resposta a necessitats que d’aquí a ben poc hauran canviat i a demandes que potser de moment ni tan sols existeixen. Si una cosa ha canviat és la increïble velocitat a la que canvia tot plegat.
En alguns casos, en el món educatiu, el que es planteja és una adopció total, gairebé mística, on la tecnologia sembla ser la solució definitiva, noves metodologies, que segurament no ho siguin tant, amb una capa de “xapa i pintura” ben brillant. En altres casos la negació absoluta, gairebé herètica, on es prohibeix fins i tot, qualsevol dispositiu que tingui una pantalla. I entremig, ni una cosa ni l’altra, tot un rang ben ampli d’opcions, des de projectes de centre fins a mestres que van per lliure. Departaments que per una banda recopilen recursos i per altra aposten per oferir formació, o no fer-ho. Sigui com sigui tinc la sensació que sobre aquest tema, en alguns debats, anem tard i sense “els deures” fets, i no només com a comunitat educativa, sinó com a societat. Amb això no voldria donar una visió catastrofista de tot plegat, al contrari, sempre he estat una persona optimista i en aquest cas crec que en conjunt anem a millor, però la complexitat hi és ben present.
Així com ja fa temps que es fa un treball orientat a competències, o que se’n parla molt (i no només se’n parla sinó que es practica) de l’educació en valors, penso que el repte, el GRAN repte és parlar i plantejar el treball cap a la sobirania. Justament un moment en que es parla molt de la sobirania, potser de tant repetir-la hem buidat la paraula de significat, però segurament per això crec que és més important que mai reivindicar la sobirania des del concepte d’autoritat. Qui té l’autoritat per decidir sobre els usos i aplicacions de la tecnologia? Qui en té la potestat? Els experts? Els Acadèmics? Els estats? Els governs? Els partits polítics? I quins programes o plans tenen respecte a aquest tema? Masses vegades resulta trist i decebedor cercar-ne informació al respecte. Per altra banda en un món globalitzat com l’actual té sentit dir que un estat o un govern és sobirà respecte a qualsevol tema en que l’economia i els mercats són qui marquen el camí a seguir? Qui estableixen les regles i el terreny de joc? Quin paper hi juguen les empreses, o els lobbies o els ciutadans de a peu? I quan parlem de sobirania energètica? O alimentària?
Estarem d’acord, o potser no, que deixar l’educació en mans de les tendències o situació dels mercats, dels interessos econòmics o de les elits de poder, no seria el més responsable, o el més desitjable. Això ja seria tot un debat ben interessant. Però més enllà d’això, fins i tot des de diferents posicions ideològiques ens podem posar d’acord que el que ens demana aquesta situació, és educar amb l’objectiu d’assolir uns criteris, unes competències i una mirada crítica que permeti a les persones prendre decisions encertades davant de situacions imprevisibles en un futur incert. Necessitem un sistema educatiu que prepari a les persones, no per esdevenir expertes en tecnologia, sinó persones amb capacitat de decidir sobre qüestions relacionades o que impliquin a la tecnologia.
I tot això només ho podrem fer si ens plantegem com educar amb l’ús de la tecnologia i en l’ús de la tecnologia. EDUCAR amb majúscules, des de totes les vessants, des de l’educació formal i no formal, des del paper de les famílies fins al paper de la publicitat als mitjans. Tenint en compte els processos de transformació digital que estan patint (de vegades a contracor i a marxes forçades precisament) moltes entitats i centres educatius. Per exemple fa anys que em “barallo” amb les entitats de lleure educatiu per a que entenguin el seu paper en tot aquest tema, que fer activitats d’educació en valors i en el medi natural no hauria de ser incompatible amb treballar l’aproximació a la tecnologia de forma crítica i responsable fora de l’escola. Sempre que em demanen que faci una xerrada per a famílies en alguna escola em demanen sobre els riscos d’internet i sobre com combatre’ls, evidentment sempre intento donar-los la volta plantejant-los un altre escenari on no es tracta de riscos i problemàtiques, sinó d’oportunitats i aprenentatges, començant pels propis adults i per un treball de referents i de criteris. Fa anys que intento que les escoles de formació per a mestres i educadors incorporin aquesta visió, i per sort no són poques les persones i entitats que reclamen posicionaments polítics i estratègies a llarg termini, que van des de l’ús de programari lliure fins a la transparència o el control de l’apropiació i accés a les dades.
Els reptes són grans, enormes, i segurament no hi ha cap solució o resposta màgica que ho resolgui. Però si em permeteu i a mode d’exemple, podem fer ús d’un recurs que utilitzem quan desenvolupem activitats tecnològiques ja amb els més petits, i que resulta essencial. El reconeixement de patrons i la descomposició dels “problemes” o reptes grans, en altres de més petits, fins a desgranar-los de tal manera que sigui més fàcil plantejar com afrontar-los. Comencem per aquí si voleu … i un altre dia parlem de com introduir el pensament computacional ens ajuda a treballar tantes altres competències transversals.
Imatges de Tecno FESC (Setem) i Congrés de Sobirania Tecnològica (Sobtec)
