Hi hagué un temps (els anys de la Segona República, la dècada dels 70 del segle passat) que molts ciutadans i ciutadanes van creure que una de les maneres menys cruentes i més duradores de combatre les injustícies i la misèria i d’avançar cap una societat més justa i lliure era l’educació i la cultura… Sabem prou bé que no és suficient, que els poderosos i els explotadors no desapareixeran pas així per les bones, però a la vista de com han acabat algunes revolucions o determinats projectes i ideals, potser que l’educació i la cultura siguin encara d’aquelles utopies que ens ajuden a caminar.
Actualment és un lloc comú desvaloritzar el paper de l’escola i la tasca dels mestres. És una obvietat que la informació és fàcilment accessible gràcies a la digitalització i que la transmissió no necessita l’aparell escolar, ni els seus servidors. Però és que encara hi ha algú que pensi que l’escola serveix només per transmetre informació? Voleu dir que no ens enreden aquells que afirmen que els docents són un instrumental obsolet? No ho creien en absolut els vencedors de la guerra civil espanyola, que van acusar els mestres de tots els mals haguts i per haver: per això els van assassinar, els van obligar a exiliar-se o van posar en marxa un procés de depuració a consciència. Igualment que alguns aparells de l’estat aquests darrers mesos que no s’estan d’anar repetint per activa i per passiva que l’escola catalana adoctrina, que el currículum de Catalunya és esbiaixat, que els mestres catalans són gairebé tots independentistes, que la culpa del procés és fonamentalment de l’escola catalana (bé, també de TV3…). Tot plegat calúmnies i acarnissament. Vist, però, des d’una altra òptica, deu ser que encara és important la feina dels mestres i que encara pesa el temps escolar.
Són pensaments que em vénen al cap en rellegir aquest llibre de Salomó Marquès, professor d’Història de l’educació a la Universitat de Girona, que ha dedicat gran part de la seva recerca a estudiar i treure de l’anonimat els mestres catalans que es van haver d’exiliar tan bon punt els franquistes van ocupar el nostre país. El primer fruit d’aquesta tasca, iniciada a mitjan de la dècada dels 80, fou el llibre L’exili dels mestres (1939-1975), publicat el 1995, quan havia aconseguit documentar i posar nom a 387 mestres que havien anat a l’exili. Avui, pràcticament 25 anys després, han arribat a 589 i la recerca no és pas tancada… Això és el que explica aquest nou llibre del doctor Marquès, on ha volgut dibuixar una panoràmica general d’aquest exili, una història molt poc coneguda, que s’ha pogut anar construint a base de molts viatges, de moltes entrevistes, de múltiples consultes en arxius diversos, de lectures de diaris i correspondència personals, un treball viscut amb intensitat i emoció.
1939: l’exili del magisteri català s’estructura en tres parts. A la primera, Ensenyar-los a pensar, es fa una síntesi del que van significar els anys republicans per a l’educació, que van situar Catalunya a l’avantguarda pedagògica d’Europa; s’explica qui són els que se’n van i com són rebuts a França, el país de la fraternité: la majoria seran reclosos en camps de concentració (Agde, Argelers, Gurs, Barcarès, Setfonts, Vernet, Sant Cebrià, Bram), on es posaran en marxa escoles per als infants internats i es faran nombroses activitats de formació d’adults; i s’exposa com, en començar la Segona Guerra Mundial i en ser ocupada França, la possibilitat de marxar cap a les Amèriques obrirà un bri d’esperança per a molts d’ells.
La segona part, Riquesa per a uns, és pròpiament la que es dedica als exilis dels mestres catalans, que s’escamparan per diversos països del món. Alguns es queden a França: uns s’incorporaran a la Resistència, d’altres seran deportats i moriran en els camps d’extermini nazi, i després de la guerra, seran pocs els que es puguin dedicar a l’ensenyament. D’altres van ser acollits a la Unió Soviètica o, uns anys més tard, a l’Alemanya Oriental, però també al Regne Unit, a Bèlgica o Andorra… Però la majoria van anar a parar a Amèrica i, dins d’Amèrica, molt especialment a Mèxic, gràcies a la decisió i a la generositat del president Lázaro Cárdenas que fa saber al govern francès que el seu país estava disposat a acollir tots els refugiats espanyols (fins a 17 expedicions es van poder fer!). També van acollir refugiats espanyols Xile, la República Dominicana, Cuba i Veneçuela. I, en un nombre molt inferior, Guatemala, El Salvador, Argentina, Colòmbia, Brasil, els Estats Units i Canadà.
L’exili a Mèxic ha estat el més estudiat i, allí, gairebé tots els mestres que van voler seguir exercint la seva professió ho van poder fer, de manera que aquell país es va beneficiar en gran manera del seu bon saber fer pedagògic. D’una banda, el govern de la República Espanyola va crear diversos col·legis a la capital. De l’altra, el Patronat Cervantes va promoure la creació de nombrosos col·legis Cervantes fora de la capital: Córdoba, Jalapa, Veracruz, Tampico, Tapachula, Mérida, Cuernavaca, Torreón, etc. I encara es van posar en marxa d’altres centres escolars, fora del Patronat, alguns regentats per mestres freinetistes del Grup Batec de les comarques de Lleida, com Patricio Redondo, José de Tapia o Ramon Costa Jou.
I la tercera, Pobresa per als altres, serveix per descriure com va quedar l’escola catalana sota el règim franquista. L’escola del NO, diu l’autor: no a la coeducació, no a la laïcitat, no al català, no a les metodologies que venien de l’estranger… Un vertader desastre que, en part, encara paguem avui. El llibre es tanca amb un apartat especialment valuós, una relació onomàstica dels mestres exiliats que ha pogut localitzar i documentar (alguns només parcialment) Salomó Marquès.
Justament perquè l’escola vol formar ciutadans lliures i participatius, la seva funció no es pot limitar als aprenentatges instrumentals i a l’assoliment de les competències bàsiques, sinó que ha d’impregnar tota la seva acció d’eticitat per aconseguir una educació vertaderament integral de les persones. I, en aquest sentit, és important que la formació dels mestres no es quedi només en la tècnica, en la metodologia, en l’instrumental, perquè seran agents de cultura i d’humanisme i referents de vida per seus alumnes.
1939: l'exili del magisteri a Catalunya Associació de Mestres Rosa Sensat, 2019 Col.lecció referents, 15
1 comentari
Per molt que hi pensi, no se m’acut cap altra institució que ens doni l’esperança de millorar el món que l’escola. Ara mateix, al segle XXI. I em sembla que fa 25 segles que a molts ens passa el mateix. Crec que és la única institució on el comunisme és possible. Els plantejaments que sovint ens fem en educació (es posin en pràctica o no en àmbits reduïts) són impensables en qualsevol altre context social. Les escoles poden somiar, el món encara no. Per això potser el món del segle LXX sortirà de somnis escolars.
I per això el món insomne (avui en diuen neoliberal, però potser hauríem de precisar més) lluita descarnadament contra l’escola somiadora.