Fa poques setmanes ha començat un nou curs, aquesta vegada més aviat que mai. Els nens i les nenes arriben a l’escola emocionats per la retrobada amb els companys, encuriosits per saber com serà la nova aula, expectants per veure quina cara faran els nous docents i il·lusionats amb els projectes que els esperen. Alguns alumnes, descobriran amb estranyesa que un dels seus companys o companyes no ha vingut. Potser pensaran que ha allargat les vacances, o que ha canviat de centre, però la mestra, els explicarà amb molta cura i intentant trobar les paraules justes, que la seva absència és per malaltia i que necessitarà un llarg procés de cura i convalescència.
Aquesta és la realitat que viuen alguns infants i joves. No en són molts, però són prou importants perquè siguem conscients que existeixen i dediquem temps a reflexionar, cadascú des del seu lloc i des de la seva mirada, per poder trobar la millor manera d’acompanyar-los en aquesta situació tan vulnerable. Que no puguin anar presencialment a l’escola no vol dir que se n’hagin de desvincular i no puguin continuar el seu procés d’aprenentatge. Les mestres de les aules hospitalàries, mentre estiguin ingressats i els docents d’atenció domiciliària, a casa durant la recuperació, vetllaran per fer-ho possible.
Quan arriba un nou alumne a l’hospital el meu objectiu dels primers dies d’atenció és poder-nos conèixer i generar un clima de confiança i benestar. A l’inici d’un ingrés els infants acostumen a estar desconcertats i espantats i sovint poden sentir malestar o dolor. Comencem amb activitats lúdiques com poden ser contes, jocs de taula, activitats plàstiques i creatives, en definitiva, propostes que facilitin la conversa, convidin a passar una estona divertida i ens ajudin a generar un vincle que necessitarem per poder començar a compartir coneixements i aprenentatges. Quan comencem amb aspectes ja més curriculars, sobretot a l’inici sempre intento que les propostes siguin reptes assumibles i que garanteixin un cert èxit. Estan en una situació personal molt vulnerable, i amb l’autoestima sovint força tocada, no podem afegir pressió i frustracions sinó ben al contrari, aprofitar l’aprenentatge per restablir la confiança en ells mateixos.
Si una paraula defineix la meva feina com a docent en l’àmbit hospitalari és la flexibilitat. Farem classe quan les condicions siguin òptimes i això els hi deixo molt clar des del primer dia. El respecte cap al seu benestar és absolut. Si no es troben bé torno més tard i les vegades que calgui o bé ajornem la classe. Hi ha dies que estan neguitosos per alguna prova o intervenció que els faran o els ha passat alguna cosa que necessiten compartir. Cal donar-los aquesta oportunitat sense pensar que perdem el temps, al contrari acostumen a ser sessions molt profitoses.
L’atenció educativa que duem a terme les docents en l’àmbit hospitalari no té cap sentit si no està vinculada al centre educatiu de l’alumne. És per aquest motiu que una de les tasques més rellevants que portem a terme és la coordinació amb cadascun dels centres.
El primer contacte sempre intento que sigui telefònic. Penso que és molt important poder parlar i escoltar-nos. Per als mestres, la notícia d’una malaltia greu d’un dels seus alumnes és molt impactant i dolorosa i en la trobada amb la família segurament hauran hagut de fer una reacció de contenció i consol. Aquesta primera conversa és un espai que els permet expressar com se senten, plantejar dubtes i manifestar, si és el cas, la dificultat d’afrontar aquesta situació tan personalment com en relació amb el grup classe i les famílies. Penso que crear aquest espai de confiança i de suport entre docents afavorirà una coordinació molt més fluida que permetrà dissenyar un bon acompanyament de l’alumne mentre no pugui tornar presencialment a l’escola.
Aquest treball conjunt ha de tenir com a objectiu mantenir la vinculació de l’alumne amb l’escola. Cal que senti que forma part de la vida de classe, que sàpiga que se’l té molt en compte i que se l’espera. Decidir que tingui un espai reservat a l’aula, que hi hagi el seu nom o la seva fotografia present, que pugui participar en decisions importants pel grup (triar el nom de la classe, participar en la proposta de projecte a treballar…) són petites accions molt positives per l’alumne hospitalitzat però també pel grup classe. Visibilitzar la malaltia, el patiment d’un company, amb un bon suport, és un gran aprenentatge per la vida.
Cal que l’alumne de l’aula hospitalària senti que forma part de la vida de la seva classe, que tingui un espai reservat a l’aula, que hi hagi el seu nom o la seva foto, que pugui participar en decisions importants del grup…
Rebre fotografies, textos, vídeos de l’escola ajuda a millorar l’estat anímic i emocional dels infants i joves, però el que els farà sentir realment vinculats al grup serà poder continuar compartint coneixements amb els seus companys. A l’escola anem construint l’aprenentatge a partir de les reflexions personals però sobretot compartint i confrontant idees amb els iguals. No podem privar a l’alumne malalt de les converses de classe, de les preguntes que sorgeixen, de les investigacions que s’enriqueixen amb els descobriments i les aportacions de cadascú, dels reptes que es resolen amb els coneixements i l’esforç de tots. Hem de fer possible que segueixi formant part de la comunitat d’aprenentatge que representa l’aula i que les seves reflexions, dubtes i aportacions també puguin formar part del procés educatiu del grup.
Si s’ha mantingut un vincle real durant el temps que l’alumne no ha pogut anar a l’escola, en el moment del retorn no serà un desconegut, el grup el reconeixerà i acceptarà els possibles canvis físics derivats de la malaltia o els tractaments i estarà preparat per entendre les conseqüències emocionals que pot comportar haver sobreviscut a una malaltia greu. L’infant que recupera la seva normalitat, sentirà que, malgrat que ha estat fora durant un llarg temps, ha continuat formant part de la vida i de la història del grup.
La malaltia, el dolor, la mort, i especialment en els nens, ens espanta i sovint preferim obviar-la però com a docents tenim la responsabilitat de donar resposta acompanyant de la millor manera possible el camí dolorós, al qual s’enfronten els infants malalts.