Acaben de tocar les 12. Els nens i les nenes de la classe recullen les seves coses i marxen cap al pati. Les emocions estan encara a flor de pell. Ho diuen els seus ulls i els seus moviments. Avui no ha sigut un matí més. Avui han pogut parlar de l’avi Josep, de la tieta Carme, de la mare Andrea, de la cosina Anna, del pare Daniel, del gos Lucas i del hàmster Rocky. Inclús del germà que mai va tenir nom. Totes aquestes persones i mascotes tenen una cosa important en comú: són éssers estimats que han mort, però avui, per un moment, el grup ha aturat el món per fer-los ben presents.
Cap a les 10 del matí, quan el taller ja estava en marxa, ha trucat un pare demanant si la seva filla podia sortir de la classe. La mort i el dol no són temes per una nena de 8 anys, ens ha dit. És un fenomen ben curiós. Totes les persones naixem, envellim, experimentem diverses pèrdues al llarg de la vida i, un dia, morim. Tanmateix, preferim fer veure que aquestes experiències són fenòmens estranys que no formen part de la vida, o que, si de cas, només afecten els altres. O que només ens afecten quan som adults. La trucada d’aquest pare ens recorda que vivim en una societat on la mort i el dol són tabú, i els centres educatius, malauradament, no sempre són un oasi en aquest desbaratat desert.
La pedagogia de la mort fa referència al conjunt de plans educatius i propostes didàctiques que tenen com objectiu facilitar l’accés de les persones que formem la comunitat educativa -alumnes, personal docent i no docent, i famílies- a un conjunt de valors, actituds i coneixements i destreses que ens permetin integrar de forma sana la finitud i el cicle natural de la vida, reconèixer la nostra interdependència, i posar en pràctica la cura de tot i de tots com una necessitat radical per la nostra convivència.
Avui, els i les alumnes del grup Esquirols han compartit experiències de les quals mai abans havien parlat
Ni a l’aula ni enlloc. S’han emocionat, s’han abraçat i s’han acompanyat. El cert és que estan de sort. Més enllà de les assignatures i projectes que els donen amplada i llargària, la seva escola també s’esforça per oferir-los una educació profunda per una vida conscient.
Sovint, la pedagogia de la mort espanta les pròpies persones docents
Tal com ens comparteixen l’Agustin de la Herrán i altres autors en el seu llibre ‘La pràctica de la pedagogia de la muerte. Guia didàctica’ *, ni es tracta de fer com si la mort, la pèrdua i la contingència no existissin, fent-nos captius dels tabús socials, ni d’aturar-s’hi de forma obsessiva. Es tracta de practicar el principi de la inclusió curricular natural -totes les assignatures ofereixen bones oportunitats per fer-ho-, i, sobretot, es tracta d’interioritzar-se, és a dir, d’oferir una educació basada en la comprensió i la consciència -més que en el coneixement i la competència-, d’abraçar els dubtes per no caure en la manipulació o l’adoctrinament, i d’assumir que la calidesa és la porta per crear el clima necessari en què irromp l’empatia, la sensibilitat, la seguretat i la comunicació clara i efectiva.
Avui és ja l’endemà. Quatre correus nous esperen a la safata d’entrada de l’escola. Són correus de pares i mares que donen les gràcies pel taller que ahir van fer els seus fills i les seves filles. En vam parlar mentre sopàvem. És la primera vegada que a casa compartim una conversa sobre la mort i el dol. Ens hem adonat de quanta falta ens feia, escriuen. Aquests correus confirmen les sospites: en una bona pedagogia de la mort, com en tota bona pedagogia, totes les persones creixem quan ho fem en un entorn de naturalitat i de respecte. Els nens i les nenes, un cop més, són els veritables mestres.
* En aquest enllaç podeu accedir a informació i recursos valuosos i de molta utilitat sobre el tema
