La figura d’Elisabeth Eidenbenz, directora de la Maternitat d’Elna (1939-1944), és força coneguda al nostre país. Però aquesta dona coratjosa és la punta de l’iceberg d’un ampli grup de suïsses i suïssos que, durant la guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial, des de la condició de neutralitat del seu país, van protagonitzar accions solidàries, especialment dirigides a la població més vulnerable que patia, com avui pateix malauradament en altres contrades, les conseqüències dels conflictes bèl·lics: el terror dels bombardejos, els desplaçaments forçosos, la desnutrició, la fam i les malalties.
La història de la Maternitat d’Elna té tots els ingredients per esdevenir un referent de la solidaritat suïssa. Hi ha ajudat el fet que la seva directora fos merescudament recuperada i homenatjada i que l’edifici, en peu, constitueixi un símbol material del salvament de vora sis-cents infants i llurs mares. Però, alhora, hi ha el perill que es cregui que és una acció isolada, fruit d’una iniciativa personal, i es descontextualitzi de la tasca de plataformes civils solidàries, com ho fou l’Ajuda Suïssa, xarxa d’ONG que, per mitjà de persones voluntàries -com Eidenbenz-, va desplegar l’ajut humanitari, primer a Espanya, en el context de la guerra i, posteriorment, a França, sota el règim de Vichy i l’ocupació nazi.
L’exposició itinerant Compromís i solidaritat. L’ajuda suïssa en temps de guerra (1936-1945), produïda pel Consolat General de Suïssa a Barcelona, que me n’ha confiat el comissariat, pretén justament valorar les trajectòries vitals de 23 suïsses i suïssos que van viure en primera línia els temps convulsos de la guerra i es van comprometre en l’ajuda humanitària des de diferents col·lectius i amb motivacions diverses.
La majoria d’aquestes persones van tenir una vinculació directa amb la ciutat de Barcelona durant la guerra i moltes d’elles van continuar compromeses durant la Segona Guerra Mundial i, fins i tot, més enllà
Bona part d’elles va pertànyer al Servei Civil Internacional (SCI), entitat pacifista creada el 1920 pel suís Pierre Ceresole. Aquesta entitat va liderar el Comitè Neutral d’Ajuda als Infants d’Espanya -més conegut com a Ajuda Suïssa-, que va agrupar diferents associacions amb l’objectiu d’ajudar la població civil espanyola sobre el terreny. Va ser el secretari del SCI, Rodolfo Olgiati (1905-1986) qui, després de ser interrogat en una convenció sobre “què es podia fer per a la població civil espanyola”, va proposar al govern suís de constituir aquesta xarxa per agrupar de manera més efectiva les diverses iniciatives solidàries, tot mantenint la neutralitat. En la pràctica, només els va ser permès operar en la zona republicana: Madrid, València, Múrcia i també Barcelona van ser alguns dels llocs des d’on els voluntaris del SCI van desplegar la seva acció per mitjà dels coneguts camions amb la bandera suïssa, que permetien traslladar població a zones segures i transportar-hi queviures. En el cas de Barcelona, la seu de l’Ajuda Suïssa estava situada a la casa dels quàquers, amb qui van col·laborar de manera estreta. Abans que ells, altres associacions d’esquerra van protagonitzar diverses iniciatives d’ajut i solidaritat, com és el cas de l’Associació d’Amics de l’Espanya Republicana, la Federació Suïssa d’Obrers Samaritans o les Dones Socialistes Suïsses. Sota una estricta interpretació de la neutralitat per part de les autoritats suïsses, no sempre els va ser fàcil actuar. Coetàniament, el comitè internacional de la Creu Roja -amb Marcel Junod (1904-1961) entre les seves principals figures- sí que va operar en la zona nacional, propiciant l’intercanvi de presoners i la cerca de persones.
La recerca sobre l’acció d’aquests activistes no ha estat fàcil, sobretot en el cas de les dones. Hi ha casos de parelles que es van forjar en el decurs de les accions de solidaritat, en què ha estat difícil aconseguir dades sobre les dones, sovint esmentades de manera secundària. Això contrasta amb el fet que, per norma general, van ser elles qui es van ocupar de la cura directa de la població civil, especialment dels infants. En altres casos, com els d’Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), Ruth von Wild (1912-1983), Elsbeth Kasser (1910-1992) o Regina Kägi-Fuchsmann (1889-1972), la seva trajectòria personal i professional estava ja prou documentada.
Actualment, els arxius del SCI a La Chaux-de-Fonds, els arxius de la Creu Roja a Ginebra, els arxius de la Universitat de Zúric i els Arxius Socials Suïssos, també a Zúric, són alguns dels que compten amb més documentació sobre el tema. Cal afegir que, en el seu moment, les revistes il·lustrades suïsses van ser una via per difondre imatges de la confrontació bèl·lica que van contribuir a crear un estat d’opinió. En aquest sentit, en l’exposició s’inclou la figura del fotògraf Paul Senn (1901-1953), la vinculació del qual amb Espanya es remunta a abans de la guerra. Si bé no va ser un cooperant, va ser testimoni amb la seva càmera de moltes de les accions d’ajuda humanitària, durant la guerra i en l’exili. També hi ha el cas de Robert Risler (1912-2005), vinculat a l’Ajuda Suïssa com a membre de l’Organització suïssa d’Ajuda als Treballadors. Com a cineasta amateur, va ser autor de diversos curtmetratges, alguns dels quals gravats a Barcelona, per difondre la tasca de l’entitat i recaptar-hi fons. La seva germana, Magrit Risler (1919-2003), va col·laborar amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya en la recepció dels voluntaris estrangers.
Com s’ha dit, bona part dels protagonistes de l’exposició va tenir vincles amb la ciutat de Barcelona. Per exemple, Ruth von Wild va néixer a Barcelona -on estava instal·lada la seva família, procedent del cantó de Berna- i va exercir com a mestra a l’escola suïssa, igual que Irma Schneider. Hans Hutter (1913-2006), mecànic de professió, va ingressar en les Brigades Internacionals per reparar vehicles, però va acabar combatent. Va ser ferit i va passar la seva convalescència a Barcelona, cuidat per una família amb qui va mantenir llaços d’amistat de per vida. Ell va formar part dels més de vuit-cents suïssos que es calcula que van lluitar del costat dels republicans durant la guerra d’Espanya i que van ser represaliats en tornar al seu país. Finalment, cal recordar Adolf Gonzenbach (1893-1970), cònsol de Suïssa a Barcelona durant els anys de la guerra, que va tenir cura de la comunitat suïssa de la ciutat i va vetllar per la sort de compatriotes empresonats per les autoritats franquistes. En definitiva, l’exposició mostra una activa generació d’entreguerres, que va continuar, en molts casos, la seva acció en la reconstrucció de l’Europa de postguerra.
Textos de l’exposició COMPROMÍS I SOLIDARITAT. L’ajuda suïssa en temps de guerra (1936-1945)