El 4 de gener de 1960, Albert Camús va morir en un accident d’auto a Villeblerin, (França). A la seva cartera portava una novel•la inacabada, encara sense títol, que no es va publicar fins desembre de 1994 com a El primer home.
Dies abans havia declarat a un periodista que la seva obra encara no havia començat.
Tres anys abans (1957) havia rebut el premi Nobel per obres com ara “L’estranger” (42), “El mite de Sísif” (42), “Calígula” (45), “La Pesta” (1947), “Els Justos” (49), o “L’home rebel “(51). Obres que fins al present no han deixat de publicar-se.
Anteriorment Camus havia participat activament a la Resistència i havia fundat i dirigit la revista clandestina Combat.
Havia arribat a Paris després de ser rebutjat com a professor per la Facultat de Filosofia i Lletres d’Argel, a causa de la seva tuberculosi, malaltia que també li va impedir ser admès com a soldat a la segona guerra mundial.
Quan encara vivia a Argel, havia fundat una companyia teatral de la que va ser actor i director. L’amor al teatre l’acompanyarà tot la vida. Com Sartre, va intentar la difusió de les seves idees a través de l’escena.
Molts anys abans, (1915), als dos anys d’edat, Camus havia perdut el seu pare, mort a les trinxeres de la Gran Guerra. El seu pare havia arribat a Argèlia feia temps com a emigrant amb la seva dona, una menorquina analfabeta i quasi muda impulsat per les promeses del govern de Paris, que va fer servir les masses depauperades de la “banlieu” per omplir de francesos la seva colònia. Cal dir que el projecte del govern no era tant afrancesar Argèlia com allunyar les masses obreres de Paris.
En El primer home, Albert Camus ens explica les arrels de la seva vida, semblants a la història de tots els pobres. Dibuixa la seva humil família com plena de tendresa però poc capaç d’expressar-la, poderosa i vulnerable al mateix temps, compromesa de forma senzilla amb la pàtria francesa, més madrastra que mare, però també amb els seus conciutadans argelins, agermanats per la mateixa pobresa.
És una història obscura i lluminosa al mateix: des del punt de mira d’un adult amb una vida aposentada d’ intel•lectual francès reconegut amb un premi nobel, Camus sent la necessitat de tornar a la seva infància i posar paraules allà on la seva mare callava, i d’explicar-nos amb una emoció extraordinària que aquella incapacitat de convertir en paraules el profund amor que els unia no provenia sinó de la misèria.
Des d’ aquesta perspectiva El primer home conté pàgines extraordinàries.
“L’única cosa que en Jacques (ell mateix) havia pogut veure i experimentar en matèria de moral era simplement que ningú havia pensat mai que poguessin existir altres vies fora del treball més dur per obtenir els diners necessaris per viure. Però aquesta no era una lliçó de moral sinó de coratge”
Albert Camús reconstrueix la figura del seu pare que s’havia convertir en una imatge borrosa i oblidada, perduda entre les boires dels records infantils i que troba finalment en una mísera tomba, entre la dels milers de caiguts anònims. Davant de la tomba s’adona que el seu pare havia mort amb menys anys que ell mateix en aquell moment. La màxima pobresa és no haver tingut ocasió d’una vida digna.
A la vegada que la figura del seu pare, Camús refà el sentit de la seva vida presentant-nos també la felicitat possible i els valors d’una vida simple. La pobresa també té una èpica pròpia.
El resultat és una obra d’una profunda tendresa i també d’una intensitat emocional que ens atrapa.
Freud que havia parlat de la necessitat que tenim tots de “matar el pare”. Camus camina aquí a contradirecció: un pare mort reivindicat, reconstruït per un fill que no el podia recordar, i que així troba el seu lloc més autèntic en el món.
Sartre havia proclamat que “l’home és llibertat”. Camús s’adona que conèixer les pròpies arrels dóna i a la vegada treu llibertat. Es tracta d’un individualisme que humanitza profundament l’existencialisme de Sartre, amb qui havia compartit part del seu camí. Trencarà amb ell el 1956, a partir d’una acusació “d’esteticisme ètic” a la revista Liberation.
Al rerefons del conflicte hi havia la negativa de Camús d’acceptar la violència, l’assassinat, i el terrorisme en nom del compromís politic, comú en els intel•lectuals d’esquerra d’aquell moment.
A “La Pesta” havia escrit:
“Per això m’he decidit a rebutjar tot allò que, de prop o de lluny, per bones o males raons faci morir o justifiqui que es faci morir” (…) Fa temps que sé que ja no serveixo per aquest món, i que, a partir del moment en què he renunciat a matar, m’he condemnat a mi mateix a l’exili definitiu”.
Però a “La Pesta”, novel•la tota ella metafòrica i potser excessivament doctrinària, es descobreix que Déu també mata amb la epidèmia, fet especialment escandalós quan es tracta d’ infants innocents. La injustícia del mal deixa Déu al marge. Però en el debat sobre l’actitud a prendre apareixen dues postures no antitètiques:
“En resum –va dir Tarrou amb senzillesa—el que m’interessa és com es pot arribar a ser sant.
–Però llavors vostè creu en Déu.
–En absolut. Justament crec que es pot arribar a ser sant sense Déu”
(…)“–És possible –va respondre el doctor–, però jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. No tinc afecció a l’heroisme ni a la santedat. El que m’interessa és ser home”.
El matis té importància: l’home no por renunciar a la felicitat en nom d’heroismes de cap mena. “Els homes moren i no són feliços” , i també “No és vergonyós preferir la felicitat” va dir en altres ocasions.
Camus presenta la persona com a àtom últim de la llibertat, seguint la tradició kantiana. Els seguidors de Hegel, pel contrari (marxismes, nacionalismes, religions multitudinàries), presenten la comunitat com a subjecte de la història. Camus posa èmfasi a l’individu, l’únic que es pot dir que viu la vida conscient, l’únic que li dóna el sentit que vol, l’únic capaç d’escapolir-se d’un determinisme que pot privar-lo de la seva dimensió ètica, de les seves arrels distintives, molt més autèntiques que els de la nació o classe social.
Anys més tard, davant de la sagnant guerra d’alliberament nacional d’Argèlia, en plena eclosió del Front Nacional d’Alliberament, Camus va proclamar una “Crida a treva civil” i va exigir el respecte i la protecció sense condicions per la població civil. Mentre llegia el manifest, al carrer era escridassat per la gent, que demanava la seva mort.
En algun moment proclamà:
“A Argel posen bombes al tramvies. La meva mare pot anar en un d’aquests tramvies. Si haig de triar entre la justícia i la meva mare trio la meva mare”.
Fitxa tècnica:
Títol: El primer hombre
Autor: Albert Camus
Editorial: Tusquets
Col.lecció: Andanzas
Any de publicació: 1994
Traducció: Aurora Bernàrdez
ISBN: ISBN 10: 8472238318 / ISBN 13: 9788472238312
