L’educació és el motor per un canvi social profund. Francesc Ferrer i Guàrdia, fa més de cent anys, ja va concebre un model educatiu en què la racionalitat havia de ser la protagonista, i l’objectiu, capacitar els alumnes per poder qüestionar-ho tot, inclòs l’ordre establert. El filòsof italià Antonio Gramsci, també a principis del segle passat, va parlar de la importància de l’etapa educativa a l’hora de posar el ciment de les societats, i entenia que era el mateix sistema educatiu qui tenia la clau a l’hora d’introduir els fonaments per arribar a garantir la igualtat social. Avui que l’escola catalana, modelada a partir de les renovacions pedagògiques del segle XX, està sent assetjada, cal recordar els precedents per no caure en la temptació de creure que estem vivint un fenomen inaudit. És la mateixa lluita de classes que ha mogut la història.
A la jornada del 3 de març organitzada pel MUCE algú va fer la reflexió encertada sobre la lluita de classes. Una lluita en què alguns empren els escassos mitjans de què disposen per qüestionar el poder, i els poderosos miren de fer-los callar. És la mateixa lluita que hi ha al món, als carrers, però emmarcada dins les parets de les escoles.
Un dels principals problemes dels claustres és l’autocensura, apuntava una assistent. Els nous mestres, que han estat educats en democràcia, no tenen el mateix orgull antifranquista que els qui van ser educats en la dictadura, deia, i és per això que els centres es prenen la confiança de dir-los que no facin massa soroll. David Altimir, mestre i Secretari de l’Executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, puntualitzava que l’autocensura no és tant un afer individual com un fenomen social, quelcom que en tot cas s’ha d’acusar a “la manca de cultura democràtica i de lluita col·lectiva”.
Les ponències, que a continuació resumim breument, es van enfocar a intentar posar llum sobre la pregunta que obria el debat: “Adoctrinem?”, i a intentar dotar els mestres d’eines i possibilitats per combatre la por.
“Compromís ètic del professorat”, David Altimir (secretari de l’Executiva de Rosa Sensat)
L’ètica, com a doctrina, és la branca de la filosofia moral que analitza la rectitud del comportament humà, i que serveix per a jutjar quins d’aquests comportaments són bons, o moralment correctes. El compromís, per altra banda, és la capacitat que té hom per ser fidel a les idees pròpies i traslladar-les en fets. Quan es parla, doncs, del compromís ètic del mestre, no es tracta tant d’analitzar l’etimologia de les paraules sinó d’omplir els mots de contingut per tal que no es tergiversi l’expressió (hi ha qui pot entendre el compromís ètic com un compromís amb l’ordre establert, sigui aquest quin sigui).
Altimir posa l’exemple de mestres com Francesc Ferrer i Guàrdia, Célestin Freinet o Lorenzo Milani. Tots tres van compartir la introducció del treball amb la premsa dins l’aula, per tal que els nens comencessin a conèixer i analitzar la realitat alhora que adquirien els primers coneixements. Van ser mestres que proposaven un model d’escola orientat al poble, per a la classe treballadora, que atorgués als alumnes consciència de classe i poder de reflexió. Fréinet va introduir la impremta i el diari escolar, de manera semblant al Boletín de la Escuela Moderna que Ferrer i Guàrdia treballava amb els seus estudiants. També Milani, el mestre de Barbiana, dedicava hores lectives diàries a la lectura de la premsa, i ell mateix parlava d’una escola en què el mestre no sabés tot, en què no hi hagués savis ni babaus, on no se sabés on acabava una assignatura i en començava una altra.
El compromís ètic del mestre es fonamenta, doncs, en què aquest reconegui i sigui partícip de la diversitat. El mestre ha d’estar compromès amb el món humà i possibilitar que els qui aprenen disposin d’un pensament crític. No és un mestre que adoctrina, sinó un mestre que proporciona eines i planteja reflexions sobre aspectes concrets de la societat, i que ha de permetre que els alumnes puguin qüestionar les idees de la seva família i defugir-ne, que puguin situar-se al marge de la societat de la confrontació. L’educador ha de creure en la possibilitat de construir, i de fomentar acords en discrepància i, per a això, ha de ser també coherent en els seus actes amb les idees que proclama.
“L’ensenyament-aprenentatge de les ciències socials com a instrument de reflexió”, Joan Pagès (catedràtic de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB)
Les ciències socials són una part fonamental del currículum escolar. Per a Pagès, l’ensenyament de la història ha de tenir com a objectiu proposar als estudiants mètodes per a poder dubtar del present i analitzar la mateixa racionalitat.
El professor de ciències socials és una arma de doble fil, en tant que pot utilitzar la matèria per adoctrinar o alliberar qui l’atén, i és en la segona vessant en què se situen els bons mestres, per tal de formar ciutadans perillosos que puguin qüestionar el sistema. Quan es proporcionen a l’estudiant els mitjans per poder revisar el passat, se’l basteix també amb recursos per a poder pensar, lluitar, interpretar la praxi sociopolítica i imaginar i construir un futur.
Conèixer el passat és el primer pas per arribar a entendre el present. L’historiador occità Pierre Vilar considerava que estudiar història havia de servir per a poder llegir el diari, i comprendre el fet que darrere de tota notícia, per més que es vesteixi d’objectiva, hi ha ideologia.
És important, diu Pagès, explicar tots els antecedents, fins i tot l’Imperi Romà, però actualment s’hauria de posar l’èmfasi en el coneixement del segle XX, que és qui millor pot ajudar a entendre el món actual. Això portaria a evitar la instrumentalització de la història que el poder intenta dur a terme, i que es tradueix en el fet que gent forjada en aquest sistema, com una Miss Itàlia, digués que hagués volgut viure la Segona Guerra Mundial perquè avui dia “tot és massa rutinari”.
Cal introduir canvis al currículum per tal d’optimitzar l’ensenyament de les ciències socials adaptades a l’entorn contemporani, com poden ser els estudis comparatius i els estudis de casos concrets. És quelcom difícil, en tant que els governs sempre tendeixen a escollir els coneixements que donen als alumnes en funció dels seus interessos, però els docents haurien de lluitar per introduir canvis, i fer el possible per visibilitzar els qui han estat invisibilitzats al llarg de la història: dones, nens i nenes, homosexuals, minories ètniques… gairebé tothom, de fet, a excepció dels homes.
“El tractament de temes controvertits en els centres educatius”, Jaume Trilla (catedràtic de la Facultat d’Educació de la UB)
Les escoles tenen el perillós poder d’adoctrinar. La situació actual de l’educació a Catalunya i a Espanya ve marcada, en part, pels acords Espanya-Vaticà de 1979, que garanteixen el dret a l’educació religiosa, i que suposen un precedent controvertit quant al tractament de temes convulsos a l’aula.
El temari de l’assignatura Educació per a la Ciutadania, per exemple, n’és un exemple, en tant que va canviar quan el Partido Popular es va fer càrrec del govern, i va deixar de banda l’orientació cap a la igualtat social, obviant la crítica al racisme, les desigualtats i l’homofòbia sistèmics.
Quan s’ha hagut de tractar els fets de l’1 d’octubre a les classes, s’ha fet de maneres diferents, en tant que no hi havia una recepta prèvia per a la introducció als alumnes de problemes que es poguessin sotmetre a debat. És el fet que no hi hagi una perspectiva concreta socialment acceptada al respecte, i que sigui conflicte que genera confrontació entre la societat adulta, que ha provocat que molts mestres es guardessin de posicionar-se o proposar als alumnes situacions per comprendre la realitat.
Els mestres haurien de tenir la possibilitat d’introduir els fets en el temari, no tant des d’un punt de vista partidista, i essent irrellevant la seva posició personal al respecte. S’ha de comprendre que comprenent que l’educació mateixa és un acte polític en si, per definició, i s’hauria de vetllar per tal que els estudiants poguessin generar pensament crític al respecte, dotant-los del material i l’espai necessaris per poder generar una reflexió pròpia.
No es tracta d’adoctrinar, en cap àmbit, ja que el mateix cas dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona sí que va ser portat a les aules sense donar als alumnes la possibilitat de reflexionar-hi. En ambdós casos s’hauria de plantejar el problema com una situació de conflicte, amb diverses parts implicades, generant debat, sense l’obligació.
“La llibertat de pensament en el marc de l’educació”, Lidon Gasull (advocada i professora de dret internacional a la UOC)
El primer a posar en relleu és que el fet d’adoctrinar en si mateix no és, per se, constitutiu de cap delicte, ja que només es refereix a l’ensenyança d’idees. Atès que la Constitució vigent reconeix la llibertat d’ensenyament i de càtedra, l’únic límit legal per a la mateixa llibertat d’ensenyament és que aquesta produeixi una alteració de l’ordre públic. Així doncs, les citacions judicials que l’Estat espanyol ha presentat contra els mestres catalans manquen en fonaments legals, ja que el fet de parlar o debatre sobre l’1 d’octubre no és delicte per si mateix. La realitat és, doncs, que s’ha instrumentalitzat el dret penal per a coartar la llibertat d’expressió.
Quelcom que també ha estat posat al servei del discurs del govern central ha estat la interpretació dels delictes d’odi. S’ha acusat els mestres d’incórrer en un delicte d’odi a Espanya, ans la realitat és que aquest delicte no està tipificat en un fet concret, sinó que depèn de la interpretació que en faci un jutge. Els delictes d’odi, a més, jutgen en tot cas la conducta d’una persona (que estarà al servei de la seva ideologia, si es tracta d’algú racista, homòfob o masclista), però no poden jutjar la ideologia mateixa.
L’estratègia de l’Estat ha estat emprar la política de la por envers Catalunya, per instar els mestres a autocensurar-se, ans sense base en drets fonamentals. Davant la ofensiva, però, la resposta no ha de ser callar o sotmetre’s a la por, sinó utilitzar els recursos i posar en valor les llibertats que els ciutadans tenim reconeguts en base als drets humans. La llibertat individual del docent està protegida com un dret fonamental, per tal d’evitar que l’Estat monopolitzi què i com s’ensenya, i la contestació ha d’anar dirigida a emprar els mecanismes de què disposem per recórrer les falses denúncies.
