El Departament d’Educació ha signat un acord amb Escola Nova 21, una aliança de centres educatius i entitats per un sistema avançat (segons la seva definició). Fa temps ja vam expressar l’opinió que ens mereixia… Han passat dos anys i algunes coses han canviat. La informació que hem conegut diu que l’acord és per estendre la innovació educativa que proposa l’esmentada aliança a tots els centres escolars de Catalunya.
Benvinguda sigui la necessària innovació. Una innovació que la majoria de centres van fent dia a dia donant resposta a les situacions que es van trobant dins la seva particular comunitat educativa. Abans i després de l’aparició dels programes innovadors i les xarxes. El paper de l’administració hauria de ser el d’acompanyar i ajudar, quan faci falta, a cada centre.
L’acord que comentem està en la línia actual de totes les administracions, educatives o no (ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, estat central…), d’externalitzar els servies que presten a les persones. Sembla que el Departament ha fet deixadesa de les seves funcions i les ha encomanat a una instància privada.
Malgrat tot m’agradaria que l’acord fos positiu per a l’ensenyament del nostre país. Tinc una certa prevenció o recança després dels dos cursos que fa que funciona l’escola21. És Interessant el programa que defensa en els seus escrits i en les seves xerrades: faríem, però, algunes reflexions.
Les necessitats bàsiques: menys ràtios, més professorat, més recursos, millors instal·lacions… tot allò pel que lluiten les marees i altres plataformes com queden? EN21 ha dit obertament que la innovació cal separar-la de les lluites per millorar l’actual sistema. Em ve al cap una cita de Paulo Freire:
El bon professional de l’educació que no lluita per ampliar el seu espai polític i el del seu entorn, que no lluita socialment per millorar la seva situació i la dels membres de la seva comunitat educativa o renuncia a la lluita pels drets i deures de la ciutadania, treballa, en realitat, en contra de l’eficàcia professional.
La segregació escolar per motius de classe o origen es manté (vegeu els centres guetitzats); el nou decret d’escolarització inclusiva ha propiciat matricular alumnat amb necessitats específiques als centres ordinaris però no els ha dotat dels recursos adequats. Evidentment aquestes actuacions no ajuden a millorar els aprenentatges de les criatures i els adolescents. El pacte incidirà en revertir aquest procés?
EN21 ha fet formacions al llarg d’aquests dos anys. Trobo algunes mancances: no han denunciat públicament les explicacions d’una economia amb orientació neoliberal que entitats bancàries estan oferint a les escoles. I tampoc han posat en qüestió la presència de creences i pseudociències en una part significativa d’entitats educatives (per exemple, la pedagogia[?] sistèmica).
Amb l’extensió del pacte a tots els centres escolars s’acabarà la competitivitat entre escoles veïnes per millorar la matrícula? Les jornades de portes obertes seran per exposar els criteris del PEC, o seguiran sent un dia per vendre millor la pròpia escola? Perquè l’autonomia de centre tan airejada augmentarà les desigualtats si tots els centres escolars no tenen les mateixes condicions; si els criteris d’admissió d’alumnes permeten escollir centre a les famílies que s’ho poden permetre i marginen a les altres.
Les reflexions han esdevingut una relació de greuges; si el pacte amb EN21 respongués positivament a tots aquests greuges seria un pas endavant molt interessant. De moment l’experiència (dels fets, no de les paraules) no ens fa ser optimistes. Tant de bo ens equivoquem, perquè l’ensenyament del país no pot esperar més.
