Aprendre a casa, una oportunitat permanent

Gestió de les emocions

La frustració, la desmotivació, la ràbia, el cansament és més que probable que apareguin per casa, perquè la llar és el gran contenidor de persones permanentment activades per unes emocions que no són senzilles de pair, d’interpretar, de contenir. Els grans hem après unes sortides, uns mecanismes de defensa, per fer front a situacions així. Però els petits encara n’estan aprenent i els seus recursos són limitats. Aquestes persones grans som el model a casa sempre, però en aquestes circumstàncies és especialment important tenir-ho en compte. Com també cal entendre que és immens l’esforç que representa per un infant copsar la magnitud i afrontar la inseguretat d’aquest enclaustrament forçat. Trobar els mecanismes i les sortides a tot això és un gran repte a cada casa, perquè cada persona és un món i aquest món de mons en què es converteix la llar comporta conviure amb maneres de fer, necessitats, prioritats no sempre coincidents.

En aquest oceà d’incerteses, viscudes alhora per petits i grans i que no acaben d’esvair-se del tot, ens toca donar seguretat en el que ha de ser una infalible certesa: nosaltres, les persones grans, hi som sempre, i al seu costat.

Enmig d’un ambient que molts cops serà propici als retrets i a perdre els nervis, hem de saber donar valor a les petites coses que fem bé perquè segur que en molts casos són el resultat d’un esforç de contenció, d’amabilitat, de voluntat de preservar un espai acollidor i amable: la bona educació i els detalls poden fer miracles! I el bon humor.

Preservar espais i moments d’intimitat és fonamental; tot negociat i acordat entre grans i petits, clar. I és que la convivència forçada i continuada en espais que gairebé sempre són compartits no ajuden a analitzar, pair, desgranar els propis sentiments, les pròpies emocions i reaccions; això es fa millor si tens el teu espai. I els teus moments. Respectar-los per part de tothom serà una bona manera d’ajudar-los a créixer.

I és important que ens toqui l’aire, que respirem, físicament i emocionalment. És clar que si hi ha oportunitat d’estirar les cames fora de l’àmbit de les quatre parets s’ha d’aprofitar. Però també hem de trobar la manera de ventilar-nos anímicament, recórrer a l’activitat física, a la ficció, a l’entreteniment… assajar l’avorriment. No ens farà cap mal!

Tots n’aprendrem

Posar-se d’acord en uns mínims de convivència, assegurar un mínim d’espai i d’intimitat per a cadascú i respectar-la, fer suportables dies i dies de confinament és un monumental repte i, ben segur, un gran aprenentatge per a grans i petits. Tots n’aprendrem. L’aprenentage serà més significatiu que mai perquè té lloc en l’espai i el temps més quotidià i propi que cap altre: a casa.  I en aquest espai d’aprenentatge els protagonistes principals seran mares, pares, fills i filles, grans i petits, adults responsables i menors a càrrec. No seran ni els mestres ni les escoles.

Potser no sempre sortiran les coses com havíem previst, o potser no sempre podrem fer-nos previsions; aquesta situació ens posa a prova. És aleshores quan els grans de la casa hem de saber donar valor i educar en la resiliència.

Grans i petits hem de poder parlar del que passa. No ens ha de fer por mostrar de forma assumible el nostre neguit per les incerteses que tenim per davant; ¿hi ha res que generi més incertesa que sentir dir a un dirigent d’un gran país que potser és millor salvar l’economia abans que alguns milers de vides? Ens cal parlar de les emocions, contestar els dubtes, explicar la necessitat de cuidar-nos i tenir en compte la importància d’una actitud i compromís col·lectius per sortir-nos-en tots plegats. I  posar en valor les bones idees, les propostes i els sentiments que expressen els nostres fills i filles.

En aquesta aventura s’ha de donar veu a tothom, i tothom ha de participar d’alguna manera en les decisions sobre els temps, els espais, les activitats a fer a casa durant aquest temps de tancament.

I assumir les responsabilitats, més grans o més petites en funció de l’edat i les situacions, que prenem davant de tota la família. Aquesta és una altra de les grans lliçons que podem endur-nos aquests dies.

L’escola, ara, no és el centre de la vida a casa

Com dèiem, l’escola i les tasques escolars, malgrat que hi ha mestres i escoles que s’esforcen a anar oferint propostes d’activitats i fer-ne el seguiment, no som ni podem ser el centre de la vida a casa. Però poden ser una sortida i un recurs interessant en alguns o molts moments.

A diferents situacions, diferents respostes: no hi ha una fórmula única. Però aprofitar les coses quotidianes a l’abast com a recurs o situació d’aprenentatge, sempre funcionarà. Mirat amb ulls de docent, hi veurem una gran oportunitat en l’àmbit de les competències personals (autonomia, responsabilitat, mirada i visió crítica, aprendre a aprendre), i les competències socials (de relació i cura de les altres persones, cooperació, empatia).

Copsar la realitat i expressar-se poden ser la base sobre la qual fer pivotar totes les activitats proposades a casa.

En els petits sempre és oportuna una invitació a expressar-se, a dibuixar (preparem-nos per a expressions d’agressivitat, també, de por, de duresa), a fullejar contes (a soles o en companyia), al joc simbòlic, en solitari o compartit amb algun germà o germana si n’hi ha…

Als grans cal deixar-los que s’expressin a la seva manera. I que es comuniquin amb companys i amigues i amics. I acordar els temps i les activitats; a més de les creatives i lliures també hi pot haver lloc per a les intel·lectuals i més metòdiques. Tot és possible, per què no?

Hi ha un munt de recursos digitals a l’abast. Però no a l’abast de tothom; per tant les propostes han de ser voluntàries, no obligatòries, no avaluables. Fins i tot, la inflació de propostes, suggeriments i activitats recomanades que corren per les xarxes pot arribar a resultar inquietant. Tot això ens obliga a ser curosos, crítics i prudents.

I quan l’activitat, la tasca feta a casa, arribi a la tutora o professor, se li ha de donar tot el valor que té per la dedicació i l’esforç que hi ha al darrere. Ha de ser una valoració personalitzada, no estandaritzada, perquè fora de l’escola les circumstàncies en les qual està cada infant, cada noi i noia, són diferents i poc homologables. L’avaluació, el currículum, seran un entretingut tema de debat quan les escoles tornin a obrir les portes.

Confinament i desigualtat

La realitat ens diu que no totes les cases són un espai educatiu. Que els infants que més dificultats patien quan anaven a l’escola també són els que més desatenció educativa tenen ara. Que, efectivament, el confinament no té la mateixa afectació, en termes d’oportunitats d’accés a entorns afavoridors de l’aprenentage, en tots els infants i joves de casa nostra. Per això cal obrir els ulls i parar les orelles a aquestes mancances i necessitats. No tenir escola és una circumstància difícil de compensar des de casa. Fer-ho amb equitat sembla una quimera, ara per ara. Sobretot per aquests vailets i joves que no tenen cap altre espai educatiu que els aculli deixant a la porta, com fan la majoria de centres, algunes diferències encara massa determinants i insalvables. Cada dia que es queden sense escola perden molt més que un dia de classe.

L’ofici imprescindible

No té sentit ni porta a res bo el debat sobre la utilitat dels oficis en temps d’excepcionalitat. No sé si el de mestre n’és un de primera necessitat; el que sembla segur és que el de mare i pare serà imprescindible sempre.