La personalització dels temps educatius

El paradigma dominant en el segle XX fou reduir aquests temps i espais a l’horitzó escolar, o aquelles institucions formals d’ensenyança i aprenentatge, com les escoles, els instituts o les universitats, amb la missió de capitalitzar els processos d’ensenyança i aprenentatge. Aquest “encapsulament” de l’aprenentatge, i el fenomen educatiu, té innegables avantatges i contribucions, també limitacions. Una d’elles és la impossibilitat de circumscriure avui la riquesa potencial d’agents, contextos i pràctiques susceptibles d’oferir oportunitats educatives.

Si entenem que l’aprenentatge és un projecte de vida, un procés de construcció biogràfica (ser reconegut com a pare, artista, científic, professor, polític, lampista), inconclús i per naturalesa inacabat, hem de sostenir que aquest es dóna tant al llarg de la vida, com a l’ample de la mateixa. Idea que ens condueix a la necessitat de considerar les trajectòries personals d’aprenentatge com a generadores d’experiències significatives que permeten projectar la vida, tant a nivell personal, social, acadèmic, laboral o cívic. De fet, l’aprenentatge sorgeix de l’experiència, de la necessitat, dels interessos, dels projectes identitaris que mobilitzen a les persones per transitar en contextos i pràctiques socioculturals específiques, ja siguin reals, virtuals o, en la majoria dels casos, una barreja d’ambdós.

Recentment, la Fundació Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC), han re-vivat el debat sobre els horaris escolars. Un debat, al meu entendre, que ha d’anar vinculat als temps educatius en un sentit ampli, per tant, els temps laborals, d’oci i de vida. Tenim precedents en el Marc Unitari de la Comunitat Educativa de l’any 1993, els textos del Consell Escolar de Catalunya sobre la jornada escolar de l’any 2002 i l’any 2009 o, més recentment, el Pacte per a la Reforma Horària signat l’any 2017. No obstant, els progressos en aquest àmbit disten de ser definitius. D’aquí la necessitat de considerar urgentment la proposta d’ “Educació a l’hora” en el marc d’una visió integral i sistèmica, 360, de l’educació a temps complet.

Una de les novetats, en relació als documents anteriorment citats, i que es troba en continuïtat amb els ecosistemes educatius actuals, així com les exigències d’un món personalitzat, és la necessitat de diversificar i flexibilitzar, com si d’un rellotge dalinià es tractés, els horaris en funció de les motivacions, necessitats, interessos i, afegiria, decisions, dels aprenents i les seves famílies. Igual que les trajectòries d’aprenentatge són, per naturalesa, personals; per què no oferir plans personalitzats que englobin no només els espais, activitats, objectius sinó els temps educatius en funció de les necessitats, interessos i contextos específics dels aprenents? Flexibilitzar l’obertura del centre, així com uns temps raonables mínims i màxims d’estada, poden combatre l’homogeneïtat i rigidesa d’un sistema més proper a una fàbrica, que a un context vital d’ensenyança i aprenentatge.

Això no va en detriment d’un horari lectiu obligatori, pot ser no caldria que fos el mateix per a tothom, podent existir diferents franges i possibilitats segons l’edat. En aquest sentit, en les 25 hores setmanes d’educació obligatòria i 30 per a l’alumnat d’ESO vigents s’haurien de comptabilitzar també altres temps educatius. De fet, la separació entre temps lectiu i no lectiu, al igual que espai-context formal i informal, és problemàtica doncs els continguts i aprenentatges d’un context informal i no lectiu poden estar estructurats i estar en continuïtat amb competències curriculars-escolars.

En qualsevol cas, la personalització dels temps educatius no és un debat marginal, i té repercussions, i va acompanyat, com el mateix informe apunta, a la transformació d’un sistema que malgrat els processos existents de canvi i transformació segueix ancorat a lògiques d’una societat que ja no és la nostra.