Entrevista a Trifonia Melibea Obono, espcialitzada en gènere i dones, la qual va visitar Sant Cugat del Vallès en el marc del programa Ciutats Defensores dels Drets Humans, impulsat pel Fons Català de Cooperació i la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, amb l’objectiu de donar a conèixer la seva lluita i la situació dels seus països. Aquest programa permet que defensors i defensores dels drets humans d’arreu del món visitin centres educatius de diversos municipis de Catalunya amb l’objectiu de donar a conèixer la seva lluita i la situació dels seus països. En aquest cas, Obono explica la lluita pels drets de les dones i de les persones LGTBIQ+ a Guinea Equatorial, una excolònia espanyola sota la dictadura de Teodoro Obiang i que manté molts elements heretats del franquisme.
Dius que des del 2000 Guinea Equatorial viu un procés d’obertura. Per què?
Als anys 90 van començar a arribar empreses que volien extreure petroli. Això suposa que arriben moltes persones d’altres llocs del món. A la dècada dels 2000 l’evolució del petroli promou que molta gent migri a Guinea Equatorial, no només dels països propers, també d’Occident. Abans d’això era un país molt tancat. El creixement de les xarxes socials també és important perquè arriben a molta gent jove, que comença a veure com a altres parts del món sorgeixen grups de reivindicació, fan música protesta… El moviment de la cultura urbana comença a créixer amb festivals de hip-hop i rap, dones que busquen referents feministes… Tot això ha fet que bona part de la població guineana es cregui més les informacions de les xarxes socials que les dels mitjans de comunicació, que estan controlats pel poder. Les xarxes han aportat una pluralitat d’opinions.
És igual a tot el país?
Més a Bata i Malabo que a d’altres indrets. Tot i que les xarxes arriben més lluny, la cobertura de telèfon és un escull.
L’ètnia fang, que és la majoritària al país, teniu algun repte afegit en aquesta transformació?
La globalització té molt poder. Fa 20 anys existia una divisió més forta entre els grups ètnics. Era gairebé impossible trobar gent jove que parlés llengües d’ètnies diferents. En els darrers anys s’ha produït un avenç, perquè es poden registrar parelles interètniques, per exemple. Tot i això, la gent gran posa resistència. Culpen els blancs de fer-nos perdre tradicions. Els joves, en canvi, aprofiten allò positiu de la globalització i de la tradició. No ens agafarem a tradicions dolentes! També hi ha molts grups de música i reivindicació que canten en llengües diverses. Perquè hagi arribat l’anglès, no deixarem de parlar les nostres llengües. Són altres formes de resistència i integració. No conèixer més enllà del teu entorn també és una forma d’analfabetisme i exclusió.
Teodoro Obiang és al poder des del cop d’estat del 1979. Aquestes formes de resistència ajuden a un canvi polític?
La Guinea d’avui està fragmentada. El jovent vol modernitzar el país, però els poders fàctics s’hi resisteixen. Hi ha famílies que no poden parlar d’alguns temes perquè hi ha desacords entre pares i fills. Es veu també en la fe. Hi ha famílies catòliques, evangèliques, protestants… i també ateus. De vegades s’opta per no beneir la taula, tot i ser una celebració religiosa, perquè tothom se senti còmode. És un avenç.
Si és generacional, només cal esperar?
No m’atreveixo a pronosticar res.
La investigadora del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Yolanda Aixelà-Cabré ens explicava en una entrevista que ja no va a Guinea Equatorial perquè, per haver-se reunit amb l’oposició, està molt controlada pel règim i corre perill. Això d’una persona que a priori té el suport d’un estat estranger al darrere. La repressió per als guineans és encara pitjor?
Sí, abans la repressió era estructural, però en els darrers anys, amb els diners del petroli, la repressió és selectiva. Per aparentar que és una democràcia que respecta els drets humans, ja no es persegueix a qualsevol, sinó només qualsevol persona que pot esdevenir referent per a un canvi. Per això la Yolanda es troba en aquesta situació, perquè pot ser una referent per al canvi polític per a moltes noies. A mi mateixa em passa el mateix.
Les persones que assumiu un cert protagonisme correu un risc enorme. Com us protegiu?
Sobre la marxa! No hi ha cap llei que protegeixi les persones que defensen els drets humans. Jo soc atea i no tinc cap Déu a qui resar perquè em protegeixi.
L’emergència climàtica i la crisi inflacionària han suposat algun canvi en l’estructura de poder creada al voltant del petroli?
Segueix igual. Cada dia es barallen perquè no hi ha tants diners com abans, això sí. Es barallen, s’acusen, es maten, es fiquen a la presó… Ho fan en nom de la lluita contra la corrupció.
Entre les empreses i el govern?
No, entre els propis membres del govern. Són baralles internes entre les persones que treuen beneficis del petroli. Des d’occident tot sovint es té la mirada que els “pobres dirigents africans” no poden fer res, però no és així. Són beneficiaris d’aquests pactes amb les petrolieres, forestals… La disputa és sobre els beneficis. No són pobres víctimes.
Com es canvia la situació si occident és el primer beneficiat d’aquesta dinàmica política?
Occident n’és beneficiari, però el propi govern guineà també. Si tots ens callem, qui queda? No prendré partit en una baralla pel poder. Els països tenen el seu procés. Molts dels escriptors que estudiem han estat presos en algun moment perquè defensaven postulats que no agradaven al poder de la seva època. No per això van deixar de treballar. Per exemple, a mi m’agrada molt la pel·lícula sobre Miguel de Unamuno Mientras que dure la guerra perquè, com a escriptor, va defensar les seves idees.
Critiques que el matrimoni és una forma de prostitució a Guinea Equatorial. Què significa?
Sobretot a l’ètnia fang. Tot sovint les famílies de les dones demanen diners al marit o a la família del marit per pagar despeses. No són matrimonis nascuts arran de la colonització. Ja passava abans. Hi ha una mena de baralla interètnica en què cada grup s’autoprotegeix i s’autodefensa. De vegades, s’acusa altres ètnies de certs posicionaments. Per exemple, diuen que els homosexuals no tenen cap problema a la seva ètnia però sí a una altra, fins que de sobte sorgeix un problema en aquest sentit. Una baralla similar a la de les regions espanyoles, on cadascuna es creu millor que la resta. Preferim no entrar en aquesta baralla, ajudem a tothom.
No només és un element legal, també cultural.
Sí però sense obviar la part legal. A Guinea Equatorial tenim una llei d’ordre públic que penalitza l’homosexualitat. Busquen sancions, suborns… Si no pagues, et porten a una presó més gran. També mantenim la llei de vagos y maleantes del 1954, que castiga entre 12 i 24 mesos de presó a les persones homosexuals.
És la llei franquista?
Sí, som la continuïtat de l’Espanya franquista.
És a dir, cal un canvi legal i cultural?
Bona part dels casos de violència venen de les pràctiques de conversió que implementen les famílies, no de la llei. Tot i això, els poders públics mantenen la persecució. En la majoria de casos són les famílies les que porten les persones LGTBIQ+ a les comissaries. O sigui, eliminar la llei de vagos y maleantes no servirà de res si els poders públics no incideixen en les famílies.
El paper de l’església
Quin paper tenen les esglésies Catòlica i Evangèlica en tot plegat?
L’Església Catòlica és l’Estat, com el nacional-catolicisme. Per a una atea com jo és una falta de respecte a la meva identitat i al meu dret de ciutadania. L’avantprojecte de llei del 2019 per empitjorar la situació a Guinea Equatorial ha estat incitat per l’Església Catòlica. És una proposta similar a l’ugandesa per anar més enllà en l’empitjorament dels drets de les prostitutes, els homosexuals… Va més enllà de la reforma dels anys 70, la darrera reforma del franquisme. L’Església Evangèlica té molt arrelament social, i tot depèn del capellà. Hem arribat a trobar casos de famílies que han portat una persona trans a l’església perquè “la curi” i el capellà ha acabat violant-la. Ho hem recollit al darrer informe sobre la tràfic de persones a Guinea Equatorial.
No hi ha veus crítiques dins de l’Església?
No, potser al Vaticà amb el Papa Francesc. Però no veig canvis a Guinea Equatorial.
A Espanya hi ha grups catòlics que posen en dubte els postulats conservadors de la Conferència Episcopal. Potser no aconsegueixen grans canvis, però hi són. Allà no?
No i, en qualsevol cas, quant de temps ha hagut de passar a Espanya perquè algun capellà faci alguna declaració en contra d’un cardenal?
Dones i igualtat
La igualtat entre homes i dones a nivell polític a priori està recollida legalment a Guinea Equatorial però a la pràctica és inexistent. Quins són els passos a seguir per fer-la efectiva?
Cal reconèixer les dones com a persones amb drets humans. En l’època de Franco les dones no podien tenir càrrecs. A Guinea Equatorial, com que s’havia de donar una aparença de democràcia i drets, es va crear un mecanisme pel qual les dones ocupen escons, però no tenen poder… Quan intenten incidir, se les canvia. Però això no ha de ser només un compromís sobre el paper, perquè a hores d’ara no hi ha cap tractat sobre els drets de les dones que Guinea Equatorial no hagi ratificat. Són tractats que es queden a Ginebra, sense complir requisits i avenços a Guinea.
Tot i que Guinea Equatorial va ser una colònia espanyola, reconeguda com a província, a Espanya es coneix poc la vostra realitat. Què et trobes quan l’expliques aquí?
Gent que em diu: “Ai, quina pena el que passa al teu país. En quina part d’Àfrica està?” [Riu] Bé, també em trobo la solidaritat de moltes dones feministes que saben què passa a Guinea. Quan vaig a les aules m’agrada preguntar si coneixen el nom d’alguna feminista espanyola, i generalment no me’n saben dir cap. Creuen que, com que altres dones ja ho van lluitar, ara ja ho tenim assegurat. Si preguntes quines espanyoles van lluitar pel dret a vot de les dones, acaben dient-te que van ser les sufragistes angleses. Si no ho saben d’Espanya, com ho han de saber de Guinea!?
Això respon també a la mirada paternalista de les antigues forces imperials sobre les seves excolònies.
Sí, però és una mirada que també es viu a Guinea Equatorial a la inversa, en contra dels blancs. Per exemple, la primera constitució guineana es va aprovar a Madrid, perquè al franquisme ja no li convenia la imatge de país amb colònies i per això volia desfer-se de Guinea. Era una condició de la Comunitat Econòmica Europea per a la incorporació gradual d’Espanya. Espanya no volia deixar una herència desastrosa a Guinea Equatorial per això mateix. Les conquestes de les feministes de la Segona República es van reproduir a aquella primera constitució guineana feta pel franquisme: el dret a l’educació, al vot… Són els únics drets que hem tingut les dones. Les conquestes de les feministes espanyoles arriben de rebot a Guinea. Si les dones podem votar a Guinea Equatorial és perquè Clara Campoamor ho va lluitar a Espanya.
El més curiós és que us ho va donar Franco!
Clar! [Riu] De fet, el règim autonòmic va començar a Guinea Equatorial i va seguir a Espanya perquè érem una província! Tot perquè havien de deixar una excolònia en forma de país democràtic amb una constitució pròpia. Ara bé, digues-li a una noia negra de Guinea, amb racisme cap als blancs, que ella té dret a vot gràcies al fet que una blanca va lluitar per aconseguir-ho.
Quan vens a Espanya també sofreixes racisme.
I tant! És curiós. A Guinea tinc amigues blanques que ho han passat malament perquè pateixen aquest racisme. Molts nois que veuen porno associen les blanques a ser actriu porno o prostituta. Estan exposades a assetjament sexual i racial. Alhora, jo sofreixo racisme quan vinc a Espanya.
El problema del racisme és que és estructural. Ni un canvi legal és suficient ni un canvi cultural és fàcil. El repte és immens.
Sí, però quan els poders públics treballen i visibilitzen, algunes ments canvien. Clar que a Espanya hi ha homes que maten les seves parelles però no per això la legislació en aquesta matèria no ha estat útil. A poc a poc, la societat entén que és dolent maltractar una dona. De vegades la societat pressiona els poders públics, i de vegades és a la inversa. A Guinea molta gent jove ha començat a pressionar els governs.
No són processos lineals, hi ha daltabaixos.
Exacte, només cal mirar com a Espanya han sorgit partits que defensen el franquisme. Potser si se suspèn algun dret des del Congrés, algunes nenes entendran que els seus drets són fruit de molta lluita.
Aquesta entrevista ha estat realitzada pel diari elCugatenc
