La història actual de Palestina està lligada a la identitat.
Per als palestins, la nostra existència ja és resistència. No sortim de Palestina si no és molt urgent. Si tens un passaport estranger, gairebé ho tens solucionat, ho tens més fàcil per entrar i sortir, però si ets d’origen palestí, no.
D’on ets de Palestina?
Per a un palestí, la resposta a ‘d’on ets’ és diferent. La meva família és d’un poble al costat de Jaffa, a uns cinc kilòmetres a l’est de Tel Aviv. Després del 1948, van arribar a un camp de refugiats de la UNRWA, que és l’agència de Nacions Unides per als refugiats de Palestina al Pròxim Orient.
És el camp més gran de tot Cisjordània en nombre de població, però amb l’espai més petit. Es diu Balata. Quan es va crear el camp, hi havia prop de 5.000 persones en un quart de kilòmetre quadrat, i ara hi ha al voltant de 40.000.
I tu vas néixer al camp de persones refugiades?
Sí. Soc la tercera generació de la meva família al camp de refugiats. Al principi, era un campament temporal, com va dir Nacions Unides, però ja fa 75 anys que hi és i el contracte de lloguer de la terra del camp és de 99 anys. L’antiga llei otomana diu que si estàs en una terra durant 100 anys, serà teva.
Com recordes la teva infantesa en un camp de refugiades?
Molt difícil, però també haig de dir que Palestina és com una comunitat de famílies i això m’agrada molt. La família roman junta tota la vida. Si formes una família nova, normalment et quedes amb la família, a la mateixa casa, o al mateix poble o a la mateixa ciutat. O com a màxim, a una hora de viatge.
Soc la tercera generació de la meva família al camp de refugiats
Un camp de refugiats no té molts recursos. L’escola del camp és de la UNRWA, que tampoc no té prou recursos per atendre a tothom. Després, si vols continuar, has de sortir de la ciutat i anar a una escola pública.
Com entreu i sortiu del camp?
Has de sortir del camp a la ciutat. Des dels Acords d’Oslo del 1993, és més fàcil. Abans era: no pots estudiar fora del camp, no pots treballar fora del camp, no pots casar-te fora del camp perquè no tens documents, i si surts del camp ja no estàs sota el paraigua de refugiat de Nacions Unides. Després del 93, amb una mena de DNI palestí, més o menys ja pots fer coses.
Però si surts durant cert temps del camp, la meitat de la família ha de quedar-se a casa perquè, si surts, no tens el dret a tornar a la teva terra. I això que Nacions Unides reconeix el dret al retorn o a rebre una indemnització. Tenim el dret a tornar a les nostres cases d’abans del 48, però no podem perquè Israel no ho permet. Però aquest dret de tornar és el nostre dret reconegut per Nacions Unides. Tots els palestins, dins o fora de Palestina, tenen dret a tornar a les seves terres. Hi ha com cinc milions de palestins entre Cisjordània i Gaza i set milions estan fora repartits per tot el món.
Créixer en un camp és dur. Hi ha pobresa. La UNRWA distribueix aliments i s’encarrega de temes de salut i educació bàsica. També hi ha la invasió perquè després de les 11 de la nit els soldats israelians venen al camp.
Els soldats israelians entraven dins del camp de Balata?
Hi ha un acord entre ells i el govern palestí. Ells poden actuar com vulguin perquè tenen l’exèrcit, tenen la força i ningú no els pot dir res perquè estan protegits pels Estats Units.
De la teva infància, a més dels pocs recursos, recordes també les armes?
Sí. Els soldats venen cada dia cap a la mitjanit i s’hi queden fins al matí.
I quan venen, què fan?
Poden fer algun arrest o buscar algú. La situació no és segura per a nosaltres. Per a un palestí, sortir de casa al matí significa que tens un 50% de possibilitats de tornar. És un 50-50. I aquest 50-50 significa que disfrutem la vida, ajudem la gent… Si tornem a casa, ja està. Si no tornem, ja està. És la vida.
Si no podeu tornar, vol dir que…
No tenim por de la mort, la mort és cada dia amb nosaltres. I fem coses per la vida.
Dius que hi ha un 50% de possibilitats de tornar i un 50% de no tornar. La situació als checkpoints (punts de control) és molt intensa?
La major part del temps estàs tranquil perquè ja saps com va. La vida del camp està relacionada amb la freqüència amb què venen els soldats. Venen cada dos o tres dies, i si triguen quatre o cinc dies, hi ha una broma al camp, que és que si triguen més haurem d’anar nosaltres i comprovar si estan bé o no. Fins i tot fem humor, és una forma més d’expressar la situació.
El sentit de l’humor és també una forma de resistència?
Sí, és clar. Necessites pensar d’una manera positiva. Si no ho fas, no veus la vida.
La mort és cada dia amb nosaltres
Al camp de refugiats hi ha un munt de gent i no hi ha espai, però les construccions continuen perquè les famílies creixen. Tenim només dos carrers, la resta són com carrers d’un metro o un metro i mig. Molt estrets. No hi ha privacitat. Una altra broma que fem és que si una parella està parlant de què fer per dinar o d’algun tema, el veí pot donar la seva opinió, pot intervenir, perquè les cases estan molt a prop. I també hi ha l’esperit de la comunitat. Totes les persones es coneixen. Generació rere generació la vida transcorre al camp de refugiats.
Sobreviure ja és resistir?
Sí, per a un palestí existir és resistir. L’educació és resistència. Hi ha gent que resisteix amb armes i hi ha gent que resisteix amb idees. Per als palestins, l’educació és el més important, després de la família. Dins del món àrab, els palestins som els que més estudiem. I la majoria de professors al món àrab són palestins.
L’educació és molt important per nosaltres. Necessitem conèixer i donar a conèixer Palestina. I has de conèixer altres cultures per explicar la teva. Hi ha molts punts en comú entre diferents cultures i diferents lluites, es poden establir paral·lelismes.
L’any 2001, en plena segona intifada, vaig viure una situació molt perillosa. Ho recordo perfectament.
Quants anys tenies?
Set o vuit anys. La situació estava fatal. No podies sortir de casa ni fer res. Era com un ‘lock down’, com el confinament de la covid, però no per tres mesos o sis, molt més. Si surts de casa et poden matar i si treus el cap per la finestra també. I, de sobte, els soldats entraven a casa teva. Recordo els camions, les furgonetes de Nacions Unides donant voltes pel camp de refugiats llançant pa a la gent. No hi havia menjar, no podies sortir, no podies fer res.
Pel que fa a l’educació, hi havia un professor a cada barri o zona, i passàvem d’una casa a l’altra per la finestra, i més o menys fèiem classe. És una manera de resistència. Mentrestant, els soldats entraven a les cases. Els carrers són estrets. Feien un forat a la paret, o entraven per la finestra de la cuina si estava oberta o per la teulada.
Feien un forat a la paret entre una casa i una altra per accedir-hi?
Sí, perquè per a ells era un perill passar pel carrer perquè també hi havia la resistència armada. Quan entraven a les cases, ho escorcollaven tot. Buscaven armes, buscaven persones… Per exemple, tinc un tiet que és cap de la policia palestina, és enginyer i té coneixements d’explosius. Pel seu càrrec, té eines que serveixen per desactivar bombes. Els primers dies de la intifada, els soldats israelians el primer que van atacar va ser la policia palestina, aquelles persones que tenien armes.
Què li va passar al teu tiet?
Va amagar una motxilla plena d’estris a un tub de clavegueram. No només buscaven persones amb armes, si ets agent de la policia palestina, també et buscaven. Així, van entrar a casa i van buscar persones armades i ho van deixar tot fet una merda.
Jo tenia 7 anys i estava jugant a casa. Van començar a entrar per la finestra, primer una persona, després una altra… Jo estava a un sofà al costat de la paret. Primer, semblava una broma, després va començar a ser més seriós. Van posar tota la família a una habitació i van començar a buscar.
Les famílies expliquen als petits què fan els israelians? Tu, amb 7 anys, sabies que hi havia un enemic que podia entrar per la finestra?
No, no ho expliquen gaire. Sabem que hi ha un perill i que no surts de casa a la nit. Si surts de casa i a dos quarts de deu de la nit no has arribat, l’àvia truca al teu telèfon, et truca la mare, que estan pendents que tornis. Fora de casa, és com un patriarcat; però dins de casa, l’àvia és l’única matriarca. Davant la gent, l’àvia és la jefa.
Què va passar quan van entrar a casa teva quan tenies 7 anys?
Van lligar les mans al pare darrere l’esquena amb brides i li van tapar els ulls amb una tela. Si no troben algú, necessiten agafar algú… Però no el van agafar. L’àvia no ho va permetre. La seva generació no tenia por dels soldats. Ella cridava i deia que ell no tenia cap relació amb cap grup de la resistència, que era una persona que venia verdures. El meu tiet mirava de calmar-la.
Un nen petit, com era jo, l’única resistència que pot oferir per aturar els soldats en un moment així és agafar el pare per la cama i cridar als soldats. És un trauma que arrosseguem molts nens. Hi ha nens que fins als 12 o els 13 anys encara s’orinen al llit.
A mi, l’educació em va servir per estar concentrat. És com un mecanisme de defensa. Jo, quan veig venir aquí, vaig anar al psicòleg perquè no sabia si tenia un trauma. Em va sorprendre, em van dir que la capacitat de concentració m’havia ajudat en moments dramàtics.
Quan van lligar el teu pare davant teu, no tenies clar què volia dir Israel. Quan vas començar a ser conscient?
La mare i l’àvia t’adverteixen dels soldats israelians, et diuen que caminis al costat de la paret i que no entris en cap conflicte. De casa a l’escola i de l’escola a casa. I ja està.
Els infants teníeu parcs infantils per jugar, amb gronxadors, tobogans…?
Els jocs que teníem eren el futbol i la xarranca al carrer. Jo era molt bon estudiant, estava entre els millors de la meva classe, i el meu pare em va fer un regal, una bicicleta. Jo estava contentíssim. Un dia, mentre hi havia la intifada, vam fer un pícnic a un tros de terra que hi havia davant del camp. La meva mare s’havia oblidat alguna cosa a casa i va enviar el meu germà a buscar-la amb la meva bicicleta. Pel carrer on hi havia el meu germà, venia un tanc. No era normal que passés això, i ell es va desmaiar de por. Llavors, un veí va agafar el meu germà ràpidament i el va treure d’allà, però no va agafar la bicicleta, i el tanc va passar per sobre de la bicicleta i va ser destruïda. Ara, que han passat molts anys, tinc una bicicleta aquí, a Valls, i em fa feliç.
Deies que et concentraves molt a l’escola i treies bones notes. L’educació sempre ha estat important per a tu.
El professor li va dir al meu pare que jo tenia possibilitats i que m’enviés a una escola privada. Per a això, necessites més recursos. El professor va insistir i, gràcies a això i a l’esforç del meu pare, tinc una millor educació. Cada trimestre havia d’estar entre els millors de la classe per poder obtenir un descompte del 50% de la matrícula perquè la meva família no tenia diners.
Rebies alguna ajuda econòmica per estudiar a l’escola privada?
No. Si estàs entre les tres primeres persones de la classe, et fan un descompte, per motivar a l’educació. Després de l’escola, volia anar a la universitat, però, vivint en un camp de refugiats, això és un problema perquè els soldats venen cada dia, més o menys.
Què vas estudiar?
Informàtica. És una carrera de quatre anys, però vaig trigar-ne deu. Vaig treballar, per exemple, en una empresa de comunicació, o del que trobés, i alhora estudiava, així que agafava el mínim d’hores cada semestre.
Una altra complicació a la universitat és que, per exemple, si hi ha un examen, no saps si arribaràs. Si l’examen és a les vuit o les nou, i els soldats surten del camp a dos quarts de vuit, entre que ve el transport i arribes a la universitat, no saps si arribes a l’hora o en mig de l’examen.
El professorat, era conscient d’aquesta situació?
Sí, però si és un tema individual, no fan res. No ho consideren el més important. Jo anava a la universitat de Nablus, trigava una mitja hora. No hi havia punts de control a la ciutat de Nablus, però palestins que venien d’altres ciutats sí que en tenien. En mig dels exàmens, els soldats podien entrar i llançar gasos lacrimògens.
Els soldats podien entrar a classe i llançar gasos lacrimògens?
Sí, si busquen algun alumne o alguna cosa. Però nosaltres sabem què fer per neutralitzar-ho: van bé llimones o cebes. Potser es parava l’examen i, després, es continuava l’examen. O els professors deien als alumnes que havien de sortir de la universitat i anar a casa. És una situació perillosa perquè no pots respirar, i ara inventen més tipus de gasos més tòxics.
Amb tot això, he trigat deu anys acabar la carrera. A més, alguns semestres he estat a l’estranger perquè la universitat m’ha enviat com a representant i he treballat en un camp de treball.
La primera vegada que vaig venir a Catalunya vaig estar un any a Barcelona amb el Servei Civil Internacional (SCI). Per a una persona que ve d’un camp de refugiats, estar un any a Barcelona és … Guau! Tenia un xoc pel tema de l’espai més que un xoc per la cultura.
Què vas fer a Barcelona?
Vaig organitzar camps de treball i vaig organitzar diferents activitats amb aquesta organització, gràcies al programa de voluntariat Erasmus Plus, amb el qual pots estar dos mesos, sis, vuit… El màxim són 12 mesos i a mi ja m’estava bé estar tot el temps que pogués; no és fàcil sortir de Palestina, així que un cop que tinc l’oportunitat, l’haig d’aprofitar.
Per norma, els palestins no podem fer servir l’aeroport de Ben Gurion a Tel Aviv, i nosaltres no en tenim d’aeroport perquè Israel el va destruir. Necessitem sortir via Jordània i agafar allà l’avió. És més car, i hi ha tres punts de control per creuar. I taxes, taxes, taxes. Tres taxes. És terrible. És molt difícil, i després has de fer el mateix per tornar.
Els primers dos mesos a Barcelona, no em sentia còmode. Tota l’estona pensava “d’aquí a 100 metres em trobo un punt de control”, però després no hi havia soldats. Saps?
El dret de moviment.
Si durant tota la vida no el tens i, de cop, el tens, necessites processar-ho. Vaig arribar a Barcelona l’any del referèndum, al setembre del 2017. I el primer d’octubre, el referèndum. Una part de mi pensava “és com si no hagués sortit de Palestina”. Jo estava a Gràcia i hi havia un punt de votació. Vaig veure la policia atacant les persones. Era estrany per a mi, la policia hauria de protegir les persones. També vaig viure una manifestació multitudinària el 3 d’octubre. Estava còmode amb això perquè és la meva vida natural. Els palestins, podem entendre el tema de la llibertat i de la independència.
Quan vas fer el pas per demanar l’asil?
Després de viure aquí sis mesos, ho vaig pensar, però, per als palestins, Palestina és la nostra sang, i quan va acabar el programa vaig tornar a casa. Van passar coses molt horribles… Un cosí meu va morir a un punt de control, a un altre cosí el van arrestar quan només tenia 13 anys… Després, van començar a obrir fitxes de la família i a fer interrogatoris a la meva àvia, el pare, la mare, el pare del meu cosí… I a mi també.
Una nit van venir a casa meva, em van agafar i em van emmanillar
La meva situació també era fatal perquè jo soc activista dels drets de la infància; en concret, del dret de l’educació sota l’ocupació israeliana per a aquests nens que viuen en camps de refugiats… Després de l’interrogatori, una nit van venir a casa meva, em van agafar i em van emmanillar. En un moment així, no saps on vas ni quant de temps. Em van portar a un camp militar, no sé ben bé on era. Vaig estar dos dies, crec, d’interrogatoris, intimidacions i tortures.
A vegades, no fan una tortura directament però sí indirectament. Per exemple, et diuen “no vull fer això, però puc utilitzar-ho” i t’ensenyen cables d’electricitat i et fan una demostració del que et podria passar si et passa el corrent. Si necessites anar al lavabo, que és un dret que tu tens, no pots, i t’ho has de fer a sobre. O et diuen: “tens dues opcions, o deixes de fer aquest activisme o vas a la presó”, amb el que s’anomena detenció administrativa. La detenció administrativa és un procediment que permet a l’exèrcit israelià detenir presoners de manera indefinida sense càrrecs ni judici. Segons el dret internacional de dret humanitari, és il·legal el que fa Israel, però t’envien a la presó sis mesos i van renovant la presó cada sis mesos, i no tens cap judici, no vas enlloc.
Tenies algun advocat?
Durant tres mesos no tens advocat, i per als advocats és molt difícil accedir-hi. En el 99% dels casos, es renova la mateixa situació cada sis mesos, sense una sentència, sense res. Hi ha molt secretisme sobre aquests casos i diuen que és per la seguretat d’Israel. Hi ha gent que es queda a la presó dos anys, quatre anys, sense cap garantia de respectar els teus drets. Actualment, hi ha gent que fa 30 o 40 anys que està a la presó sota detenció administrativa. No és una presó civil, és una presó militar per als palestins, és com un camp de concentració en el qual tu no saps quant de temps t’hi estaràs.
Vas estar dos dies en aquesta presó militar. Què va passar?
Al final, em van donar un full escrit en hebreu. Jo no sé hebreu.
Volien que signessis uns papers sense saber què deien?
Sí, però no els vaig signar. Al final, em van donar aquestes dues opcions, deixar l’activisme o anar a la presó, i em van deixar a un punt de control a Nablus. Vaig trucar la meva família perquè vinguessin a recollir-me. Arribats a aquest punt, era urgent que sortís, perquè no puc deixar l’activisme o el voluntariat, amb els infants especialment, i no puc anar a una presó militar perquè la vida s’atura a la presó i no pots fer res i ningú al món pot fer res per tu.
Vaig estar dos dies, crec, d’interrogatoris, intimidacions i tortures
Estaves en contacte amb alguna entitat de defensa de l’educació de la infància?
Jo he fet més de 50 camps de treballs amb organitzacions a Palestina i també amb el SCI a Catalunya. He format part de Project Hope Palestine (Projecte Esperança Palestina), una ONG britànica que ofereix programes educatius i recreatius gratuïts a infants de Nablus i voltants, i també de Tomorrow’s Youth Organisation (TYO, Organització Juvenil del Demà), una organització nord-americana que ofereix programes psicosocials educatius i recreatius informals gratuïts per a nens que viuen en camps de refugiats a Nablus i als voltants. Vaig anar als Estats Units amb un programa que es deia Rignt to education (Dret a l’educació) de la UNESCO, a través de la universitat de Birzeit, que és a Ramal·lah, i va ser llavors quan em vaig sensibilitzar més pels drets de la infància i l’accés a l’educació.
Crec que és bo que una persona, com jo, que viu o vivia en un camp de refugiats, que és una situació molt especial, tingui l’oportunitat d’anar a una altra ciutat i fer presentacions a altres universitats durant vint-i-un dies.
Com funcionaven aquestes presentacions?
Hi havia diversos equips i els seus socis dels Estats Units. Jo estava amb Students for Justice in Palestina, que és un grup d’alumnes.
On vas anar, dels Estats Units?
Estava a l’Est. He anat a Harvard, al MIT… Em va impressionar molt conèixer l’activista Angela Davis i sentir com defensava els drets de les persones i el dret universal a l’educació. Era l’any 2015.
L’activisme és perillós per als israelians perquè les idees poden ser més perilloses que les armes. Si ara, per exemple, hi ha un atac a Gaza, poden matar les persones, però les idees no les poden matar.
Va ser molt important per a mi sortir de Palestina. Necessitava pensar en opcions. El continent més famós quant a drets i poder començar una vida de nou era Europa. Hi havia els països escandinaus, com Noruega i Suècia, i Alemanya. El meu professor d’alemany em va dir que hi havia com un acord entre Alemanya i Israel segons el qual si demanaves l’asil i no anava bé et podien deportar a Tel Aviv, i això no era una opció, com tampoc ho acabava de ser anar-hi il·legalment o morir pel camí, i també costa molts diners. La meva família no té aquesta capacitat econòmica.
L’activisme és perillós per als israelians perquè les idees poden ser més perilloses que les armes
Una altra manera és anar legalment, amb un visat. Per mi, era més fàcil sol·licitar un visat a Espanya, jo ja estava aquí durant un any com a estudiant. Un cop acabada la universitat i havent tornat a Palestina, necessitava documents. Em quedaven tres semestres per acabar la carrera, sempre passava alguna cosa, o no podia anar a un examen, o passava alguna cosa.
Vaig sol·licitar el visat a Espanya com a turista per anar, per exemple, als camps de treball. Necessites una invitació i una justificació del banc que digui que tens prou diners per subsistir durant la teva estada. Com a estudiant, és més fàcil, perquè tenen la seguretat que tens data de tornada. La necessitat és la mare de la invenció, i vaig aconseguir els documents necessaris, aprofitant alguns que ja tenia. Persones que conec em van deixar els diners per poder presentar el document del banc, però un cop obtingut el paper vaig retornar els diners. Vaig anar a Barcelona per un mes, el 2019. I vaig enviar els documents necessaris per demanar l’asil. Com que va venir la covid, la meva sol·licitud va quedar aturada.
El març del 2020, quan es va declarar la pandèmia, estaves a Palestina?
Sí. No es podia fer res, no es podia viatjar, era com un confinament a tot el món. Aquell any va ser un infern per a mi. No podia fer res i no sabia si em vindrien a buscar els soldats israelians. Ara, estic com a voluntari a Càritas, vaig almenys dues hores a la setmana. És una cosa que portes a la sang, a Palestina ajudem molt i, de cop i volta, estar un any sense poder fer res i sense poder col·laborar és molt incòmode. Amb el confinament, no pots sortir, no pots fer les coses que estàs acostumat a fer, és un infern. I amb l’afegit que et poden agafar els soldats israelians.
Estaves en perill?
Sí. Després d’aquest any, vaig recuperar el passaport, que estava al consolat, i vaig haver de tornar a sol·licitar el visat i actualitzar tota la paperassa per venir. Amb l’ajuda d’amics de França i Catalunya, vaig pagar el bitllet d’avió i vaig aconseguir sortir. Com que soc informàtic, em vaig poder moure per Internet. Finalment, el setembre del 2021 vaig aterrar a l’aeroport del Prat.
T’esperava algú?
Amb la invitació que m’havien fet anteriorment al SCI per al camp de treball, que en fa molts, i com que jo sabia que al setembre en feien, vaig estar-hi com a voluntari els primers 15 dies de setembre.
Quan vaig fer el programa Erasmus, com ja he dit, havia pensat en demanar l’asil, però no puc expressar per què finalment vaig tornar a Palestina. Perquè soc palestí. Si no hi ha cap altra opció, si no és urgent, no marxem.
Ens quedem fins que ja no podem, fins que no hi ha cap altra opció. Anteriorment, jo havia parlat amb una advocada del SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats) perquè m’havia informat en com demanar l’asil. Ella em coneixia i jo tenia el seu correu, així que li vaig fer un email abans d’arribar a Barcelona i el 15 de setembre del 2021 vam sol·licitar l’asil i a l’Oficina d’Asil i Refugi em van donar la targeta blanca, que és el document que acredita que han acceptat la sol·licitud de protecció internacional a Espanya i que s’està tramitant. Si et diuen que sí, et canvien la targeta per una de vermella. També pot ser que et renovin la targeta blanca.
La targeta blanca caducava el 15 de juny del 2022. Així, després de sol·licitar asil el 15 de setembre del 2021, jo estava al carrer. Què podria fer? Estic acostumat a sobreviure, soc palestí, soc flexible. Vaig buscar opcions. Primer vaig pensar en un camp de treball, que ja et proporciona aliments i allotjament. Així vaig estar fins al 3 d’octubre. Després, em vaig traslladar a Manresa a casa d’una amiga durant un mes. Vaig haver de buscar un altre lloc i vaig veure que hi havia un camp de treball del SCI a Valls per ajudar a renovar el que anomenen la Casa Blava, al costat de l’església de Sant Joan. Ja tenia llit i menjar. Era al novembre. Vaig anar a l’Ajuntament per empadronar-me i a l’assistenta social per informar-me, però no tenien res, una dutxa a la setmana i ja està.
Vaig veure l’opció d’anar a Càritas per si em podien ajudar amb els aliments. Vaig parlar amb el director, amb l’assistenta, amb la professora de català, i els vaig explicar la meva situació. Quan vaig sortir de Palestina, vaig agafar molt poques coses i tenia molt poca roba. Vaig deixar els meus llibres i tot el material d’idiomes, no podia agafar res d’això. Per cert, el primer que vaig fer en arribar a Manresa va ser fer-me el carnet de la biblioteca, per anar a llegir. I aquí, a Valls, vaig fer el mateix.
Soc alhora voluntari de Càritas perquè encara que no rebis prou ajudes, pots ajudar la gent. La pregunta que et fan és “quina habilitat tens?”. Jo tinc moltes habilitats, com la informàtica, i estic aprenent català. Amb Càritas, vaig trobar una família de suport, vaig començar a fer classes de català i vaig ajudar amb traduccions.
I continuaves a la Casa Blava.
Sí, jo mirava de contribuir cuinant o fent tasques manuals i de construcció, però tenia la sensació que no feia prou coses i que era una situació temporal. Em vaig posar en contacte amb la Comunitat Palestina de Reus, ja que a partir del novembre no tenia on quedar-me, i també li ho vaig dir a l’assistenta i a Càritas. Després de dues cases temporals, finalment, des de Càritas em van trobar una petita habitació al costat de l’església Sant Antoni de Valls.
És una casa compartida?
És una casa de Càritas on estem tres nois en tres habitacions. Vaig començar a arreglar la casa i vaig continuar fent cursos de català i de gestió administrativa mentre esperava la resolució de l’asil. M’havien dit que podia trigar de tres a set anys, segons l’experiència d’altres persones palestines. Jo no tenia cap altra opció que demanar el visat a Espanya i fer aquí la sol·licitud. Cada país té el seu funcionament, n’hi ha que són més àgils o que accepten més persones. Aquest no és dels millors, però jo ja havia estat a Barcelona i tenia coneixements d’aquí.
Vaig venir per començar una nova vida i, mentre esperava la resolució de l’asil, no tenia permís de treball, feia cursos, feia moltes gestions, parlava amb l’assistenta per obtenir aliments de Càritas i Creu Roja…
Què fas a Càritas com a voluntari?
Des de col·laborar en manteniment i informàtica fins a ajudar en el projecte d’aliments proporcionant llet, bolquers i cereals per als nens. M’agrada perquè faig coses dinàmiques, no rutinàries. També ajudo altres persones en traducció de l’àrab i l’anglès al català i el castellà.
Abans has parlat dels aspectes psicològics de l’ocupació israeliana. Has anat al psicòleg?
Una cosa que m’agrada molt d’aquí és que l’assistència sanitària està garantida. Vaig anar al CAP (Centre d’Atenció Primària) per una infecció als ulls i em van derivar a l’Hospital de Tarragona. Si hagués d’anar per la via privada, no hauria pogut perquè no tenia recursos. Necessitava canviar les ulleres i Càritas em va ajudar.
Vaig anar també al CAP perquè volia saber si tenia un trauma o no. A Palestina, pràcticament, no tenim psicòlegs. Hi ha la idea que, si vas al psicòleg, ets boig. És la cultura, no acaba d’entendre’s que anar al psicòleg és una necessitat de salut mental. Vaig demanar a la doctora de capçalera si podia anar a la psicòloga i vaig fer una sessió amb la psicòloga.
La psicòloga em va dir que tenia un petit trauma, però que no era preocupant en el sentit que tenia un bon nivell de concentració per fer altres coses i tenir projectes, que és una manera de defensa. Estava content pel que em va dir.
Mentrestant, jo seguia sense permís de treball i estava esperant al 15 de juny del 2022 per conèixer la resolució, perquè la targeta blanca caducava aquell dia. A més, amb la targeta blanca no pots obrir un compte bancari, i necessites tenir DNI/NIE físics. I el passaport em caducava el 21 de juny.
Estaves angoixat?
Si em caducava tot, estava sense documentació, però l’administració no em donava resposta. També vaig demanar al SAIER què podia fer. Com a sol·licitant d’asil, tens drets a ajudes, a diners i a un lloc per quedar-te. Ara, si estaves en un país europeu sis mesos abans i no has sol·licitat l’asil almenys sis mesos abans, després no tens aquest dret a ajuda econòmica. Jo vaig estar un any a Barcelona i no vaig demanar l’asil, així que no tenia aquest dret. Vaig demanar ajuda a Creu Roja perquè no tinc recursos. L’allotjament i els aliments de Càritas els tinc gratis, sí, però si hi ha una urgència, per exemple, comprar-me unes ulleres noves perquè no hi veig, em quedaria sense ulleres i sense veure.
La Creu Roja em va ajudar a fer diverses peticions de nou allotjament. L’informe clínic que em va fer la psicòloga, perquè continuava anant a les seves sessions, va anar bé perquè explicava que necessitava un lloc per quedar-me aquí. Parlava de trastorn per estrès posttraumàtic, reviviscències del passat, ansietat d’alerta i sentiment de perill. I parlava de la necessitat d’accés a una vida normalitzada per a la recuperació.
Em van oferir un pis compartit a Tarragona i 50 euros al mes, però jo estudiava aquí, a Valls, feia cursos de català i de gestió administrativa. Anar i tornar cada dia de Tarragona a Valls amb 50 euros al mes no era viable. A Valls sento que tinc un suport, un acompanyament. Quan em van oferir anar a Tarragona, jo tenia unes arrels aquí, a Valls, més o menys, perquè havia començat diverses coses, així que vaig decidir quedar-me, buscar feina a Valls, perquè no podia desplaçar-me i només esperar al 15 de juny. Vaig anar diverses vegades a la Policia, amb cita prèvia, per conèixer el meu procés. És d’infart.
I quan va arribar el 15 de juny…
El 15 de juny vaig anar a la comissaria de Policia de Tarragona per renovar la targeta blanca. Però em van dir que ja m’havien concedit l’asil i el permís de residència. Jo pensava que per a això necessitava de tres a set anys. I ho vaig aconseguir en qüestió de mesos. Vaig pensar que tenia una sort immensa. Des de conèixer Càritas fins a aquesta resolució. Jo tenia por, perquè havia anat moltes vegades a Tarragona a buscar cita, a demanar informació… I sort del Banc d’Aliments. Tenia por perquè no estic acostumat a aquest tipus de sort. No sé si és ajuda divina o el karma. Crec que, quan ajudes la gent, aquesta ajuda et torna.
Un palestí no vol perdre la nacionalitat palestina
I, què podia fer? Tenia la petició d’asil aprovada i en dos mesos havia de formalitzar el permís de residència. Una altra cosa negativa del sistema és que no et donen informació per saber on has d’anar quan et passa això. No expliquen res. On? Com? Amb quina persona has de parlar? Et diuen que necessites sol·licitar una cita per informació. Ho faig. I una altra vegada. Deu cites a Tarragona. Triga un mes. Si perdo aquesta oportunitat, necessito començar tots els tràmits de l’asil. D’acord, ja tens la resolució, però no saps què has de fer. Em van remetre a la Subdelegació del Govern espanyol, allà em van dir que era un assumpte d’Estrangeria. Vaig demanar cita a Estrangeria. Totes aquestes vegades que anava a Tarragona, suposaven temps i diners que perdia, i no anava a classe, on també em van advertir que havia de seguir els cursos. Va ser d’infart.
D’on aconseguies els diners?
Ajudava a netejar l’església, per exemple, rebia diners de donacions o ajuda d’amics. A Estrangeria em van preguntar per què donava tantes voltes si on havia d’anar era a la Policia. Al final, el director de Càritas, el Joaquim, em va facilitar el telèfon d’una advocada. Vaig anar a comissaria, vaig emplenar els papers per al permís de residència i es van quedar amb el meu passaport palestí.
Hi ha passaport palestí?
Tenir un passaport a Palestina és complicat. L’Autoritat Nacional Palestina el va començar a emetre el 1995. La gent de Cisjordània i de Gaza el poden tenir, i la gent de Jerusalem Est té un document per viatjar, però no és un passaport.
La UNRWA també té un document per a les persones refugiades palestines.
També tinc una targeta de la UNRWA amb la qual, gairebé a tots els països del món, acredito que soc refugiat. Tinc l’estatus de refugiat. Al final, sempre tinc problemes als aeroports, per ser palestí. Habitualment observo que, als controls, la gent ensenya el passaport a la policia i passa, però sempre et fan aturar quan és un passaport palestí.
Dèiem que havies anat a comissaria per formalitzar el permís de residència i es van quedar amb el passaport.
Si es queden amb el teu passaport, t’han de donar un document que ho acrediti, perquè si et passa alguna cosa puguis justificar-ho. Quan vaig tornar el dia que tocava, la meva sorpresa va ser que em van dir que tenia la sol·licitud d’asil aprovada de forma completa, cosa que vol dir que no necessites més papers per treure la teva família de Palestina. Altres persones sí que necessiten més documentació de la policia per a aquest tràmit, jo no, però estic esperant a tenir una situació millor.
La mala notícia va ser que havien perdut el meu passaport. Em preguntaven “estàs segur que està aquí?”, i jo tenia el document de la Policia que ho acreditava i els deia “miri, aquí ho diu”. Al final, el passaport havia caducat i vaig tramitar un altre amb l’ambaixada palestina a Madrid.
Ara tinc asil i residència per cinc anys. Tinc protecció internacional, però he demanat protecció contra Israel, no contra Palestina. Però no puc tornar a Palestina perquè, si torno, perdo l’asil. Però Palestina està ocupada per Israel. És una situació molt complexa.
Estaries disposat a tornar a Palestina?
Un palestí no vol perdre la nacionalitat palestina. Ara començo una vida aquí, però no abandono el dret a tornar. Tinc el TIE (Targeta d’Identitat d’Estranger) i un contracte laboral amb Càritas, on alhora continuo com a voluntari. En cinc anys tindré la nacionalitat espanyola. L’objectiu és tenir una vida aquí i portar la meva família.
