Mònica Bernabé va publicar al setembre “Crònica d’un fracàs. Afganistan, la retirada” (Debate). Escriu aquest últim llibre en primera persona i hi trobem la Mònica Bernabé periodista que descriu el que veu, però també la que explica les sensacions amb què ho viu. Estem davant d’una autobiografia que ens permet conèixer l’Afganistan i la periodista que ens l’ha donat a conèixer durant tants anys.
El llibre comença amb la participació en un curs de formació de periodistes que treballen en zones de conflicte. Per un moment sembla que l’hagin segrestat, però és un exercici més del curs. La por al segrest, als atemptats, va estar sempre present en els vuit anys que va viure a l’Afganistan?
Durant els vuit anys que vaig viure a l’Afganistan el segrest era un dels principals riscos dels estrangers que érem al país, perquè realment hi havia aquesta amenaça, però jo mai no vaig pensar que podia ser segrestada, la veritat. Tenia més por, sobretot quan acompanyava unitats militars, a resultar malferida. El periodista i fotògraf espanyol Emilio Morenatti va perdre part d’una cama mentre acompanyava una unitat militar nord-americana a l’Afganistan l’any 2009. Jo estava vivint allà, el vaig veure a l’hospital i això em va marcar molt. Arran d’allò, sempre que acompanyava una unitat militar, temia que em passés el mateix que a Morenatti. Aquest era el meu principal temor, i també ser víctima d’abusos o agressions sexuals en un país on a la vida pública bàsicament hi ha homes i, anés on anés, hi havia només homes. Per exemple, podia anar a un hostal, i jo era l’única dona allotjada i tot el personal de l’hostal eren homes. Estar en un lloc on tot eren homes em generava inseguretat.
Que no li passés mai res va ser l’atzar o que anava amb molt de compte?
Que no em passés mai res mentre vaig estar a l’Afganistan, crec que va ser una part de sort, un àngel de la guarda que m’ha protegit, es podria dir, però jo prenia moltes precaucions i evitava cridar l’atenció. Una de les coses que feia mentre vivia a l’Afganistan era vestir com una afganesa, amb una túnica negra i un mocador negre. Si no obria la boca, la gent no sabia que era estrangera. Quan estava allotjada a un hostal on era l’única dona, a l’hora del sopar no baixava al menjador. Demanava que em portessin el sopar a l’habitació, me’l deixaven en una safata a terra davant de la porta i, quan sentia que se n’havien anat, obria la porta, agafava la safata i sopava a la meva habitació. Eren tècniques per no exposar-me gaire. He intentat ser el més cauta possible dins d’un país com l’Afganistan, on lògicament no ho pots controlar tot.
L’any 2000, abans d’anar com a periodista, ja havia estat a l’Afganistan. Què l’atreia d’aquell país?
La primera vegada que vaig viatjar a l’Afganistan va ser l’any 2000, després d’haver entrevistat a Barcelona a una activista afganesa. Era durant el primer règim talibà, quan a les dones els havien estat negats completament els seus drets. L’Afganistan era un país molt hermètic, i aquesta activista afganesa em va convidar a mi i a dos col·legues a visitar els camps de refugiats afganesos que existien aleshores al Pakistan. Vam anar a aquests camps de refugiats. En aquella època els talibans tenien ambaixada al Pakistan i vam sol·licitar un visat de turisme, encara que soni estrany, per viatjar a l’Afganistan i, per a sorpresa nostra, ens el van donar. Amb la inconsciència de la joventut, vam agafar carretera i manta i vam anar a un Afganistan que realment em va impactar moltíssim. Era un país totalment arrasat per la guerra on les dones no tenien cap mena de dret. Arran d’això, quan vam tornar a Espanya, vam fer una roda de premsa a Madrid per explicar què havíem vist que va tenir un gran impacte mediàtic i molta gent es va posar en contacte amb nosaltres perquè volien ajudar a les dones afganeses, i això ens va fer crear una ONG per ajudar-les que em va vincular amb el país encara més. La feina de l’ONG la feia en el meu temps lliure, jo continuava treballant com a periodista a Barcelona, però això em va vincular a l’Afganistan, em va ajudar a guanyar contactes, a conèixer el país, fins que vaig decidir establir-me com a periodista freelance a l’Afganistan.
L’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan, ASDHA, va funcionar durant uns anys. Quin balanç fa de la seva feina i per què es va dissoldre?
L’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan va ser una ONG que vaig fundar l’any 2000 i va estar operativa durant 16 anys. Treballàvem bàsicament amb dones a l’Afganistan, des de projectes educatius a projectes d’atenció a dones que eren a la presó -moltes dones a l’Afganistan eren empresonades pel simple fet de fugir de casa perquè no volien casar-se amb un home que la seva família havia escollit per a elles- o també projectes de denúncia de la presència de criminals de guerra a les institucions de poder a l’Afganistan, tant al govern com al Parlament. Diguem que la feina que vam fer no va servir per canviar completament l’Afganistan, ni de bon tros, però vam posar el nostre granet de sorra. Vam deixar de treballar, per una banda perquè ens quedàvem sense fons. Al principi, l’Afganistan estava molt de moda, i tothom volia ajudar, però a mesura que van anar passant els anys, cada cop era més difícil aconseguir diners per finançar els projectes. A més, la situació de seguretat cada cop va anar a pitjor, era molt difícil treballar al país. És un país on hi ha una gran corrupció i no ens podíem fiar de no tenir algun estranger al país que estigués supervisant on anaven els diners, però tenir un cooperant estranger treballant a l’Afganistan també suposava un gran risc, si no podíem garantir-li una seguretat total. Aquests factors van fer que finalment decidíssim dissoldre l’associació.
Amb el periodisme poses el focus i denuncies situacions, però si no hi ha una mobilització de l’opinió pública difícilment es poden canviar les coses
Com compatibilitzava fer de periodista i de cooperant?
En els primers anys sí que vaig compaginar això de fer de periodista i fer de cooperant. La meva feina com a cooperant era supervisar projectes que feien associacions de dones afganeses. Jo no feia els projectes. Després, quan l’associació i els projectes van ser cada cop més importants, jo ja no hi treballava directament. Sí que estava a la junta directiva, però teníem personal contractat i especialitzat que treballava a l’associació, tant a Barcelona com a Kabul, perquè el volum de treball era tan gran que jo com a voluntària no podia assumir la feina que generava.
Li ha quedat el cuc de tornar a fer activisme a part de periodisme?
Tenir una associació, dirigir-la, gestionar-la és moltíssima feina. Catorze anys de la meva vida els vaig dedicar a treballar en temes de l’Afganistan. En certa manera vaig cremar-me, perquè sempre dedicada al mateix tema, al final arriba un moment que no pots més. Crec que l’activisme és important. Amb el periodisme poses el focus i denuncies situacions, però si després no hi ha una mobilització de l’opinió pública i no hi ha activisme, difícilment es poden canviar les coses. No sé fins a quin punt puc ser periodista i activista actualment, perquè també és important donar una mica d’espai a la meva vida personal. En aquell moment vaig deixar de banda totalment la meva vida personal, que és el que els darrers anys he intentat recuperar.
Va escriure primer Afganistan, crònica d’una ficció. Ara publica Crònica d’un fracàs. Afganistan, la retirada. De quin fracàs ens parla? El del país? El de la seva denúncia periodística?
El llibre es titula Crònica d’un fracàs bàsicament perquè explico el fracàs de la comunitat internacional, que ens va vendre la història que havia implantat a l’Afganistan una democràcia, que s’estava desenvolupant, que el país anava millor i que, per tant, es podien retirar les tropes perquè es podia mantenir el país per ell mateix, i després va resultar que tot això era mentida. Era simplement de cara a la galeria. Al contrari, no es van posar els fonaments perquè realment el país pogués mantenir-se per ell mateix, era una entelèquia o una ficció. Al llibre explico també la meva experiència personal com a periodista. Relato el que ha passat a l’Afganistan durant una mica més de l’última dècada, però també el que m’ha passat a mi, com a periodista, cobrint la informació allà. És cert que quan me’n vaig anar de l’Afganistan, a finals de l’any 2014, durant una bona etapa vaig pensar que havia fracassat, perquè l’Afganistan continuava igual o pitjor que sempre. La meva feina, per tant, no havia contribuït a res. I, després, el periodisme és una professió força injusta, perquè és igual el que facis, si després desapareixes del mapa, ningú se’n recorda de tu, i la precarietat laboral és un dels temes importants a tractar, perquè amb precarietat laboral és molt difícil fer periodisme de qualitat, i sense periodisme de qualitat, una societat és fàcilment manipulable. Durant molt de temps vaig pensar que era una fracassada, encara que després, per sort, he anat matisant aquesta visió, i la veritat és que no me’n penedeixo dels anys que vaig viure i vaig treballar a l’Afganistan. Són etapes de la vida. He superat aquest període i ara estic contenta amb la meva feina.
El periodista ha de visibilitzar allò que no es vol que es vegi i explicar allò que no es vol que s’expliqui
La seva feina va servir perquè durant vuit anys fos el referent de molts periodistes. Força mitjans la contactaven quan volien informar del que passava a l’Afganistan. Això suposava un excés de pressió?
El fet d’haver-me convertit en certa manera en una periodista de referència a l’Afganistan, que quan passava alguna cosa gruixuda tothom em trucava a mi, em generava com una responsabilitat sobre allò que explicava o allò que no explicava de l’Afganistan. Per això considero molt important tornar a l’Afganistan per veure què està passant. No em conformo a mirar les xarxes socials o a parlar per telèfon amb algú a l’Afganistan per saber què està passant al país. Considero que hi he d’anar i he de veure, amb els meus propis ulls, què passa. Com a suposat referent a l’Afganistan, em veig amb l’obligació moral de tornar-hi per tenir informació de primera mà i parlar amb propietat. No suporto els periodistes que parlen sense tenir coneixement de primera mà, simplement de coses que han escoltat o llegit. Cal anar, veure, comprovar i llavors sí, explicar què està passant en un país.
No es portava gaire bé amb els comandaments militars espanyols destacats a l’Afganistan. Molestava una periodista que volia explicar la veritat del que feia l’exèrcit espanyol?
Jo no diria que no em portés bé amb els comandaments militars espanyols. Diria que no em portava bé amb els responsables polítics del ministeri de defensa espanyol, que és molt diferent. Els comandaments militars i els militars la veritat és que moltes vegades van intentar donar-me un cop de mà, dins de les seves possibilitats. El problema era a Madrid, on hi havia els dirigents polítics del ministeri de Defensa, el ministre, la ministra de torn, els que posaven tota mena de restriccions a que jo tingués accés a les tropes espanyoles a l’Afganistan. Com a periodista establerta a l’Afganistan, tenia l’acreditació de l’OTAN per a poder acompanyar les tropes internacionals o entrar a bases militars de les tropes internacionals. Podia fer-ho a totes, excepte a les espanyoles, perquè des del ministeri de Defensa es prohibia l’entrada de periodistes, i especialment a mi, que era l’única periodista espanyola establerta a l’Afganistan. Durant molt de temps el govern espanyol va vendre a l’opinió pública que la missió espanyola era una missió bàsicament humanitària. Podies anar amb la bandera d’humanitari, però a l’Afganistan hi havia una guerra i, per tant, els talibans atacaven les tropes espanyoles de la mateixa manera que atacaven les tropes d’altres països. I si t’atacaven t’havies de defensar. Realment hi havia un conflicte a l’Afganistan i això és el que el govern espanyol intentava tapar i no permetia l’accés de periodistes al contingent espanyol.
Entre els militars que la van ajudar hi ha l’almirall Teodoro López Calderón, a qui cita als agraïments “per confiar en mi i ajudar tantes famílies afganeses”. Què va fer?
L’almirall Teodoro López Calderón, quan el vaig conèixer, era el responsable de les tropes espanyoles a l’estranger i el vaig conèixer en un moment en què la majoria de militars espanyols s’estaven retirant de l’Afganistan. El ministeri de Defensa va acomiadar els traductors afganesos, que eren joves que treballaven per a l’exèrcit espanyol com a traductors i eren una peça clau perquè els militars poguessin comunicar-se amb les autoritats afganeses, amb l’exèrcit afganès o amb la població. Eren uns nois que anaven amb l’uniforme militar espanyol, que acompanyaven els militars a tot arreu i, per tant, corrien els mateixos riscos però no anaven armats. Tot i el risc que havien corregut, quan els militars espanyols es van retirar de l’Afganistan van ser acomiadats d’un dia per l’altre, sense cap mena d’indemnització i deixant-los a la seva sort, quan tots aquests joves que havien treballat com a traductors per a les tropes internacionals els talibans els consideraven uns venuts, uns infidels, i es convertien en un blanc directe seu. Vaig fer una sèrie d’articles denunciant aquesta situació, fins que el diari El Mundo, que era el mitjà per al qual treballava com a periodista freelance, em va dir que no volia més articles perquè el ministeri de Defensa s’hi havia posat en contacte dient que el que jo explicava als meus articles no era cert. Vaig sol·licitar una reunió amb el ministeri de Defensa i, quan vaig tornar a Espanya, em vaig reunir amb l’almirall Teodoro López Calderón, i ell em va ensenyar uns documents que jo vaig revisar i li vaig començar a qüestionar tota la informació que hi havia. En comptes de posar-se a la defensiva i insistir que el que jo deia era mentida, em va escoltar, em va fer un munt de preguntes, va veure que més o menys controlava el que passava a l’Afganistan i em va dir que revisaria la informació que ells tenien. Realment la va revisar i, al final, 35 traductors afganesos, alguns amb les seves famílies, van rebre asil i van ser traslladats a Espanya. I no només això, sinó que l’almirall López Calderón sempre que ha pogut ha intentat ajudar famílies afganeses refugiades a Espanya i que estan tenint dificultats. Ha demostrat la seva implicació i ganes d’ajudar. Pots trobar persones sensibilitzades i que es posin a la pell de l’altre.
No suporto els periodistes que parlen sense tenir coneixement de primera mà. Cal anar, veure, comprovar i llavors sí, explicar què està passant en un país
Era una periodista incòmoda? A part d’aquest cas que denuncia, també critica al llibre la precarietat laboral del treball del corresponsal, de l’enviat especial, del freelance.
No sé si soc una periodista incòmoda, però crec que tots els periodistes hauríem de ser incòmodes. Un dels objectius d’un periodista quan treballa és visibilitzar allò que no es vol que es vegi i explicar allò que no es vol que s’expliqui. Sinó, quin és el sentit de la nostra feina? Al llibre em limito a explicar incoherències des de l’actitud que va tenir el ministeri de Defensa amb els traductors afganesos fins a les contradiccions de la Unió Europea. Fan discursos que queden molt bé aquí, defensen els drets humans, la democràcia, la llibertat i tot aquest rotllo, i quan després actuen a l’Afganistan, el representant de la Unió Europea s’arriba a entrevistar amb criminals de guerra blanquejant-los com si fossin interlocutors polítics vàlids. És simplement un exemple. I poso alguns exemples més al llibre d’aquesta actitud de la Unió Europea. Aquest és el deure com a periodistes.
Al llibre explica que va tenir un càncer de mama i va patir depressió. Com es va decidir a explicar-ho? La seva sinceritat és impactant
Al llibre explico que vaig patir una depressió i que també vaig patir un càncer de mama. Vaig pensar: “He d’explicar totes aquestes coses que m’han passat?”. El llibre està escrit en primera persona i crec que moltes de les coses que m’han passat són seqüeles dels anys que vaig viure a l’Afganistan. I, tot i que no he continuat vivint al país, l’Afganistan ha estat present constantment a la meva vida aquí a Barcelona o quan vaig viure a Roma. Crec que era important explicar què suposa viure en un país com l’Afganistan. Explicar la meva experiència. Si a mi, que he estat sempre espectadora i mai no m’ha passat res a l’Afganistan, m’ha passat això i he estat arrossegant una sèrie de seqüeles, em pregunto quina és la situació dels refugiats, en aquest cas els refugiats afganesos, que deixen casa seva, deixen el seu país, deixen la seva família, arriben a un lloc totalment estrany per a ells, amb una cultura totalment estranya. Quina és la seva situació psicològica? Crec que explicant la meva experiència, mostrant-me vulnerable, combato una mica la visió idealitzada de la periodista corresponsal de guerra, un terme amb el qual mai no m’he identificat. Les coses no són tan maques com semblen. Tots som humans, som vulnerables, i mostrant-me així, sense embuts, sense emmascarar-ho, crec que pot ajudar el lector a entendre millor el que suposa un país com l’Afganistan.
Ja a Barcelona, la contracten com a cap de la secció internacional del diari ARA però al cap d’un temps demana fer reportatges. Prefereix el treball de reportera que el d’organitzadora a la redacció
El diari ARA em va contractar l’any 2017 com a responsable de la secció d’Internacional. Quan em van oferir la feina, inicialment la vaig rebutjar. Els vaig dir “no, és que jo soc reportera, no soc per estar en una redacció”, però vaig acabar acceptant-ho, perquè aleshores la meva situació econòmica com a periodista no em donava per arribar a final de mes. He de dir que com a responsable de la secció d’Internacional vaig aprendre molt. Estant a l’altra banda de la barrera també aprens moltíssim, perquè una cosa és la idea que tu tens sobre com és aquesta feina i una altra cosa és estar a la redacció i veure el dia a dia, i les dificultats també d’aquell dia a dia. L’experiència va ser realment gratificant i em va ajudar a aprendre molt. Però sempre m’ha agradat ser reportera, reportera d’anar als llocs i veure què passa, no estar tancada en una redacció. I per sort, el diari ARA, que és un diari d’àmbit català, que jo vaig pensar que no em donaria gaire satisfaccions professionals, per sorpresa meva m’està donant moltíssimes satisfaccions professionals, perquè m’ha obert un món de poder treballar com a reportera i a més amb experiències molt variades. Agraeixo aquesta oportunitat que m’han ofert.
Després de vuit anys a l’Afganistan, de tot el que hi ha viscut, es relativitzen els nostres problemes de cada dia? La investidura de Pedro Sánchez, la independència de Catalunya, les discussions que tenim per qualsevol motiu els viu de manera diferent? Diu al llibre, per exemple, que li va xocar l’impacte dels atemptats de Barcelona i Cabrils del 2017 quan a l’Afganistan n’hi ha mil vegades pitjors
Després de viure vuit anys a l’Afganistan jo no diria que relativitzi els problemes quotidians normals. Si busco un lloc d’aparcament i no el trobo, també em fastigueja. El que em fa més ràbia és la reacció dels mitjans de comunicació, la informació que s’ofereix als mitjans de comunicació o l’actitud dels polítics. Soc molt crítica amb la informació que es dona a molts mitjans de comunicació. Quin interès té convertir-nos en portaveus i repetir com a lloros les declaracions que fan els polítics? O estar donant voltes sempre al mateix tema quan n’hi ha d’altres molt més importants. Al llibre explico que, quan hi va haver els atemptats a Barcelona i Cambrils l’any 2017, amb un gran desplegament informatiu, semblava que s’enfonsés el món aquí a Catalunya. No dubto que aquests atemptats tinguessin una gran importància i fossin d’una brutalitat bestial, però precisament aquest mateix any, dos mesos abans, a l’Afganistan, hi havia hagut un atemptat amb camió-bomba en el qual havien mort més de 100 persones i va ser una petita notícia que va passar gairebé desapercebuda. Això és el que a mi em feia ràbia. Perquè els morts espanyols, catalans, francesos -quan hi va haver l’atemptat a la sala Bataclan- són més importants que els morts a l’Afganistan, quan són persones igual que nosaltres? No donar-los la mateixa importància, o centrar-nos en notícies ximples, em feia ràbia i em continua fent ràbia, perquè considero que no té cap sentit.
Estem assistint als bombardejos d’Israel a Palestina. Hi ha manifestacions per denunciar-los, per protestar. Com ho viu? Cal anar a aquestes manifestacions? Serveix d’alguna cosa?
Crec que és important participar en les manifestacions de denúncia, que la gent es mobilitzi, perquè si no hi ha una mobilització de l’opinió pública, des de les altes esferes no es farà absolutament res. I, per tant, és important. I és important que els mitjans de comunicació continuïn informant del que està passant, que continuïn denunciant que els periodistes estrangers no poden entrar a la franja de Gaza. Si no hi ha res a amagar, per què no poden entrar els periodistes estrangers a la franja de Gaza? És el que em pregunto. I que es mostri la realitat tal com és. Em posa molt dels nervis que ara a les televisions, quan es veu algun mort o ferit, es difumina la imatge. Penso que cal mostrar la realitat com és, així de dura, i si no ens agrada aquesta realitat fem alguna cosa per canviar-la. Per què difuminem una imatge del que està passant? És com edulcorar la realitat. I si no ens identifiquem amb una víctima, amb una imatge difuminada encara menys. Soc partidària de mostrar la realitat tal com és i que això serveixi perquè l’opinió pública es mobilitzi.
Perquè els morts espanyols, catalans, francesos, són més importants que els morts a l’Afganistan, quan són persones igual que nosaltres?
L’Afganistan té remei?
És difícil respondre aquesta pregunta. Quan va caure el primer règim talibà, l’any 2001, amb la intervenció nord-americana, vam perdre una oportunitat d’or perquè es van desplegar tropes de gairebé cinquanta països, es van invertir milions i milions d’euros a l’Afganistan i es podria haver impulsat un canvi real, però la comunitat internacional es va aliar amb tota una sèrie de criminals de guerra que havien arrasat el país i els van catapultar al poder. Això va hipotecar el futur de l’Afganistan, perquè si poses uns criminals de guerra al poder, difícilment les institucions del país poden servir per a alguna cosa. Actualment, l’Afganistan ha desaparegut de l’agenda internacional, no interessa absolutament a ningú. Hem creat un monstre. Ara els talibans estan controlant el país i no sé quin futur podem esperar a l’Afganistan. Actualment, és un règim radical islàmic el que controla el país, que fomenta només l’estudi de la religió i amb una interpretació molt determinada de l’islam que fan els talibans, totalment radical, on les dones i les nenes han estat totalment apartades. Les nenes només poden estudiar fins als 12 anys. A la televisió, per exemple, han desaparegut les dones, no veus a cap dona a les televisions afganeses, ni tan sols la veu d’una dona es pot escoltar en un mitjà de comunicació afganès. D’un país en mans d’un règim d’aquesta mena no en pot sortir res bo. Afganistan ja es va convertir en un santuari de terroristes islàmics a finals dels anys 90. No sé què pot passar en el futur, però possiblement reaccionem quan l’Afganistan ens torni a esquitxar a nosaltres, com ja ens va esquitxar l’any 2001 amb els atemptats contra les Torres Bessones, a Nova York.
I el futur professional de Mónica Bernabé?
El meu futur professional com a periodista? Doncs la veritat és que el desconec. Estic molt contenta de treballar al diari ARA. No sé què em depararà el futur, ja veurem.
