Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La vida està plena de moments els que hem de prendre decisions. Sovint me la imagino com un llibre d’aquests de “Tria la teva aventura” que llegíem temps enrere. Aquest tipus de llibre t’oferia de tant en tant la possibilitat d’escollir quin camí triar en l’aventura que estaves llegint, i en funció del camí escollit el guió del llibre es modificava. Així doncs aquell llibre anava mutant en funció de la presa de decisions i podia ser que dues persones haguéssim viscut experiències diferents tot i llegir el mateix llibre.
La vida és quelcom semblant, tot i que hi ha decisions que prenem que fa que la nostra vida muti tant que ens costi molt adaptar-nos-hi. Aquesta adaptació, en molts casos, és dura i fa que de vegades haguem de deixar enrere rutines i modus de vida que ens semblaven ideals o “perfectes”. Són moments en què el dolor és intens, però que ens fa créixer com a persones. De totes maneres sóc del parer que quelcom s’ha de poder fer perquè aquesta adaptació no sigui tan feixuga i fins i tot en molts casos malaltissa, i aquí és on crec que la coneixença d’un mateix hi pot tenir un paper fonamental.
Quan ens coneixem interiorment parlant, som capaços de comprendre quins són els nostres punts forts i potenciar-los, quins són els nostres punts febles i afrontar-los i sobretot, permet escoltar-nos i saber què volem i també saber per a què no estem preparats. En definitiva, ens ajudarà a afrontar allò que els porti la vida d’una manera més pausada i segura. Tindrem major capacitat d’anàlisi de les situacions en relació a nosaltres mateixos i segur que la presa de decisions serà més madura i reflexionada.
Des de casa i també des de l’escola tenim el deure d’ajudar als nens a iniciar aquest coneixement d’un mateix el més aviat possible. Aquest és un procés lent i molt important i quan abans s’iniciï més aviat seran capaços d’actuar d’acord amb qui són i quin camí volen emprendre.
I com els podem ajudar?
Primer de tot cal que els adults ens conscienciem que és quelcom prioritari pels nostres fills i alumnes. No n’hi ha prou en saber que és un tema a tractar més o menys important, sinó que cal donar-li màxima prioritat. No val deixar-ho a la cua de tasques per fer sinó abordar-ho des del primer moment. Quan això sigui estarem preparats per guiar-los en aquest interessant i frenètic camí cap a l’autoconeixement.
Generar responsabilitats
Fer-los partíceps en la gestió de tot allò que ells necessiten: la seva roba, allò que mengen, les seves tasques escolars i extraescolars… La idea és generar responsabilitats perquè ells comprenguin que allò els ajuda en el seu dia a dia i també els estructura com a persona. Cal entendre que generar responsabilitats no significa complir ordres, és a dir si diem al nostre fill “guarda les sabates al seu lloc” i ell ho fa, no vol dir que se’n faci responsable. El nostre fill en serà responsable quan entengui el perquè és important guardar-les al seu lloc, veient per exemple que li permetrà trobar-les quan les busqui, veure la casa endreçada, evitar que algú s’hi entrebanqui… Generar responsabilitats esdevindrà clau en el camí cap a l’autoconeixença.
Analitzar conflictes i problemes
Fer-los analitzar els conflictes o problemes que es veuen immersos. Una idea és fer que els nens siguin capaços de classificar els problemes segons la seva dimensió. Hi ha problemes petits, mitjans i grans i cal cercar solucions en funció de les seves característiques. Quan un problema és petit de ben segur que la solució passarà per fer una acció petita i gens dramàtica. En moltes ocasions, els nens i també els adults, tendim a sobredimensionar els problemes i fa que ens mostrem enfadats, indignats i fins i tot enrabiats. Ens costa saber-los relativitzar i això comporta que la solució esdevingui, en ocasions desproporcionada.
Explicar i consensuar límits
Els límits han de permetre que els nens actuïn d’acord amb unes normes de convivència generals o específiques d’un entorn concret. Aquests cal explicar-los i consensuar-los. Quan posem un límit a un nen cal que sàpiga el perquè d’aquest límit. No servirà de res dir-li a un nen “Això no ho pots fer perquè t’ho dic jo”, ja que serà incapaç la majoria de vegada d’entendre-ho. Possiblement farà cas i complirà allò que li hem dit però la següent vegada caldrà tornar-li a dir. Cal dedicar temps en explicar el perquè d’allò que pots fer i el que no i sobretot d’estar disposat a consensuar-lo amb ell. Si fem partíceps als nens de l’establiment dels límits ,de ben segur que seran més conscients de les seves conseqüències i els permetrà guanyar seguretat amb ells mateixos a l’hora d’actuar.
L’autoconeixement doncs, esdevé un company de viatge imprescindible per saber navegar per un mar incert capaç d’oferir aventures fantàstiques que ens apassionarà viure-les, però també capaç de fer-nos viure moments amargs que també caldrà saber gestionar.
