Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La resposta de quin paper ha de tenir l’escola esdevé una recerca plena dubtes, pors i incerteses, com si la recerca del Sant Grial es tractés. Certament és una comparació un xic forçada, però per mi plena de significat. La recerca del Sant Grial tenia com a recompensa tota una sèrie d’expectatives generades, però cap certesa concreta. El que emprenia aquesta recerca sabia que quelcom fantàstic l’esperava, però anava totalment a cegues de què es trobaria.
Amb quin paper ha de tenir l’escola avui passa quelcom semblant. L’escola ha anat canviant al llarg de la història per donar resposta a les necessitats i demandes de la societat, però avui és complicat saber com continuar aquest interessant i frenètic camí que ens ha de portar a un escenari més esperançador. A continuació us convido a emprendre un petit viatge en el temps, aturant-me en alguns moments que considero cabdals per entendre com ha evolucionat l’escola i l’educació fins a l’actualitat.
Els orígens de l’escola són molt enllà, abans de l’època dels clàssics. Les primeres tribus urbanes necessitaven que la població fes tasques especialitzades i l’ensenyament de l’escriptura va esdevenir cabdal. És el primer moment en què es lliga l’alfabetització amb l’educació, tendència que encara perdura. No es podia entendre l’educació i la religió per separat, sobretot perquè els sacerdots eren els formadors.
A l’Antiga Grècia es va crear el primer currículum educatiu dividit en assignatures com la lectoescriptura, l’educació física, la música, la literatura i la història. Més tard s’incorporaren àrees com la filosofia, la ciència i la retòrica. Aquest tipus d’escoles, privades, neixen del desig de les famílies riques per assegurar els coneixements necessaris per poder prosperar socialment.
A Roma es va promoure l’educació de les nenes i és on es va iniciar l’educació primerenca, descobrint que era on els infants tenien més memòria i capacitat d’aprendre. Podríem dir que aquí neix l’educació infantil. En l’època dels clàssics apareixen els primers llibres de text amb la intenció d’homogeneïtzar l’aprenentatge escolar.
Fent un gran salt en el temps, en el segle XVIII i XIX ens trobem en el període de la Il·lustració, moviment resultant entre altres coses dels ideals de la revolució francesa. Rousseau destaca la importància de la societat en l’educació del nen i que aquest és bo per naturalesa. Assenyala que l’objectiu prioritari de l’educació ha de ser formar ciutadans. Per altra banda trobem John Dewey, el qual va posar de manifest la importància de la motivació i el treball en grup per resoldre tasques amb sentit.
El segle XX l’educació està marcada per tres grans reptes: la universalització, l’exigència de qualitat i la diversificació de matèries. És el segle de grans pedagogs com Maria Montessori, Freire, Decroly, Piaget, Tonucci, Vigotsky… En aquesta etapa s’incrementa la relació entre l’educació i la psicologia, entenent que no es pot dur una tasca educativa amb èxit sense partir del coneixement psicològic de l’infant.
En l’actualitat podríem dir que la neurociència ha permès conèixer com funciona i evoluciona el nostre cervell al llarg de la nostra vida i actuar en conseqüència com educadors perquè la nostra tasca sigui més significativa.
L’escola doncs ha anat actualitzant-se, tot donant resposta a les necessitats de la societat i avui trontolla, ja que possiblement no som capaços de saber com atendre tot allò que la societat reclama a crits.
Vivim en una societat que canvia a una velocitat vertiginosa i impedeix a les noves generacions adaptar-s’hi. Tot allò que era imprescindible ahir, sembla que avui ja no té la mateixa importància i això ens obliga a prendre decisions molt a curt termini. Avui el mitjà i llarg termini no existeix, no hi estem acostumats i això condiciona la manera d’afrontar el nostre dia a dia. Les investigacions en el camp de la neurociència ens diuen que fins als 35 anys no estem preparats per obtenir un reforç positiu o la consecució d’un objectiu a llarg termini, però jo vaig més enllà, no és qüestió que no estiguem preparats a escala madurativa, sinó que les situacions que vivim ens impedeixen rebre feedback perquè arribem a poder-ho fer.
També cal afrontar la gestió de l’Era de la informació. Els canals de comunicació avui són infinits i molt diversos, però la comunicació també està en crisi: cuidar l’interlocutor, saber escoltar, el diàleg, definir estratègies conjuntes… Cal saber gestionar el moment en què estem en aquest aspecte i ser conscients que la comunicació ha de ser l’eina que ens permeti afrontar els reptes actuals.
Per altra banda, hi ha una crisi de valors i de referents salvatge. Avui, les generacions de nens i joves viuen envoltats de referents que no només són molt diferents dels que teníem nosaltres, sinó que suposen l’antítesi dels que socialment creiem que haurien de ser. Molts personatges esportius, polítics, youtubers, músics… han esdevingut populars per motius inversemblants, fent bandera de valors i comportaments molt contraposats als que el nostre món necessita per avançar cap a un món socialment just i sostenible.
Pel que fa als valors i actituds que guien la nostra societat, tornem a tenir un problema. La falta de referents èticament adequats i la força de l’entorn mitjançant les xarxes socials i internet en general, fan que des de casa, moltes vegades, haguem d’anar a contracorrent si és que la nostra manera de pensar no està ja massa corrompuda per la nostra xarxa de connexions físiques o virtuals. Aspectes com la responsabilitat, l’autoconeixement, l’empatia, el respecte cap a un mateix i cap als altres… han passat de ser pals de paller a cuidar i treballar, a simplement ser aspectes importants, però que ja s’aniran adquirint a mesura que els nens vagin creixent. És a dir, es dóna per suposat que els nens seran responsables, empàtics, respectuosos… però a costa dels altres.
En aquest moment és on entra l’escola. Entra en escena per la porta gran com a protagonista per solucionar tots els problemes. Aquí és on s’inicia el problema més gros i és com s’ho ha de fer l’escola per esdevenir una institució capaç d’atendre aquestes necessitats tan urgents que té la nostra societat?
La resposta a la pregunta no és gens fàcil, però des d’aquí m’atreveixo a proposar-ne una.
L’escola ha d’esdevenir un marc de convivència en què es persegueixi l’objectiu de contribuir en canviar el món. La transmissió de coneixements ja no esdevé la prioritat en els centres educatius, perquè les mancances de convivència i emocionals són molt grans. L’escola hauria de ser doncs un espai on els alumnes desenvolupessin habilitats per conviure amb respecte i tolerància. Avui cal posar el focus en aquest aspecte i no pas en els continguts acadèmics. Amb això no vull dir que a l’escola no es treballin continguts, sinó que cal ser capaç de donar-li la volta.
Fins ara hem treballat a partir de continguts acadèmics parcel·lats en diferents àrees d’aprenentatge, tot vetllant perquè també, de forma transversal, els alumnes treballessin valors i actituds per conviure en societat. Ara ens toca focalitzar l’atenció en reconstruir aquest marc de convivència i prioritzar el treball d’aquests valors utilitzant com a recurs els continguts acadèmics, és a dir just al contrari. Ambdós aspectes són importants però la diferència està en quin és el focus d’acció.
Des del meu punt de vista, el treball cooperatiu és una metodologia que permet afrontar els reptes actuals. L’essència del treball cooperatiu es basa en remar tots junts cap a un objectiu comú, entenent que tothom és important i que ha de saber quin rol ha de jugar. Sense la implicació de tothom la barca no avança i per tant no arribarem mai a assolir l’objectiu.
Per altra banda el treball cooperatiu parteix del diàleg per garantir una presa de decisions conjunta. Saber escoltar els altres i veure que les nostres opinions canvien quan interactuem, ens fa veure que no som guardians de totes les certeses, ans al contrari, posseïm parcel·les de coneixement que compartides esdevenen autèntiques certeses contrastades.
Per últim, el treball cooperatiu parteix de la seqüència d’observar i pensar individualment, proposar individualment i sotmetre a debat i per últim acordar una presa de decisions conjunta. Aquesta seqüència ens permetria ser conscients del món que ens envolta i actuar en conseqüència, ja que funcionem d’una forma molt mecànica, sempre prioritzant l’acció a la planificació o la reflexió. Cal educar en la línia que les futures generacions actuïn, però partint del preguntar-se el perquè i no simplement actuïn pensant únicament en el resultat. Vivim en una societat en què es prima la rapidesa, la immediatesa i també el resultat, però necessitem pausa i reflexió perquè aquest resultat sigui de molt més bona qualitat.
En conclusió, l’escola té un paper molt difícil en l’actualitat, però ens cal també remar tots junts per sortir-nos-en. Les administracions, les escoles, les famílies i la societat en general han de contribuir en què això sigui possible. El treball cooperatiu a gran escala ha d’esdevenir l’eina necessària per superar amb èxit els obstacles i reptes que la societat ens depara. Cal conscienciar-se que tothom és important i sobretot necessari i, per tant, no val mirar cap a l’altre costat perquè el veí ens tregui les castanyes del foc i tampoc val mirar-nos el melic i pensar que els nostres veïns sempre s’equivoquen.
