Joan Subirats, catedràtic de ciències polítiques a la UAB i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, responsable de les àrees de cultura i educació, planteja la crisi del coronavirus com una avantsala que obre un escenari de riscos i possibilitats. El perill de cedir la nostra intimitat en pro del bé comú i acabar cedint a lògiques controladores i totalitàries es contraposa a l’oportunitat d’implementar les xarxes de solidaritat.
Sigui com sigui, però, la sortida de la crisi, Subirats assegura que “no és tan fàcil tornar a la normalitat” i, és més, considera que “potser tampoc volem tornar-hi”. Com seran les ciutats quan puguem sortir de casa en la nova normalitat? Tindrem por els uns dels altres i primarà la por al contagi abans que el contacte? Si no es poden reprendre els espais públics i no es poden fer manifestacions, com serà la protesta? Parlem de com serà, al cap i a la fi, el nostre tracte amb la ciutat, amb l’altre, desprès de la pandèmia.
Fa unes setmanes va publicar un article a Ctxt en què citava a Boaventura de Sousa Santos, qui deia que la normalitat era una crisi permanent. Com creu que aquesta pandèmia ha evidenciat que la nostra normalitat era, precisament, una excepcionalitat?
Boaventura diu que fa molt temps que estem en crisi, però el concepte crisi té un problema i és que dóna la sensació de ser conjuntural. Una crisi és com si tinguessis, ara mai millor dit, una grip: la tens durant un temps i després la superes. Però l’organització mundial que impera actualment va ser gestada el 2008, des del discurs que la superació de la crisi ho justificava tot. Va justificar les retallades en la sanitat pública, la precarietat laboral o els problemes d’habitatge. Ja ho deia la Naomi Klein a La doctrina del xoc: normalitzem coses que de normal no tenen res.
És ara, que patim una crisi d’una altra magnitud, que parlem d’emergència i de perill vital. Això ho trobem excepcional, però no ha estat fins a aquesta excepcionalitat que hem redescobert coses que havíem perdut durant la normalitat anterior. Hem redescobert el temps, la importància de serveis i activitats a la llar, la salut i la vida en relació al treball. La normalitat hauria de ser més segura, però ara ens adonem que estàvem rodejats de riscos. Ara, en aquesta excepcionalitat, aparentment hauríem d’estar insegurs, però resulta que hem recuperat seguretats que havíem perdut.
El fet de recuperar seguretats, que entenc que exclou les persones malaltes, depèn molt de les condicions en què es visqui aquesta excepcionalitat.
Evidentment, les desigualtats continuen existint.
Adonar-nos-en no vol dir necessàriament posar-hi remei. El 2008 es va tirar de solucions curtplacistes. Creu que n’haurem après res?
La crisi del 2008 no va tenir el nivell d’aquesta. Va ser molt grossa i va tenir molts efectes, però no va tenir tant impacte sobre la quotidianitat. Això ens està fent redescobrir, més que llavors, el poder de l’articulació comunitària. Repensem coses que no vam tenir temps de repensar el 2008, perquè impacta molt més en els hàbits i maneres de viure i relacionar-nos.
Hi ha el risc de fer com al 2008 i tornar al business as usual, reafirmant les desigualtats d’aquells qui més van patir la crisi, tot rescatant els bancs i recuperant el sistema econòmic de la manera més ortodoxa possible. Però crec que no passarà. D’aquella crisi van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta crisi de manera diferent.
La crisi ajuda a evidenciar desigualtats i inseguretats, com la precarietat laboral, la crisi habitacional o la violència de gènere. Però per a un cert gruix social, aquest confinament no ha suposat només posar-les de relleu, sinó conviure-hi 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.
És evident que la desigualtat juga un paper en els efectes d’aquesta crisi. Es veu no només en les condicions físiques o materials amb les quals la gent és capaç de subsistir, sinó també amb la distribució dels contagis. No és veritat que el virus sigui democràtic.
Per això no serà tan fàcil tornar a la normalitat i, a més, la pandèmia ens deixa la reflexió que no volem tornar a la normalitat. Després de les grans crisi mai no es torna al que hi havia abans: després de l’11S vam veure un canvi brutal en la seguretat del món, i ara és possible que s’incorporin mesures de control tecnològic de la població. Se’ns plantegen perills i oportunitats i que la sortida sigui millor o pitjor dependrà de l’atenció que parem als més perjudicats. Podem acabar en un escenari amb un control brutal de la conducta o bé en un altre en què s’hagi recuperat la importància de la xarxa.
Correm el risc de cedir les dades sobre la nostra intimitat de manera voluntària, en pro del bé comú?
És una possibilitat. Les aplicacions mòbils que han creat la Generalitat i el Gobierno són apps en les quals, de manera voluntària, expliques com et trobes. Pot semblar evident que ara cal fer-ho, ja que contribueix només a tenir més controlada la salut pública. Però, a la vegada, no sabem si aquestes dades poden ser usades de manera negativa.
A la Xina, per exemple, quan una persona en un vagó de tren té uns nivells de temperatura alts, que es detecten a través d’un sensor, s’avisa als telèfons de tots els passatgers. Això es pot veure com una intromissió brutal, però també és una garantia per la salut pública. És el que Focault denominava biopolítica, la capacitat de control. Normalment no cediríem tan fàcilment la nostra intimitat, però quan parlem de salut, la cosa canvia.
El que no podem fer és deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic. I quan dic polititzar no vull dir parlar sobre si ho fa millor Junts per Catalunya, el PP o el PSOE. Vull dir discutir sobre qui guanya i qui perd amb cada decisió, quins són els costos i els beneficis i com es distribueixen. Que no hi ha res neutral.
Com creu que ens relacionarem, un cop acabi el contagi? Ara que parlava del vagó a la Xina, creu que manarà la por al contagi? I si és així, això podria augmentar les desigualtats i discriminacions socials?
Històricament això ja ha passat: el call jueu de Barcelona es va destruir al segle XIV perquè va córrer la veu que la pesta s’havia originat allà. A la Índia hi ha el rumor que una bona part de la pandèmia va néixer a una mesquita i, amb tot el conflicte que hi ha entre hindús i musulmans, això és un barril de pólvora. En aquestes situacions, buscar un culpable és senzill i això es notarà a la llarga. Ens costarà tornar a sortir a l’espai públic per a celebracions multitudinàries. Fins que no siguem immunes al virus o hi hagi una bona part de la població amb immunitat adquirida, no recuperarem la normalitat de l’ús dels espais.
És un aspecte del desconfinament que caldrà ser regulat, sobretot tenint en compte les ganes que tenim de recuperar el contacte. Serà una decisió científica, mèdica i política, que haurà de buscar la manera que no acabi repercutint més sobre uns que sobre altres. I aquí, la tornada a l’escola també tindrà un paper importantíssim.
Les diferències en l’accés a la tecnologia i el temps i capacitat que tenen les famílies per acompanyar els infants en l’estudi durant el confinament generaran desigualtats que perduraran en la vida acadèmica dels nens i nenes?
Sabem que el grau d’èxit educatiu depèn de la formació de les famílies. És una variable important, així com la disponibilitat d’aparells tecnològics. I caldrà continuar amb aquests debats al futur, ja que s’haurà de reforçar l’equipament tecnològic de la societat quan sortim d’aquesta pandèmia. Igual que al segle XIX es van fer xarxes de sanejament i clavegueram, demà caldrà una xarxa oberta per a la ciutadania, democràtica, i no controlada de manera privativa.
Pel que fa als efectes que tindrà la pandèmia als infants, dependran de la nostra capacitat de treballar durant els mesos posteriors. L’estiu serà un escenari importantíssim: les colònies, els casals i els esplais poden ser una gran eina per eliminar els efectes de la pandèmia i les dificultats que s’hagin adquirit aquests mesos. Ara bé, caldrà garantir-ne un accés democràtic de la mà d’ajudes públiques. L’oci serà un element central per reduir els efectes de la pandèmia.
Durant aquests mesos, sembla que la situació ha canviat però els continguts i la manera d’estudiar s’ha mantingut. Creu que és moment per a replantejar metodologies pedagògiques?
La crisi actual posa més de relleu aquesta necessitat, però ja fa temps que tenim un problema al sistema educatiu. Cal introduir més elements artístics, experimentals, propis d’una lògica que no es basi en la reproducció del coneixement. Hi ha un gran desajust entre el canvi d’època que vivim, plena d’incerteses, i els currículums escolars. Ens cal incorporar aquestes paraules màgiques, com la creativitat, la innovació o l’emprenedoria per educar persones que siguin flexibles en èpoques canviants, com la nostra. I això, la Covid19 ens ho demostra.
Parla de la necessitat d’introduir més art i cultura a l’educació. Precisament la cultura té un paper rellevant durant aquest confinament. Estem acostumats a consumir cultura gratis i aquests dies s’està demostrant com de vulnerable és el sector. És moment per a donar més veu a la cultura?
La situació ho demana. La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica. Hem assumit una cultura d’accés lliure que no té en compte la supervivència dels creadors. Cal posar de relleu la importància de la subsistència econòmica de la cultura, no només en termes de pressupostos: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar.
Però el que està clar que és un sector que sortirà molt tocat d’aquesta crisi. Encara ara no tenim clar quin és el futur de grans esdeveniments com festivals o festes. Tenim Sant Jordi aplaçat fins el juny. I se’ns ve el dubte a sobre de com celebrar grans festes com el Grec, la Mercè o, fins i tot, cap d’any. Som molt conscients que els efectes del coronavirus es perllongaran en el temps i hem de trobar l’equilibri entre la necessitat de recuperar el pols de ciutat i els requeriments sanitaris: entre la salut i el gaudi.
Recuperar els espais públics és recuperar la sobirania com a ciutadania. Al principi de l’entrevista parlava dels aprenentatges de la crisi del 2008, a través del 15M o l’Occupy Wall Street. Ambdós basats en la mobilització. Si en un futur recent s’imposibiliten les manifestacions o la mobilització, com serà la protesta?
A tot el món patim la mateixa excepcionalitat i crec que es generaran processos de cooperació i aprenentatges globals creuats. Això es va donar al 2008 amb l’Ocuppy i crec que es tornarà a donar, tot i que no de manera física. Les xarxes seran un element importantíssim, però la mobilització al carrer se seguirà donant i haurem de valorar els riscos. Tornem al que parlàvem abans: en moments d’incertesa hi ha el risc que es valori la seguretat i la salut pública per sobre de tot; pot ser que les lògiques autoritàries aprofitin aquesta incertesa per a delimitar les possibilitats de la protesta.
Aquests dies es dóna el debat sobre la presència de l’exèrcit als carrers. Per una banda la imatge violenta i de despesa pública associada als militars i per una altra les tasques de desinfecció de l’UME. Què pesa més?
Cal pensar en la capacitat d’aprofitament polític que uns i altres puguin fer d’aquest debat. Però crec que ara el que correspon és aprofitar tots els recursos disponibles per fer front a una situació excepcional que pot superar-nos. En aquest sentit, em sorprèn la politització d’aquest debat, que ens distreuen dels veritables objectius d’aquests dies.
Això, però, no vol dir ser naïf i que ens sigui igual d’on vingui l’ajuda i qui ens l’ofereixi. No comparteixo la retòrica militarista a les rodes de premsa i no simpatitzo amb com la monarquia s’aprofita de la situació per intentar sortir de la situació patètica en la qual està. Però són detalls relativament petits en relació a la dimensió del problema. És absurd que hi hagi bucs militars hospitals o dispositius de desinfecció i que no els usem. I això no justifica l’existència de l’exèrcit.
