La qüestió juvenil

La qüestió social és la qüestió del segle, escrivia Pi i Margall el 1857. En els mitjans obreristes catalans de la dècada del 1880 es reivindicaven explícitament la igualtat de drets i deures, la dignificació dels obrers i la justícia. El problema social era ja més qüestió de lluita d’interessos i de classes que no pas d’idees. El canvi històric operat, abans de tot, era el pas del «pauperisme» a la nova «qüestió social», en el marc d’una nova societat de masses. Els grans «problemes socials» del moment eren l’abolició legal de l’esclavitud, la qüestió femenina, l’educació i la
protecció social dels treballadors. La solució conservadora del moment als nous problemes era, en expressió d’Emilio Castelar, «la del convent»: submissió, compassió i beneficència.

L’Exposició Internacional de París (1900) marcaria una fita important amb un saló monogràfic sobre «La qüestió social». Al llarg de tot el segle XX la resposta dels moviments socials s’articularia a partir de dues lògiques: una de jeràrquica, disciplinada i institucional, la dels partits i els sindicats (de dalt a baix); i l’altra més cooperativa, de base, i propera a l’acció social directa (de baix a dalt). La crisi europea de la socialdemocràcia és un clar símptoma de la fi d’aquell cicle històric llarg, centrat en la «qüestió social», amb la classe obrera a l’epicentre de la societat industrial.

Avui parlem de la «qüestió juvenil», que constitueix un dels nous problemes socials de la societat del coneixement. Un problema per excel·lència en el nostre temps, com abans, en la civilització del treball, ho havia estat «la qüestió obrera». Els joves avui són un dels sectors socials clau i un dels més desafavorits en la nova societat del coneixement, tot i estar més preparats que mai.

De les generacions que van néixer de la Segona Guerra Mundial o en ella, es va dir amb raó que eren nascudes en la confusió i en la decepció. De les generacions globals actuals de joves es podria dir que han nascut en la desprotecció i la subordinació. El sistema social i econòmic vigent està degradant les condicions de vida i de treball dels joves de manera global. La situació és greu i hauria d’ocupar-nos més: tenim unes generacions globals de joves que veuen vulnerats els seus drets. Alguns d’ells per partida doble o triple: com a joves, com a dones i com a membres d’alguna minoria ètnica. Fins quan tanta mobilitat social descendent i tanta marginalitat?

Ja no serveixen les velles fórmules. Es requereixen nous projectes, creatius i disruptius; lideratges compartits i estratègics en els quals els joves pintin alguna cosa de veritat. És el moment de dissenyar i desenvolupar amb els joves noves polítiques públiques amb la cooperació dels agents socials, polítics i educatius que siguem capaços de mobilitzar a tot nivell, preferentment local. No es pot perdre més temps.