Un barri sencer, per raó del seu origen històric i sistèmic, pot esdevenir un barri marginal o segregat de la resta de la ciutat i, ràpidament, el conjunt dels seus habitants ser estigmatitzats o considerats socialment com a exclosos. En aquest etiquetatge resten fora de tota consideració les situacions estructurals que han portat a la marginalitat al conjunt del barri, com seria, per exemple, un determinat urbanisme sense cap visió social al darrere, aliè a tot allò que vagi més enllà del criteri, estrictament i tècnica, arquitectònic. La relació entre arquitectura i societat ha estat objecte de molts debats, que no hauríem de perdre de vista al parlar d’enfortir la cohesió social, si pensem l’espai públic, com un procés en marxa, dinàmic i en canvi continu.
En alguns d’aquests barris s’han viscut processos d’enclusió, és a dir, processos d’inclusió i d’exclusió social alhora. Són, efectivament, barris marginals, per la manera com es van crear i construir. En alguns d’ells s’han invertit molts recursos públics en remodelacions, s’han implementat programes de prevenció i d’intimidació o força, amb resultats escassos, en bona part per la manca de coordinació entre les Administracions Públiques i la desídia dels polítics al llarg de més de tres dècades.
El resultat final no és altre que deixar la situació creada en mans d’unes administracions locals, absolutament limitades i desbordades davant la magnitud i complexitat de les situacions i dels problemes. És més, en els espais on tradicionalment hi havia hagut exclusió social acaben emergint noves formes de marginalitat, amb “exclosos nouvinguts”.
No podem oblidar en l’anàlisi el que és un fet elemental: l’espai és una producció social i es construeix en el temps socialment. Hi incideixen molts factors: econòmics, socials, polítics, ideològics, urbanístics, tecnològics i identitaris.
L’espai s’experimenta, a més, a través dels intercanvis, les imatges, les memòries i els usos quotidians que la població fa d’ells. S’ha dit que qui no té un espai com a propi no existeix, pràcticament, per la societat. Un sense sostre deia a una periodista no fa gaire temps: “Nosaltres no tenim existència per a la ciutat, no som més del que és una pedra”. És que allò que es refereix a l’espai resulta ser central.
Hi ha, efectivament, processos de guetització en els barris. Passen, en primer lloc, per la producció social i política de la marginalitat; també per l’etiquetatge social indiscriminat dels seus habitants; per l’aparició d’activitats delictives de signe divers (tràfic de drogues, d’objectes de luxe robats o d’armes) i de formes de vida desestructurades, en les quals el procés de socialització fracassa estrepitosament.
És sabut que el desordre tendeix a incrementar-se si les coses s’abandonen a elles mateixes. L’entropia d’un sistema aïllat sempre augmenta i quan dos sistemes s’ajunten, l’entropia del sistema combinat és major que la suma de les entropies dels sistemes individuals. En aquestes situacions les mesures de mera contenció policial, tot i ser importants, no són en absolut suficients. Els guetos, així constituïts, contaminen l’entorn, creen unes subcultures disruptives als barris, que acaben qüestionant les formes culturals tradicionals de la població.
La lectura simultània de llibres com El respecte, de Richard Sennett (Anagrama, 2003) i de les notícies sobre els fets violents del 2016 i dels primers caps de setmana d’agost del 2018 (tirotejos entre bandes amb 74 persones ferides i 12 morts) als barris perifèrics de l’oest i el sud de la ciutat de Chicago (Illlinois, EUA) són ben il·lustratius de fins a quin punt l’entropia pot arribar a malmetre i deteriorar, amb el pas de dècades, la vida de barris sencers d’una ciutat, en contextos de desídia política, de buidatge dels serveis públics i de progressiva disminució/ desaparició de la inversió pública en ajuts i subvencions per potenciar l’acció social als barris. Tota una lliçó del que NO s’ha de fer.
Tanmateix per a acabar, una darrera observació. Als barris, també als immersos en processos de guetització, hi ha elements d’identificació col·lectiva que cal conèixer i treballar, des de la perspectiva del desenvolupament comunitari, de manera holística, amb tots els agents socials, les entitats i les institucions del barri, des dels esplais i les escoles a les famílies i les administracions locals. És imprescindible la col·laboració de tots, la corresponsabilitat i la implicació compromesa. Cal sumar esforços, abandonant la cultura de l’aïllament i el tancament dels centres i de les institucions en elles mateixes. Estem poc acostumats al treball cooperatiu de les xarxes socials als barris. I aquesta és una condició necessària per a la millora de la vida de la població d’aquests barris i per l’educació dels infants i joves. A més és una experiència viscuda en els anys 70 a molts barris de les perifèries urbanes catalanes. Però ja se sap: els homes i les dones som, en expressió d’Artur Bladé, “una màquina d’oblit del passat”. Fins i tot el més recent.
