De fet, existeix un reduccionisme interessat, simplificador i barruer, de manera que s’imposa un esforç per abordar, en la seva complexitat, els fets migratoris internacionals; l’aplicació del principi d’acollida dels emigrats; el dret al respecte i la tutela dels MENA; la difícil i lenta inserció dels diferents en la societat receptora i majoritària; la reivindicació dels recursos imprescindibles i la crítica constructiva del model que s’està implementant.
Entre la presència i l’estigma
El seguiment sistemàtic de la premsa catalana, durant tot un any, permet constatar que la situació ha impactat molt socialment i ha derivat en temes molt sensibles per l’opinió pública.
Comencem per recordar que les arribades de MENA, el juny de l’any 2018, s’havien multiplicat per quatre respecte de l’any anterior. Dels 8.110 menors tutelats, 1.859 eren menors immigrants no acompanyats. El sistema previst d’acollida no era capaç de donar la resposta adequada: mancaven recursos de tota mena per fer front a una situació d’excepcionalitat i d’urgència. Per això, l’administració de la Generalitat, amb competències exclusives en la tutela de menors, va recórrer a entitats del Tercer Sector per tal d’habilitar Albergs i Cases de Colònies com a “instal·lacions d’emergència”.
Ben aviat, la situació desbordaria els centres d’acollida i en alguns llocs començaria a haver-hi queixes dels veïns per incidents diversos, com furts, conductes incíviques, assetjaments, atribuïts als MENA a Barcelona, Santa Coloma de Gramanet, Canet i Arenys. També començaria a estendre’s l’estigma de la delinqüència mena sobre el col·lectiu, més enllà dels casos o incidents en què, realment, s’havien donat conductes delictives o incíviques.
El pas a les agressions als MENA
De les actituds i les paraules es passaria aviat a les amenaces de caràcter racista als MENA: a Canet de Mar; assalts a un Alberg d’unes vint-i-cinc persones encaputxades; a Castelldefels, destrossant el mobiliari i agredint als professionals i MENA residents, seguits de manifestacions i contramanifestacions a favor o en contra dels menors migrants; o a Rubí, on un grup de veïns s’oposarien a la projectada instal·lació d’uns 80 menors a l’edifici d’un Hotel. L’alcaldessa faria costat als veïns, mentre diverses entitats socials censuraven actituds racistes i xenòfobes. També es produí una baralla entre un grup de MENA, instal·lats a un hotel de Calella, i un col·lectiu gitano. El detonador havia estat un robatori amb intimidació d’un mòbil a un menor de 12 anys. Al juliol es produïa un sonat intent d’assalt contra un Centre de menors al Masnou, atiat i organitzat per coneguts personatges de l’extrema dreta, després d’una presumpta agressió sexual, amb el resultat de sis ferits lleus i l’arrest de fins a sis persones.
Alguns elements per a una reflexió crítica
Durant el darrer semestre hem viscut, amb una intensa preocupació i de ben a prop, tots aquests fets, i reflexionat sobre la dinàmica dels processos migratoris internacionals i la necessària política migratòria: les persones tenen dret a desplaçar-se en l’espai, sense lesionar els drets dels altres i sense ser objecte de violència; el fenomen migratori és un element consubstancial al desenvolupament humà i no un fet accidental; de fet, el nombre de migrants irregulars augmenta i els intents de reduir-los resulten frustrants. El cas dels MENA és paradigmàtic i ben il·lustratiu.
En els països rics es van estenent pulsions racistes a mesura que fracassen o resulten insuficients les polítiques de control dels fluxes migratoris, per l’absència de col·laboració internacional entre països d’origen, trànsit i destinació dels migrants. Catalunya té una realitat migratòria de dimensions extraordinàries, amb una sistemàtica d’acollida i integració d’immigrants i una llarga experiència. S’imposa una política migratòria inclusiva.
Les dimensions de l’alterofòbia i la construcció de la comunitat
L’acollida no funciona quan la mirada dels que acullen o la dels nouvinguts exclou, margina o ofèn; quan l’alterofòbia marca pautes de conductes que, gradualment, s’expressen en actituds, opinions i expressions d’hostilitat; en conductes i actes d’exclusió o agressions; i en idees, prejudicis i estereotips, amb els quals es legitima la discriminació i l’exclusió social.
L’acollida dels estrangers, sempre i a tot arreu, ha demanat temps i ha sofert no poques dificultats d’adaptació pels immigrants i de desconcert i inseguretat pels que acullen. La incertesa presideix sempre les dinàmiques interculturals, trasbalsa seguretats establertes i qüestiona, bidireccionalment, tots els agents implicats. La clau de l’èxit dels processos migratoris és la voluntat de fer i construir Comunitat, entre col·lectius que se saben diferents. Una voluntat que s’expressa en l’empatia mútua, en aquella respectuosa distància que comporta l’acceptació de les diferències entre veïns, la deferent consideració envers les persones i, en definitiva, el respecte mutu.
Conèixer per aprendre i conviure
Trobem a faltar un estudi socioantropològic profund, que ens doni a conèixer la realitat i els perfils dels MENA presents a Catalunya, que posi al dia la informació que proporcionà el treball de V. Quiroga i altres, del 2009, publicat per la Fundació Bofill, amb el títol Somnis de butxaca. Nois i noies menors migrants no acompanyats. És imprescindible disposar d’una informació de qualitat que ens permeti de conèixer la realitat dels MENA: d’on procedeixen; quin és el perfil personal dels nois i noies; per què i com migraren; quines son les seves expectatives; de quina informació disposaven quan van decidir venir a Europa; quins son els riscos de caure en mans del tràfic de persones i com operen les màfies; com s’han sentit acollits; quin és el teixit associatiu que comencen a crear; quin és el procés d’acoblament o adaptació que estan vivint.
Tres comentaris, a tall de conclusió
L’atenció als menors emigrants no acompanyats és un tema de país i, prioritàriament, una qüestió de drets preferents de la infància.
És imprescindible que es treballi de manera més coordinada. Cal exigir el treball conjunt entre l’Administració competent (responsable últim i principal de la tutela dels menors), les Administracions locals, les entitats socials i, en general, la societat civil.
Potser la més urgent mesura a prendre sigui la millora del model d’intervenció i l’aprovació d’un Pla de Xoc per acabar amb actuacions d’urgència i d’emergència social. Hi ha bones pràctiques que indiquen el camí a seguir en l’àmbit d’infraestructures, formació i aliances i cooperació entre les comunitats locals on s’ha de fer l’acollida i les administracions.
