L’educació com a pràctica de llibertat fracassa cada vegada que un adolescent abandona els estudis prematurament o deixa l’escola sense tenir un horitzó de vida que consideri paga la pena perseguir; l’educació com a practica de llibertat s’esguerra quan un jove finalitza la seva formació obligatòria i es veu abocat al fracàs, quan pensa que no és capaç de trencar un sostre de vidre que li arriba imposat. Cada vegada que l’educació no dona l’oportunitat de capgirar una realitat que limita i oprimeix s’apropa més a una pràctica reproductora que a una pràctica de llibertat.
Si bé l’educació alliberadora és sempre necessària, ho és de manera especial per aquells col·lectius víctimes de la injustícia i de la desigualtat social. Nens i nenes que creixen en entorns empobrits i que només l’educació els pot ajudar a tombar el destí al que semblen condemnats, un destí que perpetua la situació de marginalitat i d’exclusió en la que viuen les seves famílies. Sabem que pertànyer a entorns amb baixos nivells socioeconòmics, ser estranger –i pobre– o formar part de minories ètniques complica la vida i redueix les possibilitats d’èxit. I és en aquests entorns on l’educació hauria d’esdevenir una palanca de canvi que, com deia l’exministre argentí Juan Carlos Tedesco, pugui capgirar la profecia del bressol.
Són molts els factors i les condicions que contribueixen a fer de l’experiència educativa una experiència de llibertat. I és evident que no hi ha una única manera de concretar-la. La particularitat de cada context, el currículums, les metodologies, les relacions, les pràctiques, les normatives, la relació amb les famílies, o la implicació en l’entorn són alguns dels elements que permeten combinacions creatives i diverses donant lloc a experiències úniques.
Amb la voluntat de posar el nostre gra de sorra a una educació que obri espais de llibertat i permeti desafiar el destí recuperem tres idees que no per conegudes donem per implementades. Són idees que pretenen ajudar els joves en tres direccions: a despertar d’una vida anestesiada, a descobrir i gaudir de l’alteritat i a connectar-se amb la comunitat.
Despertar d’una vida anestesiada
Amb expressió “vida anestesiada” ens referim a la l’actitud conformista d’alguns joves que aparentment accepten sense revelar-se el futur de baixes expectatives que el destí els ofereix. Incapaços de reaccionar a unes circumstàncies clarament adverses es mostren apàtics i indiferents a tot allò que els envolta, també a les decisions que deixen en mans d’altres persones i que afecten directament les seves vides. L’acceptació passiva de les desigualtats per part de qui les pateix és una de les conseqüències més dures quan l’educació no aconsegueix esdevenir una pràctica de llibertat.
Per ajudar a revertir aquesta situació calen propostes que facilitin la pressa de consciència però que alhora generin espurnes d’esperança. Des de l’àmbit de l’educació en valors trobem un bon grapat de metodologies –com ara els exercicis de comprensió crítica, d’auto-coneixement, la discussió de dilemes morals, les tutories en grup, o les activitats dialògiques, entre d’altres– que poden convidar als joves més vulnerables a fer de les seves vides agitades existències agitadores que els permetin entendre la realitat, qüestionar les seves condicions de vida i comprometre’s a canviar-les si consideren que aquestes són injustes.
Descobrir i gaudir de l’alteritat
El neuròleg i psiquiatra Boris Cyrulnik afirma en el seu llibre Autobiografia de un espantapájaros que un món pervers és un món sense l’altre. Una frase que adquireix un significat especial si l’apliquem al món dels adolescents en risc d’exclusió, per a qui la soledat existencial és una constant vital. A nivell familiar, els seus progenitors viuen al límit i no poden atendre les necessitats dels fills que creixen afrontant sols situacions que els depassen. Tampoc les seves amistats, vinculades a entorns marginals, els poden ajudar a deixar enrere una realitat empobrida que els impedeix avançar.
Sentir-se acompanyat, recolzat i reconegut és una experiència humana que sovint sorgeix de manera espontània en espais de relació natural. També és una experiència educativa que convé cuidar, especialment quan es detecten carències.
Els Grups d’ajuda Mútua (GAM) són una resposta eficient, útil i solidària per afrontar el mon amb l’ajut dels altres. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca (PAH) o els Alcohòlics Anònims són referents d’aquesta pràctica que posa de manifest el poder dels iguals. En l’àmbit de l’educació social, els Grups d’ajuda Mútua són encara poc freqüents malgrat el seu potencial a l’hora d’afrontar i superar la pròpia fragilitat mentre s’ajuda a tirar endavant als companys. El recolzament i reconeixement dels iguals complementen les relacions de confiança entre educadors i joves, molt més treballades en la majoria de centres.
Connectar-se amb la comunitat
L’educació mai no podrà compensar les desigualtats d’origen si no és capaç de incorporar els nois i noies més vulnerables com a membres de ple dret a la comunitat. I això no es pot fer únicament des de l’interior dels centres. Cal donar als adolescents oportunitats reals de connectar-se amb l’entorn i de contribuir amb el seu esforç a millorar-lo, animar-los a assumir un paper actiu en el seu futur però també en el futur col·lectiu de la comunitat.
Les experiències d’aprenentatge servei, a les quals s’han destinat diferents aportacions en aquest mateix blog, han suposat un ajut per obrir els centres educatius al medi i afavorir que infants i joves es percebin com a part d’aquest, i es comprometin en la cerca de solucions a problemes que estan al seu abast. També la incorporació de l’aprenentatge servei en la intervenció amb adolescents en risc d’exclusió ha posat de manifest l’impacte que les accions de servei han tingut en el seu desenvolupament. Descobrir-se com a membre útil, positiu i capaç d’aportar quelcom bo als altres eixampla les expectatives de futur –sovint molt pobres– i ajuda a formar-se una personalitat més activa i inconformista amb el status quo.
I per acabar, recordar que desafiar el destí, és un repte massa gros perquè ningú el pugui entomar sol. Calen processos de pressa de consciència, relacions de reciprocitat i l’estima dels altres però també és necessari el caliu, la comprensió i la generositat de la comunitat que acull, i que en el seu gest d’acollida es fa millor, més rica, més diversa i més inclusiva.
