Com la nit i el dia, la nostra naturalesa mostra dues cares. Si s’aprèn a usar-les ambdues en els moments adients i en les mides justes, el resultat pot ser òptim. El problema és que hem après a fer justament el contrari: avui és massa normal acceptar la idea –penso que equivocada– que els humans ens movem buscant únicament el profit personal i per aconseguir-lo competim tant com faci falta. Aplicar sempre i amb intensitat aquest principi fa que la vida esdevingui poc amical, aspre, violenta, i al capdavall infeliç.
Fa uns anys es va iniciar una forta onada d’opinió en favor de l’interès individual i la competició. El que s’ha anomenat neoliberalisme. Una manera d’entendre l’economia i la política, de fet una manera d’entendre el conjunt de la vida social, basada en la convicció que cap circumstància ha de limitar la llibertat individual per emprendre tota classe d’accions destinades a obtenir guanys econòmics. Si tothom es preocupa per guanyar el màxim, es produirà un estat de competició constant que farà progressar la societat. Com en el fons tots som egoistes, diuen, està garantit que voldrem competir per guanyar més i això serà bo per tothom. L’àrbitre d’aquesta competició és el mercat. El mercat imposa una mena d’avaluació contínua que jutja el que cadascú produeix i, si agrada el producte que ofereixes i el preu és bo, tindràs abundants compradors que t’enriquiran; si el producte no agrada, caldrà espavilar-se.
Quan s’explica així pot arribar a semblar una postura raonable, però la realitat és ben diferent i presenta almenys dos problemes greus: el primer ja el sabem, no és cert que només siguem interessats, egoistes i competitius; per tant, almenys la meitat de la nostra naturalesa queda amputada i es produeix un empobriment i una forta sensació de viure una vida absurda; i en segon lloc, una societat on el guany econòmic és el valor suprem provoca problemes enormes. Si només importa el guany dels que guanyen, pel camí queda infinitat de gent sense feina, amb salaris ínfims, amb vides precàries, amb tasques embrutidores i jornades interminables. S’ha creat una societat desigual i, quan uns tenen molt i altres poc, apareixen tota mena de patologies. No m’allargo amb més desastres, però deixeu-me dir de passada que el neoliberalisme ha agreujat els problemes mediambientals i de canvi climàtic i, a més a més, està posant en perill la democràcia. Si tot ho decideix el diner, no cal deliberar, i si no cal deliberar, ja tenim justificada la dictadura.
No és cert, però, que no hi hagi res a fer. Hi ha fets, idees i intents que mostren que és possible fer les coses d’una altra manera. No tot és interès i competició, arreu trobem també altruisme i cooperació. Ni conec tots els experiments de treball en favor del bé comú, ni tampoc els podria resumir, però citem d’entrada un parell que coneixeu prou bé. La Viquipèdia està feta a partir de la col·laboració gratuïta de moltes persones que aporten el seu temps i el seu coneixement per enriquir-la i donar un servei als lectors. El mateix ha passat amb el codi de programació Linux: s’ha produït un bé comú a partir del treball gratuït i cooperatiu de moltes persones participants. I podríem allargar-nos explicant infinitat d’accions semblants, unes grans i altres petites, però totes ben valuoses.
De cooperació, però, també en trobem a la natura: la documentació sobre empatia, col·laboració, cura, instrucció i altres formes de relació positiva entre animals és prou coneguda. I, naturalment, la cooperació està en la base de la civilització: a les coves d’Atapuerca es va trobar una pelvis –que han anomenat Elvis– d’un individu gran, que se la va trencar de jove, i que sense ajuda no hagués sobreviscut de cap manera. I avui l’estat del benestar protegeix –cada vegada menys– la població amb els sistemes de salut, educació, jubilació, subsidis d’atur i altres prestacions, i ho aconsegueix gràcies a la contribució dels que estan en situació de fer-ho per edat o recursos. Segur que us venen al cap altres idees.
Davant del predomini de l’individualisme, l’èxit personal, el guany privat i la competició, l’acció comuna és un dinamisme social que uneix i compromet les persones davant d’una dificultat
Aquests i altres exemples formen l’univers del que podem anomenar acció comuna. Davant del predomini de l’individualisme, l’èxit personal, el guany privat i la competició, l’acció comuna és un dinamisme social que uneix les persones davant d’una dificultat, les compromet, primer, a cuidar-se i, a continuació, a parlar i cooperar per tirar endavant un projecte pensat per solucionar el problema inicial i beneficiar la comunitat. L’acció comuna no és una idea nova de la que mai abans se n’ha parlat, és una manera d’actuar ben corrent, però que semblem entossudits a no veure i no valorar. Aquí simplement voldria contribuir a recordar la seva importància i veure com la podríem aplicar a l’educació.
Avui veiem com es desenvolupen cada vegada amb més força una tipologia de propostes pedagògiques en les quals els nois i noies aprenen coneixements i es formen com a persones i com a ciutadans, tot enfrontant-se a problemes reals del seu entorn i treballant per donar-los-hi una solució. Mireu alguns exemples: un centre demana voluntaris entre el seu alumnat i els prepara per rebre i guiar nois i noies immigrants que s’incorporen durant el curs; un banc de sang munta un sistema de col·laboració amb les institucions educatives per donar formació científica sobre els temes que li són propis i alhora demana als joves que impulsin una campanya de donació de sang en el seu barri; durant la pandèmia alguns instituts han preparat i emès programes de ràdio per informar i distreure als seus oients; els nois i noies d’un esplai en col·laboració amb un grup de recerca recopilen dades sobre microplàstics, les envien als investigadors i realitzen una campanya per conscienciar la seva comunitat sobre el problema del plàstic i limitar-ne l’ús. En tots aquests casos, i en molts altres, els nois i noies treballen junts per enfrontar-se a un problema de la societat i, tot fent-ho, adquireixen coneixements, es formen com a ciutadans i s’adonen que junts són capaços de modificar el rumb de les coses.
Això és el que hem anomenat acció comuna, un dinamisme social que en el món de l’educació permet imaginar una pedagogia de l’acció comuna, una pedagogia que té en l’aprenentatge servei una metodologia magnífica. Una manera d’entendre l’educació oberta a la crítica, el compromís i la cooperació; una manera de fer de l’educació una eina per bastir una altra manera de viure.
