En l’àmbit educatiu la tribu és considerada un element que enriqueix la criança i el procés de creixement dels infants. Quan hom evoca el proverbi africà “per educar un infant es necessita la tribu sencera” ho fa per destacar el valor d’aquelles contribucions que arriben de persones i col·lectius que a priori no tenen assignat el rol d’educar (com sí tenen mestres i progenitors) però que són essencials per garantir un bon desenvolupament dels més joves en la comunitat. Contribucions que agafen formes diverses, com ara experiències, tasques de cura, relacions properes, acompanyament, o transmissió informal de coneixements, entre altres.
La tribu, quelcom que en societats antigues es creava de manera natural i espontània, resulta quelcom excepcional a partir de la revolució industrial, moment en el qual els vincles socials es debiliten i les xarxes d’ajuda mútua i de cooperació que anteriorment formaven part de la vida quotidiana de les persones, comencen a ser una excepció. També la cultura neoliberal que ha colonitzat les societats modernes ha anat posant pals a les rodes en les relacions personals, prioritzant l’interès individual per sobre del col·lectiu, afavorint la competició desfermada per sobre de la col·laboració, minvant mica en mica les pràctiques de cura entre els membres d’una comunitat, obstaculitzant l’intercanvi gratuït i reduint la participació en allò que és comú.
Malgrat aquestes dificultats, psicòlegs i terapeutes d’arreu posen l’èmfasi una i una altra vegada en la importància que la comunitat, la tribu, té en el benestar de les persones i manifesten que l’existència d’una constel·lació de vincles és un factor de protecció, especialment de la infància, insistint en el fet que viure en societat no garanteix necessàriament tenir cobertes les necessitats a les que sí que dona resposta “la tribu”. Afirmen que, si bé la soledat pot ser un desencadenant de situacions de depressió, d’angoixa o d’ansietat, el sentiment de pertànyer a un col·lectiu és un antídot d’algunes malalties mentals.
Els vincles forts i el sentiment de pertinença aporten experiències de seguretat i de protecció necessàries per viure una vida feliç, un fet que ha quedat evidenciat en els mesos de confinament viscuts recentment arrel de la pandèmia que hem patit a nivell planetari. Així, si la comunitat i les relacions socials són imprescindibles per la salut i el benestar de les persones, podem considerar que formar part d’una tribu no és només un desig o una recomanació, sinó que és, sobretot, un dret.
Però com molts altres drets, la tribu tampoc no sorgeix del no res, ni és cap punt de partida de la convivència. Ja ens agradaria! La tribu es construeix amb la participació de tots els seus membres i totes les institucions. Es fa sòlida en la mesura que es multipliquen les xarxes de relació i es fan més denses les interaccions entre les persones i el col·lectius que la conformen. La tribu és alhora “procés i resultat de”. La tribu es fa. La tribu la fem.
Tot i no haver trobat un verb que reculli l’acció de fer tribu no es pot entendre la tribu sense actituds proactives i conductes compromeses per part d’aquelles persones que n’han de formar part. I amb la voluntat d’exemplificar accions i pràctiques que caminen en aquesta direcció presentem dues experiències que ajuden a fer tribu.
La primera, Grup d’Ajuda Mutua (GAM) amb joves en risc d’exclusió, és una iniciativa que sorgeix en l’àmbit educatiu. La segona, Esmorzar setmanal amb amigues, és una pràctica que de manera espontània s’inicia després del mesos de confinament estricte pel COVID-19.
Grup d’Ajuda Mutua GAM) amb joves en risc d’exclusió
Reuneix vuit joves que es comprometen a ajuntar-se una tarda a la setmana per compartir les seves vides. Units per una profunda sensació de soledat i unes ganes immenses de tirar endavant malgrat la situació vulnerable que pateixen tant a nivell personal com familiar, setmana rere setmana els nois i noies creen i enforteixen vincles entre ells.
Les ajudes que donen i reben en el grup prenen formes diverses: des de demanar informació per renovar el DNI o per matricular-se en un cicle formatiu fins a comptar amb els altres per superar una situació d’ansietat, per posar nom a pors que resten amagades, per compartir el dolor i les llàgrimes per un trauma infantil, per imaginar futurs desitjats, per reconèixer conductes passades que generen vergonya i que costa admetre, i més. La realitat és que cada vegada que un membre del grup arriba trencat a la trobada, la resta de companys l’acullen, l’escolten, no el jutgen i, en la mesura que poden, l’ajuden.
En diferents moments els joves expressen com n’és d’important el GAM en les seves vides i valoren poder mostrar-se tal com són, sense haver de fingir sentiments i estats d’ànim que no tenen.
Esmorzar setmanal amb amigues
Un grup de dones que comparteixen el seu interès per l’activitat física i la natura, es troben un dia a la setmana per esmorzar i gaudir-ne unes de les altres durant els mesos de restriccions. Quan el confinament acaba, el grup d’amigues se’n adonen de l’impacte positiu que ha tingut en les seves vides “l’esmorzar del divendres” i decideixen mantenir-lo.
Durant poc més d’una hora comparteixen títols de llibres, guions de pel·lícules, opinions sobre l’actualitat, celebracions, confidències, projectes, programacions de noves activitats, i riures, molts riures. Els esmorzars generen trobades més reduïdes: ja sigui per anar a córrer, o a caminar, per gaudir de jocs de taula… I cada mes s’organitza una sortida a la muntanya a la que s’afegeixen parelles i amics.
Esmorzar juntes, una pràctica senzilla carregada de valors. El lloc de trobada: la terrassa interior d’un bar del barri. Va qui vol quan vol o quan pot. Normalment s’ajunten entre deu i dotze dones. És un grup amb mínims d’exigència. Formalment ningú no s’ha compromés a res. A mesura que passa el temps, però, els vincles que es van teixint mica en mica es tradueixen en conductes de cura i d’afecte, de restar pendents unes de les altres.
L’ambient sanador i la funció de sosté del grup en moments personals delicats ha estat destacat per moltes d’elles.
Per tancar la nostra reflexió volem subratllar que les persones que en formen part dels dos grups es senten alhora protectores i protegides pels membres de “la seva tribu”. Saben que es troben en espais segurs marcats pel respecte, la confiança i un cert nivell de confidencialitat; espais en els que ningú no prendrà mal. Uns i altres han experimentat que els vincles forts amb els companys de GAM i amb les amigues posen fre a la vulnerabilitat de cadascun d’ells, de cadascuna d’elles.
