Ensenyar a tenir cura dels altres és un repte educatiu amb una llarga tradició. En aquest sentit, voldria recordar Urie Bronfenbrenner, un psicòleg del desenvolupament que va néixer a Moscou l’any 1917 i va morir el 2005 a Nova York. Va publicar als anys setanta un llibre important, La ecología del desarrollo humano, del qual copio gairebé literal un tros significatiu per la seva defensa de la cura com experiència educativa fonamental i també perquè, sense anomenar-lo, està parlant del que avui coneixem com aprenentatge servei.
Ens diu: “En l’actualitat, una persona de divuit anys pot completar els seus estudis secundaris sense haver hagut de fer mai un treball del qual depengués realment una altra persona. Si el jove va a la universitat, l’experiència es posposa quatre anys. Si després fa un doctorat, alguns dirien que l’experiència es posposa per sempre”.
I segueix: “Una persona de divuit anys, de sexe femení o masculí, pot completar el seu ensenyament mitjà, universitari o un doctorat, sense haver-se ocupat mai d’un nadó, o sense haver-lo tingut mai en braços, si més no; sense haver cuidat mai a una persona gran, malalta o sola, o sense haver consolat o assistit mai a una altra ésser humà que necessitava de veritat un ajut. Les conseqüències psicològiques d’aquesta manca d’experiència humana tampoc es coneixen encara. Però les possibles implicacions socials són evidents, perquè, tard o d’hora, i en general és aviat, tots patim malalties, o soledat, i tots experimentem la necessitat d’ajuda, consol o compassió. Cap societat pot mantenir-se durant molt de temps si els seus membres no han adquirit la sensibilitat, motivació i habilitat necessaria per ajudar y cuidar altres éssers humans”.
“No obstant això, l’escola, que és l’entorn que té la principal responsabilitat de preparar els joves perquè participin d’una manera eficaç en la vida adulta, no dóna prou oportunitats per tal que es produeixi aquest aprenentatge. Això no seria impossible d’aconseguir. Durant diversos anys, he defensat la introducció a les escoles, dels primers cursos en endavant, el que he anomenat un currículum per tenir cura. L’objectiu d’aquest currículum no seria aprendre sobre tenir cura dels altres, sinó participar-hi: es demanaria als joves que assumissin la responsabilitat de dedicar part del seu temps als demés (els ancians, altres nois més petits, els malalts, els que estan sols) i cuidar-los. Seria essencial que aquestes activitats es realitzessin sota una supervisió ferma; però aquesta supervisió no podria córrer a càrrec dels professors, que ja tenen massa feina. Per contra, els supervisors podrien escollir-se entre les persones de la comunitat que tenen experiència en tenir cura: pares, ciutadans de més edat, treballadors voluntaris, i altres que comprenguin les necessitats dels que requereixen atenció i el que això significa per qui la presta. Però seria encara més important que els joves cuidadors arribessin a conèixer les circumstàncies que envolten als seus protegits, i les persones que hi ha en les seves vides.”
Aprendre a cuidar, tant els nois com les noies, clar, això és el que ens va proposar Bronfenbrenner i avui ens ensenya l’aprenentatge servei.
