La naturalesa i la vida en el camp amb totes les virtuts que se li associen com a tranquil·litat, aire pur, bellesa del paisatge sempre ha estat valorat, però recentment apunten com a valors en alça, especialment com a alternatius per als habitants de les grans ciutats. En aquests últims anys sembla haver confluït diferents factors relacionats amb la tecnologia, la demografia i el cost de la producció i de l’energia. El desenvolupament de les tecnologies de la comunicació aplicades al control a distància dels processos productius, al teletreball i a la flexibilització horària. L’augment de l’esperança de vida, el descens de la natalitat i de les taxes de fecunditat que comporten un envelliment de la població, només esmorteït per les taxes més elevades en la població immigrant. I la crisi energètica amb augment generalitzat i irreversible dels preus de l’energia, dels productes bàsics i de l’habitatge.
En els últims anys, l’elevat preu al consum, el de l’habitatge a la ciutat i la possibilitat de treballar i controlar a distància els processos productius, facilitats per la tecnologia, entre altres factors ha promogut un augment del trasllat de residències de les grans ciutats cap a nuclis rurals. La COVID-19 ho ha accelerat i ha demostrat que el retorn i la repoblació d’espais rurals que s’havien anat buidant és possible, no tan sols per a anar de vacances sinó per a viure de manera permanent. Exemple d’aquesta tendència, sense entrar en una anàlisi detallada de les variacions en el canvi demogràfic, a Catalunya l’increment de població entre 2019-2022 en els municipis menors de 5.000 habitants ha estat d’un 4.6% i en els municipis de més de 50.000 ha estat només d’un 0,5%. És cert que aquesta migració només s’ha pogut donar en algunes professions i cap a determinats municipis que complien un mínim de condicions i tenien cobertes les necessitats bàsiques.
A això es pot afegir que la dinàmica demogràfica en els últims anys va modificant les necessitats d’alguns grups de població i obliga a repensar les característiques dels llocs de residència. Segons l’OMS, l’any 2030 les persones de més de 60 anys en el món seran més del 35%. A Espanya més d’un 20% de la població ja té més de 65 anys i va augmentant progressivament, la natalitat continua baixant i la mitjana de fills per dona està en 1,19, lluny la taxa de fecunditat de reemplaçament del 2,1.
Si ens centrem en Catalunya la tendència és similar, l’índex d’envelliment (població de +65/0-15) el 2015 era del 112,6 i el 2022 del 131,3. L’indicador de fecunditat el 2015 era d’1,39 i el 2022 és de l’1,20 amb una edat mitjana del naixement del primer fill als 31,6 anys, tenint present que les taxes de fecunditat més elevades es continuen donant en la població immigrant. És una situació que fa temps reclama amb urgència polítiques de foment de la natalitat a través de la promoció de la igualtat de gènere, de la conciliació, d’ajudes econòmiques i de polítiques d’atenció a una població amb una llarga esperança de vida.
La confluència d’aquests factors, entre altres, reforcen la necessitat de crear, revisar o adaptar els llocs de vida a les dinàmiques demogràfiques i a les variacions en els grups de població, fins i tot amb més sentit quan la tecnologia pot facilitar-ho. Les ciutats, en pro de la millora de la qualitat de vida dels seus habitants realitzen transformacions que van en sintonia amb molts dels valors que s’aprecien del món rural. La reducció del trànsit i la reducció de la contaminació, l’increment de parcs i zones verdes, zones per als vianants, adequació d’espais naturals, circuits per a activitats físiques, illes urbanes amb serveis bàsics de proximitat, centres cívics i culturals com a llocs de trobada, etc. Així mateix, es comença a plantejar quins aspectes urbanístics i socials s’haurien de revisar per a adaptar-los als canvis demogràfics. I com a resultat d’aquesta cerca de benestar residencial, encara que d’envergadura reduïda ara com ara, també s’han anat produint moviments migratoris de les grans ciutats a nuclis rurals encoratjats en bastants casos per propostes o projectes propis per a poder sobreviure.
El món rural ha de ser rendible econòmicament perquè sigui sostenible i resulti atractiu demogràficament i socialment
La vida rural té importants elements d’atracció, alguns amb un cert bucolisme, però que es postulen com a alternatius a la vida urbana. Com a exemples més immediats podem apuntar el paisatge, la vida en contacte amb la naturalesa, l’aire pur, els ritmes de vida relaxats, les relacions i la vida comunitària i veïnal, el menor cost de vida o senzillament trobar un treball i un habitatge assequible. També hi ha altres atractius que van prenent protagonisme, relacionats amb un model de vida diferent o alternatiu a la vida urbana com ara participar en activitats econòmiques lligades al camp, la col·laboració en l’equilibri i respecte al medi ambient, la producció i consum de proximitat, la possibilitat de crear o recuperar espais i activitats productives abandonades, la inclusió i pertinença a una comunitat rural. No obstant això, no es pot amagar la duresa de la vida rural que la mateixa població autòctona manifesta i que li porta a exigir ajudes i inversions per a mitigar-la i no haver d’abandonar-la.
El món rural ha de ser rendible econòmicament perquè sigui sostenible i resulti atractiu demogràficament i socialment. És cert que el món urbà i el rural es necessiten mútuament perquè cada vegada és més evident que formen part d’un mateix sistema, de la producció, de la inversió, de la innovació, la recerca i el desenvolupament econòmic i social. És imprescindible pensar i actuar des de la necessitat d’un reequilibri territorial i d’una activació de la vida rural. El retorn als nuclis petits rurals, si comptés amb l’ajuda de les administracions suposaria, a més de la col·laboració en el reequilibri territorial, importants aportacions al territori de tipus econòmic, social i cultural. Ajudaria a recuperar o potenciar economies tradicionals o noves vinculades a la potencialitat de les zones, a recuperar la identitat i cultura col·lectiva de pobles, a recuperar i revaloritzar el patrimoni, a rejovenir l’estructura de la població, a assentar població en edat escolar i mantenir centres educatius i a assegurar o recuperar serveis bàsics. Seria un procés d’equilibri entre qualitat de vida, manteniment i augment de població i d’innovació i desenvolupament per tal de mantenir un món rural viu. La tecnologia tindria un paper primordial permetent la connexió entre vida rural i urbana.
Perquè el rural sigui més atractiu i l’emigració o el retorn al camp sigui més factible, des de les administracions s’hauria de facilitar unes condicions mínimes. Els moviments d’aquests últims anys, encara que reduïts, han anat apuntant algunes d’elles. Una bona connectivitat de fibra, adequació i manteniment d’infraestructures viàries, connexió a xarxa de transport públic, oferta o possibilitat de treball, oferta d’habitatge assequible, serveis bàsics d’educació i salut. És cert que això suposa pensar, programar i invertir en projectes sostenibles econòmicament i ambientalment, projectes inclusius que generin cohesió territorial i evidentment que no reprodueixin ni traslladin els defectes i problemes de la vida en les grans ciutats a les zones rurals. En aquest sentit, el compromís i el convenciment de les administracions dels beneficis que aportarien serà decisiu. Es tracta de pensar en el benestar de les persones.
