El servei comunitari serà una assignatura obligatòria d’aquí a quatre cursos. Finalitzat el primer any d’implementació del projecte, parlem amb Gené Gordó, subdirectora general de Suport i Atenció a la Comunitat Educativa, perquè valori el primer any d’implementació i els reptes que es plantegen als centres educatius els propers anys.
Ja fa un any que el Departament d’Ensenyament va presentar el Pla d’Impuls del Servei Comunitari per a l’alumnat de secundària. Com es concreta aquesta proposta?
El servei comunitari té com a objectiu el desenvolupament de la competència social i ciutadana. Es tracta d’una acció educativa amb caràcter transformador que realitza l’alumnat a partir de les necessitats reals del territori i que consisteix en posar els seus coneixements i habilitats al servei de la comunitat a través de projectes amb entitats, centres educatius o altres organismes. Alhora, amb aquesta acció adquireix els valors propis de la competència social i ciutadana. Entenem que aquesta competència només s’adquireix amb la pràctica, tal com remarca la LEC, que afirma que cal “educar des dels afers a la comunitat”. I per què? A ningú se li escapa que l’objectiu final de l’educació és la formació d’éssers complets en una dimensió tant intel·lectual com humana perquè la societat necessita persones altament qualificades, però també altament compromeses.
El servei comunitari busca, per tant, més implicació i motivació per part de l’alumnat. Això es traduirà en un augment de la participació ciutadana?
Sí, perquè el servei comunitari veu l’alumne com un agent de canvi capaç de transformar l’entorn en que viu. En aquest sentit, el servei comunitari té un caràcter transformador amb objectius com fer augmentar l’arrelament al territori, fer augmentar la participació o millorar la cohesió social. Volem persones compromeses, implicades, ciutadans actius. Malauradament sovint confonem ciutadana i capacitat de vot. No ens adonem que si reduïm la ciutadania al fet de votar correm el risc de convertir-nos en súbdits. Els joves han de ser sobirans dels seus processos de participació i conscients del que vol dir exercir la ciutadania de ple dret, cal implicació i compromís.
Pot ser una eina per lluitar contra el fracàs escolar, com va afirmar la consellera Rigau?
Sí, probablement. Trobem nois i noies molt desmotivats que, a través d’experiències de servei comunitari, se senten protagonistes d’un canvi positiu en el seu entorn i això els fa augmentar l’autoestima i la motivació per la matèria, fa augmentar l’interès escolar. Els centres, en la fase de pilotatge, ens van fer saber que les notes de les matèries on s’ubicava el servei comunitari augmentaven. Li troben un sentit a tot plegat. I per aquells que intel·lectualment ja són excel·lents, els serveix per treballar les habilitats i competències i orientar aquesta excel·lència al compromís cívic.
Aquest any ha estat el primer que alguns centres ja han desenvolupat projectes de servei comunitari. Quins inputs us arriben?
Les valoracions que ens han arribat superen les expectatives, és a dir, molt bones. Els equips directius s’han implicat moltíssim en aquells instituts on el servei comunitari ja s’ha implementat. Hem vist i hem detectat que els projectes desenvolupats estan alineats amb els projectes educatius dels centres i, per tant, són sòlids. Havíem rebut queixes i crítiques que el servei comunitari es pogués convertir en assistencialisme i estàvem alerta especialment, però s’ha demostrat que no. Les accions del servei comunitari han sorgit d’una anàlisi de les necessitats de l’entorn i l’alumnat ha reflexionat tant en les causes com les possibles solucions Ara ens falta conèixer els resultats de l’avaluació que va ser duta a terme. La millor prova de què ha anat bé és que tenim més centres dels previstos per la formació l’any vinent.
La fase d’implementació està prevista per fer-la durant 5 anys, un dels quals ha estat el curs que ara s’acaba. Quins seran els temps del procés?
El tempo està força planificat. Són cinc anys i en queden quatre ara. Aleshores, l’increment dels centres són similars, d’uns 200 centres cada anys fins arribar a la totalitat dels centres de secundària, uns 1.100. Per fer aquest desplegament calia formar un cos de professionals dels serveis educatius que pogués fer l’assessorament i la formació a entitats i els centres educatius, una fase que ja pràcticament ha finalitzat.
Després ve la formació dels centres i la implementació. Entenem que cal reconèixer l’esforç que fan els centres i en aquest sentit, els que estan desenvolupant el projecte aquests primers anys se’ls reconeixerà com a un Pla d’Innovació que suposarà una acreditació de mèrits. També els coordinadors de centre tenen un reconeixement.
També heu establert relacions amb entitats i federacions, entre altres.
L’altra pota bàsica del projecte és el partenariat: ja durant aquest curs vam establir relacions amb els altres departaments de la Generalitat perquè qualsevol acció que s’està treballant amb els centres educatius sigui susceptible de ser convertida en servei comunitari. En aquest sentit hem elaborat models transferibles que posem a disposició dels centres amb actuacions i unitats didàctiques per al desenvolupament del projecte amb la finalitat de facilitar l’acció als centres. També hem treballat amb federacions, ONG i entitats del tercer sector, ja hem signat 55 convenis amb les entitats participants. Les entitats també participen de la formació de centres. Aquesta col·laboració centres, entitats, administracions locals és beneficiosa perquè estem creant una cultura de treball en xarxa amb l’entorn. Estem permeabilitzant els centres educatius fins al punt que les entitats poden entrar a formar part de la dinàmica educativa i curricular d’un centre.
Hi ha prou entitats per tirar-ho endavant?
Tothom ha escollit els projectes en funció de les necessitats del territori. Però per fer servei comunitari no sempre cal una entitat, hi ha molts centres de secundària que realitzen accions de servei comunitari a llars d’infants, aescoles de primària o a l’administració local. Ens hem de desangoixar, les solucions són moltes.
I les entitats estan prou preparades per atendre el volum de tants alumnes?
Si tots els centres ho fessin de cop, naufragaríem. Però hem de pensar que no hi van tots els alumnes a la vegada, sinó que el servei es fa de forma esglaonada. Les hores de servei a la comunitat no són tantes – 10 de les 20 que engloben el projecte. Si es reparteixen els alumnes al llarg del curs, són molts els alumnes a qui poden aixoplugar aquestes entitats.
Un altre dels eixos importants que sempre havia defensat l’anomenat aprenentatge servei és que els projectes es pensin de forma transversal i no s’ubiquin en una sola matèria.
Només el 15% dels projectes que s’han fet durant l’etapa de pilotatge s’han fet a través d’una única assignatura. Els altres, tots són transversals. La dinàmica dels projectes ja porta a treballar-los des de més d’un àmbit. Ara bé, les realitats són molt diferents i no obligarem a què es faci des de diverses assignatures.
Fins ara, a Catalunya sempre s’havia parlat d’aprenentatge servei. Com s’incorpora dins el servei comunitari?
Hi ha diferències claus entre el que fins ara hem conegut com a aprenentatge servei i el que ara impulsem, que és el servei comunitari. L’ApS és una metodologia que pots utilitzar en qualsevol tipus de projecte, sigui o no formal. El servei comunitari, en canvi, és curricular i això implica que ha de respondre al currículum i a la normativa vigent. L’aprenentatge servei és la metodologia del servei comunitari, però aquest últim té uns objectius propis i molt acotats. I per últim, si bé “l’aprenentatge servei” es considera equidistant dels dos termes, el servei comunitari vol situar-se més a prop del servei, entenem que a ser ciutadà s’aprèn des de la pràctica .
El professorat és imprescindible per tirar endavant aquests projectes. Imagino que no tots han rebut igual el fet que, obligatòriament, hagin d’iniciar un projecte d’aquestes característiques.
La rebuda ha estat bastant positiva. No hi ha hagut una pluja de queixes, cosa que a vegades és habitual. El professorat considera la bondat del projecte i no hi veuen el risc que això es converteixi en assistencialisme, com s’apuntava des del món universitari, o es banalitzi el projecte al fer-se obligatori. És clar que hi ha centres ja molt tensionats que implantar això els suposa un esforç més. Ha ajudat molt el fet que es pugui fer en cinc anys, perquè ningú ha de córrer, i que hi hagi tota una sèrie de materials ja preparats per qui necessiti fer-los servir.
Alguns sectors es pregunten per què cal convertir aquestes iniciatives en obligatòries.
Aquest era un altre retret que hem rebut. Ens deien: mentre l’estenem com una taca d’oli de forma voluntària, tot és positiu. Però quan tu obligues, això pot fer l’efecte contrari. Davant d’aquesta idea em pregunto: si nosaltres estem dient que calen ciutadans qualificats i compromesos i que per això hem de potenciar les competències socials i ciutadana. Això, no és bo per tot l’alumnat? Si és així, l’única manera d’aconseguir-ho és que formi part del currículum obligatori. Aquesta acció no pot quedar a mercè d’un professor que s’engresqui a tirar-ho endavant.
Països com Estats Units, Mèxic o Holanda tenen el servei comunitari molt assumit i les experiències catalanes són també positives. Per què no s’ha impulsat abans?
La taca d’oli no era prou extensa encara. El Centre Promotor va començar a treballar el 2005 juntament amb el Departament d’Ensenyament en el marc dels Plans educatius d’entorn. Països com Holanda han seguit el mateix recorregut, és a dir, deu anys d’experimentació i després una implementació. Potser ells tenien, en el moment de fer-ho obligatori, un percentatge més alt de centres que ja treballava en aquesta direcció, però nosaltres tenim l’oportunitat d’incloure aquesta mirada en el nou Decret de currículum de secundària.
