Es diu que en l’última dècada s’ha anat generant una situació de paràlisi o bloqueig social. Els efectes de la crisi econòmica iniciada sobre el 2007, de la qual no n’acabem de sortir, els efectes del canvi climàtic que es van fent més evidents, l’impacte dels avenços tecnològics en tots els àmbits de la vida i del món laboral, les noves estratègies en la globalització econòmica, la polarització i tensions polítiques en l’àmbit internacional, entre altres factors, han anat omplint d’incertesa el futur i la vida quotidiana de la ciutadania. I per acabar de rematar ens envaeix la pandèmia de la Covid19 que remarca i aguditza tots els factors anteriors i qüestiona en gran mesura el nostre modus vivendi, ocupa les nostres preocupacions, energies, pensaments i ens condiciona de forma sistèmica.
La pandèmia ha portat a extrems desconeguts la problematització de la vida personal i familiar en la salut, el treball, l’escolarització, la llibertat de mobilitat, la participació en activitats d’oci i culturals, la manca de recursos econòmics per subsistir i el que és més angoixant i bloquejant, la manca de perspectives de solució a curt termini i les limitacions per poder participar o incidir en la sortida d’una situació tan vital.
En alguns fòrums es parla que, paral·lelament a les dinàmiques de les superestructures econòmiques i els àmbits polítics institucionals que porten la seva vida pròpia, tenim una base social paralitzada, desorientada i escèptica pel que fa a la seva capacitat d’autonomia i poder de decisió. La situació sembla que supera la capacitat de resposta de la ciutadania i ha generat una mena de saturació, d’escepticisme i impotència ciutadana. El pensament dels ciutadans està ocupat per l’agudització de problemes socials que porta a polaritzar les conductes entre la subjectivitat de les necessitats i opinions individuals i el seguiment de les orientacions i normatives oficials suposadament basades només en el coneixement científic.
Els mitjans de comunicació col·laboren en aquesta saturació amb allaus d’informacions, necessàries però repetitives, poc dosificades i moltes vegades guiades pel control de les quotes de pantalla. Aquest escepticisme i impotència pot estar portant la ciutadania a la desconnexió i la indiferència. A deixar-se orientar o portar per actituds i comportaments individualistes i irracionals, guiats per les emocions i necessitats o interessos personals o, en l’altre extrem, a una fidelitat acrítica a les orientacions i pautes d´infinitat i diversitat de fonts d’informació oficials, paraoficials i/o amb consignes d’intencionalitat política.
És en aquesta situació complexa de bloqueig social quan es necessita refermar un dels principals objectius de l’educació, la de formar una ciutadania reflexiva i amb un pensament social crític. El desenllaç d’aquesta situació social, econòmica i també política comportarà canvis en molts dels àmbits de la nostra vida ciutadana i per això cal estar oberts a l’anàlisi crítica del procés i a poder incidir en els canvis que puguin resultar en la nostra vida com a ciutadans. Es necessita que la població estigui expectant i sigui més crítica que mai.
Certament, en les condicions actuals és difícil mantenir un pensament i una actitud crítica davant els fets socials. L’acumulació de problemàtiques i les tensions generades tenen ocupades i saturades les nostres ments amb el perill que ens condueixi a una desmotivació o desactivació que farà més difícil tenir un pensament crític. Un pensament que partint del dubte com a actitud inicial necessitaria poder obtenir, contrastar i avaluar la informació sobre els temes més rellevants que ens envaeixen i intentar formar una idea o posicionament propi argumentat. Com deia Giroux, un pensament que incideixi en la necessitat d’analitzar la naturalesa ideològica de la vida, del coneixement social, de les creences i dels valors que el sustenten.
Però com bé sabem, fins i tot per dubtar de forma intencional és necessari un estat de motivació i curiositat per conèixer els fonaments i propostes sobre temes o fets de rellevància social. Pot resultar difícil, però necessari, estar motivats o interessats, dubtar de les coses, no acceptar qualsevol explicació i tenir una ment oberta i flexible que ens permeti escoltar, analitzar i qüestionar la diversitat d’informacions, enfocaments i argumentacions. Realment, davant la quantitat ingent d’informació que ens arriba suposa un esforç no desconnectar.
Estem bombardejats amb informacions de detall, xifres, imatges, estadístiques, localitzacions, casos, declaracions, tot això repetit en diferents moments del dia i per diversos mitjans de comunicació que ens envolten totes les hores del dia. En aquesta situació és difícil que un ciutadà que intenti ser crític pugui reflexionar sobre la complexitat dels fets en termes abstractes, establir correlacions amb la realitat, amb la diversitat d’interpretacions i possibles implicacions de cadascuna i treure conclusions. Potser si es centra en un aspecte o tema pel qual estigui més motivat pugui analitzar i reflexionar sobre qüestions com l’objectivitat de la informació, la intencionalitat, interessos, causes i possibles conseqüències de les propostes, els valors que sustenten les propostes, etc. A més, a l’allau d’informacions, en el dia a dia continuem amb els inconvenients i limitacions per desenvolupar les activitats de la vida quotidiana.
Tot i les dificultats, cal que la ciutadania pensi i actuï de forma crítica i reflexiva amb una ment oberta, amb el dubte raonat i raonable, seleccionant i contrastant informació, triant un tema o aspecte prioritari si això ho facilita, analitzant propostes, argumentant i actuant en base a conclusions pròpies. És evident que el context actual de confinament amb els seus condicionants dificulta la pràctica de tot això. Però, mentre es mantinguin les condicions bloquejants, a més caldria intentar participar en fòrums, debats, xerrades, col·loquis, a casa, al bar, virtuals, etc. En ells tindrem l’oportunitat de ser empàtics, de poder entendre altres idees i com s’han arribat a elles. I també veure o entendre millor la lògica del que analitzem i els biaixos de les afirmacions o postulats.
En aquesta situació de paràlisi social, d’incerteses i de saturació mental, la ciutadania no pot renunciar a continuar sent crítica, a estar motivada i a pensar, sentir i actuar en el seu context. No es pot renunciar i s’ha d’enfortir el pensament socialment crític, ja que és fonamental per al procés i per al desenllaç d’aquesta situació.
