L’investigador argentí Lucas Garibaldi[1] de la Plataforma Intergovernamental sobre Diversitat Biològica i Serveis dels Ecosistemes afirma que qualsevol canvi transformador per a frenar la crisi planetària sobre la diversitat, engloba la proposta de tota una sèrie de canvis fonamentals en tot el sistema: en les visions de la societat (formes de pensar, saber i veure); les estructures (formes d’organitzar, regular i governar); i les pràctiques (formes de fer, comportar-se i relacionar-se). S’ha de donar tot: el canvi als valors, a les pràctiques, i a les institucions. Però en molts dels exemples comencen a canviar les institucions, després les pràctiques i després els valors; en altres canvien les pràctiques, després les institucions i després els valors; i en altres primer els valors, després les institucions i després les pràctiques. Aquesta visió de canvi del científic Garibaldi ens serveix per com s’ha transformat el sistema educatiu al llarg de la història.
Aquest article presenta l’experiència del doctor Jeroni Estrany que, davant la manca d’escoles per a infants i la seva precària salut, va promoure les Escoles del Districte Sisè, al mig del Raval de la ciutat de Barcelona, l’any 1906. Unes escoles amb uns objectius ben definits: l’educació dels fills dels obrers i menestrals, la vinculació de l’escola a l’evolució científica i la introducció de l’higienisme dins el món de l’escola. Els valors i les inquietuds socials i la situació de la infància del Doctor Estrany el van portar a crear una institució escolar amb unes pràctiques educatives molt diferents que en la majoria de centres de la ciutat realitzaven en aquell moment. Unes escoles sostingudes econòmicament per un patronat presidit per l’empresari Ramon Monegal i Nogues[2]. La salut i la bona educació dels infants eren els dos elements claus d’aquesta escola.
Les Escoles començaren amb només dotze alumnes i un mestre. Cal fer esment, que en pocs dies l’escola va anar creixent en alumnes que va fer que la Junta va haver de contractar una mestra per pàrvuls i un altre mestre. Encara més, pocs mesos després d’ésser inaugurades comptaven amb una matrícula d’uns dos-cents alumnes, distribuïts en sis graus elementals i un de pàrvuls. Cada grau tenia el seu pla d’estudis.
El primer objectiu era la salut dels infants, amb la posada en pràctica de l’higienisme. El centre estava situat al carrer del Carme, entre la plaça del Padró i el carrer de Sant Llàtzer. Un edifici de considerables dimensions i modesta façana[3]. L’assessorament del metge pel tema de l’espai, queda ben palès amb aquesta afirmació: “Cada grau té la seva sala a propòsit, amb cubicació d’aire i llum més que suficient perquè estiguin dintre dels preceptes higiènics escolars”[4] La planta comptava a més amb tres sales més per realitzar altres activitats pedagògiques: una de música, una per fer les classes d’escriure i una pels treballs manuals. També tenia “un servei complet d’higiene individual amb els urinaris i excusats amb Watter-Closets.” En la planta superior de l’edifici, hi havia el gimnàs de cent metres quadrats amb sis grans finestrals perquè hi entrés l’aire i la llum. Un gabinet d’estudi antropomètric, on un complet equip mèdic (dermatòleg, oftalmòleg, otòleg, odontòleg i tres metges de medicina general) feien les revisions periòdiques dels nens. El Doctor Estrany va conceptuar el principi de les “relacions focals”, a partir d’observar que els alumnes de les primeres i les darreres fileres aprenien amb més dificultat que la resta. Per corregir-ho, va concebre aules petites, amb poca gent i sense taules. Fins i tot va dissenyar el seu propi mobiliari escolar, amb bancs amb capacitat per a tres alumnes cadascun. El Doctor Estrany va dissenyar el propi mobiliari de les Escoles, a partir de les seves recerques, per tal de tenir en compte el benestar físic dels nens i que puguin aprendre millor. Es parteix de la legislació anglesa sobre Higiene Escolar. En aquest sentit, els bancs a les aules de classe oral, eren per a tres alumnes, L’altura de cada banc era de 30 a 45 centímetres per tal que el nen pugui tenir el peu a terra i que la cuixa i la cama facin angle recte. La fondària dels bancs era de 23 a 28 centímetres i la llargada de 50 a 60 centímetres per cada alumne. En aquestes aules no tenien taules, ja que consideraven que eren un destorb per a dur a terme les activitats. Les taules estaven a la sala d’escriptura. Els bancs es podien disposar de diferents formes, segons l’activitat que es volia realitzar. Finalment, l’altre punt important per la salut, era la gimnàstica sueca per tal d’enfortir els cossos dels infants. Com a complement, i per sanejar els pulmons, dues vegades per setmana es fan excursions i anaven al Club Barcelona, on feien jocs i gimnàstica sueca a l’aire lliure. La preocupació per a la salut dels nens fa que a partir del 1908 van organitzar les primeres colònies infantils a Arenys de Munt. L’any següent no es van poder reeditar les colònies, degut a una manca de finançament. Davant aquesta situació, es van organitzar, l’estiu del 1911, el primer curs de gimnàstica somascètica[5] que s’ha donat a Espanya. El curs el va impartir Langlois du Feu. Van participar uns cent trenta-cinc nois. A partir d’aquell any, els alumnes podien realitzar semicolònies per torns a la platja de la Barceloneta durant l’estiu.
El segon objectiu era la millora de l’educació. Els alumnes procedien de dos grups socials ben diferents: uns del Raval, fills de la classe obrera, i per l’altra els que vivien a les Rondes de Sant Pau o Sant Antoni, de famílies menestrals. L’escola era el punt de trobada de nens que altrament no s’hauria conegut i relacionat i era una riquesa per les diferents experiències i realitats que vivien cada un. S’ha de tenir en compte que la quota del centre era regulava segons les possibilitats econòmiques de cada família[6]. Les Escoles del Districte Sisè van marcar un estil determinant dins de les institucions educatives del moment, tal com podem llegir en les paraules d’Alexandre Galí:
S’explica, doncs, que (…) acabessin essent un model especialment assolit d’escola graduada, la primera potser que s’hagués creat a Catalunya, i que a la vegada fossin una de les institucions escolars organitzades amb preocupacions tècniques de control físic, psicològic dels alumnes (…). Pas a pas, amb concepte clar i conscient de l’objectiu pedagògic d’una educació veritat i integral, preparatòria pel combat de la vida, fins al punt de poder-la presentar com un exemple i servir de model per a la creació dels centres educatius necessaris per a l’avenç del nostre país[7].
Va ser una escola d’aprenentatge i de laboratori pedagògic d’alguns mestres que anys després es van convertir en referents de l’educació a Catalunya com van ser Artur Martorell, Pere Vergés o Enric Gibert. La llengua vehicular de les classes era el català. El dibuix, la música i la gimnàstica tenien un gran paper en totes les edats. Pel que fa al dibuix, s’aplica com a medi d’expressió d’idees adquirides sobre objectes, com a cultiu de l’activitat manual i per a representar els objectes per visió directa d’ells. En els nois més grans, s’introduïa el dibuix lineal per a convertir-se en dibuix topogràfic. Tenien pocs llibres de text, i es donava una formació realista i sistemàtica, on els temes culturals tenien un paper predominant. Hi ha una programació vertical, tenint en compte l’edat dels alumnes. Les matèries eren variades, com Aritmètica, Geometria, Ciències físiques i naturals, Gramàtica catalana i castellana, Geografia i Història, Civisme, Religió i història sagrada, Dibuix, Música, Gimnàstica i Lliçons de coses (explicació del que està en immediat contacte amb el noi).
En relació a la música, cada grau tenia un cor amb cançons apropiades i estudi de solfeig. La formació d’aquests joves es complementa en la visita de centres culturals, l’assistència a concerts i espectacles públics d’un gran valor educatiu. La música era considerada un dels elements més importants de l’educació dels nens. Les Escoles del Districte Sisè van tenir com a mestre de música en Joan Gibert. A més de donar classes, va ser un gran compositor i músic. Ell mateix escrivia els grans avantatges de la música per als infants:
Ella es qui desperta en la senzilla ànima de l’infant (…) les primeres sensacions d’art, descobreix a sos ulls admirats una vida superior (…) i li dóna una cultura interna que forma part més tard de la cultura del poble (…). oferir-la com el fruit més saborós i delicat (…)[8].
Un dels punts importants d’aquesta proposta educativa era poder conèixer bé al seu alumnat “per a portar al deixeble pels bons camins de la moral, de la ciència i de l’estètica”[9] El mestre anava recollint les diferents observacions i experiències de cada alumne d’una forma metòdica. El que anotava el mestre anava acompanyat d’unes dades que eren numèriques per poder ser més exactes. Per recollir tota aquesta informació van crear un document que l’anomenaven La Fulla Pedagògica. Cada alumne tenia dues gràfiques de notes, una que fa referència al comportament i l’altra a l’aprofitament. Les notes anaven de 0 a 3, en ordre de pitjor a millor. L’alumne tenia una llibreta on anotava en llapis la nota que es mereixia, després de cada classe. Al vespre, a casa seva les repassava en tinta i feia una mitja que ho anotava a la gràfica. Al dia següent, les passava al cronista que feia la mitjana de tota la classe. Els dissabtes, presentaven els resultats individuals i de la classe al membre de la Junta que els visitava.
A cada classe van crear tres càrrecs entre els alumnes: jutge, cronista i monitor. El jutge, havia de donar bon exemple a la resta de companys i tenia autoritat per avisar a la resta i, fins i tot amb l’assessorament del mestre, castigar-los. També podia resoldre conflictes entre companys, ara li diríem fer de mediador. La tasca del cronista era molt completa. Primer, havia de fer un diari del que s’havia explicat a la classe i dels exercicis que havien realitzat. Una segona funció, era anotar la temperatura atmosfèrica del dia. En tercer lloc, fer una valoració de com havia anat el dia a partir d’unes gràfiques que valorava el comportament i l’aprofitament (en els graus de tercer a sisè). El monitor era l’encarregat de proporcionar els materials a la resta i de portar l’ordre i la neteja de la classe. Tots aquests càrrecs eren elegits entre els alumnes de la classe. Aquest funcionament de càrrecs, tenia una doble funció: “al mateix temps que faciliten la marxa ordenada de la classe són un excel·lent medi d’educació cívica, creen hàbits d’ordre i mesura i fan néixer un sentiment de solidaritat entre tots els elements de la classe”[10]
L’any 1922, tancava l’escola. Segons Alexandre Galí[11], la crisi va tenir una doble causa. La primera, el canvi de vida econòmica de Monegal. La segona fou l’expansió de l’obra escolar de l’Ajuntament de Barcelona que necessitava de professorat, amb un perfil molt determinat i que els docents de l’Escola del Districte VI tenien, com ja formats en els nous corrents higienistes i pedagògics del moment. De fet, la majoria dels mestres van passar a escoles de l’Ajuntament o d’altres institucions.
Les Escoles del Districte VI van ser model per altres. Una escola graduada i una de les primeres organitzades amb preocupacions tècniques de control físic, psicològic i pedagògic dels alumnes. La primera escola, gràcies segur a les amistats del Doctor Estrany, de poder comptar amb un cos mèdic molt complet i efectiu. També va ser una de les primeres en l’establiment de la fitxa pedagògica permanent. L’alumne, i això també era nou en aquella època, portava la comptabilitat de les notes que rebia en tots els camps de la vida del centre, fins i tot, els de la seva conducta. Van ser setze anys d’una gran experiència pedagògica a Barcelona, que encara avui no ha estat ni prou coneguda, ni reconeguda per les institucions públiques de la ciutat i del país. A tall d’exemple, no hi ha cap cartell davant de l’edifici que recordi que va ser aquella escola.
[1] Diario.es, 2 de gener de 2025. https://eldiario.us6.list-manage.com/track/click?u=c69ba1ef3f044e29f01e39064&id=16b341ba22&e=b46479bc43
[2] Defis, Otília . Artur Martorell, l’home. Barcelona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat, pàg. 56. (1995).
[3] Anys després la finca es va abandonar. Al cap dels anys només es podien llegir unes lletres esborrades que deien: Escoles del Districte Sisè.
[4] Escoles del Districte sisè. Història, Barcelona: Gustau Gili, pàg. 4. (1912).
[5] Els alumnes arribaven a la platja, es posaven el banyados i a la mateixa arena feien gimnàstica sueca. Després uns banys a l’aigua i rebien lliçons de natació: BRASÓ, J. i TORRREBADELLA, X. Barcelona y el problema de la educación física en la primera enseñanza a principios del Siglo XX. Las escuelas Catalanas del Distrito VI . Brasil: Sociedade Brasileira de Historia de educaçao. P.ag.11. (2017)
[6] Defis, Otília . Artur Martorell, Barcelona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat, pàg. 60. (1995). L’autora extreu aquesta afirmació per l’entrevista a un exalumne, Rafael Solanic, l’any 1982.
[7] Galí, Alexandre. Història, Barcelona: Fundació A.G, pàg. 113. (1978).
[8] Escoles del Districte sisè. Història, Barcelona: Gustau Gili, pàg. 30. (1912).
[9] Escoles del Districte sisè. Història, Barcelona: Gustau Gili, pàg. 27. (1912).
[10] Escoles del Districte sisè. Història, Barcelona: Gustau Gili, pàg. 28. (1912).
[11] Galí, Alexandre. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936. Barcelona: Fundació A.G, pàg. 112. (1978).
El Diari de l’Educació, 2025