¿Tu verdad? No, la Verdad,
y ven conmigo a buscarla,
la tuya guárdatela.
Antonio Machado. Proverbios i cantares (LXXXV)
D’un temps ençà, als mitjans de comunicació no cessen d’aparèixer comentaris sobre el gastat concepte de postveritat. A la «societat de l’espectacle», per qualificar-la amb l’expressió de Guy Debord, tot és possible, res seria veritat ni mentida. Aquesta seria una qüestió sense importància: «En el mundo realmente invertido, lo verdadero es un momento de lo falso».
Sumida en un fort escepticisme ambiental, la vida social i política està sent devorada per notícies falses i rumors interessats, difosos amb intencions espúries, que no triguen a fer palesa la incompetència radical de molts mentiders. Diríem que no prima el respecte a la veritat factual sinó la seva deformació per part dels poders. Es pot apreciar en l’economia, la política, el comerç, l’art… El fenomen serà tractat en el VII Congrés Català de Sociologia. Com bé deia Michel Wieviorka, s’imposa «afrontar la postveritat i el complotisme» (La Vanguardia, 3.III.2017).
Anant més enllà del terme, caldria recordar que, en el fons, estem parlant d’un tema clàssic en el camp de la filosofia i de les ciències socials. La qüestió evoca velles distincions platòniques, com l’existent entre aletheia (‘veritat’) i doxa (‘opinió’); la problemàtica distinció entre política i ètica en l’obra d’Aristòtil; l’afirmació de G. Berkeley segons la qual el ser de les coses és ser percebudes (esse est percipi); les crítiques del materialisme dialèctic marxista, de V. I. Lenin, a l’empiriocriticisme rus de principis del segle passat; les denúncies de Hannah Arendt contra les mentides del nacionalsocialisme alemany i el negacionisme de l’Holocaust o contra l’ús sistemàtic de la falsedat i la mentida en els Papers del Pentàgon (publicats el 1971) sobre Indoxina, durant la Guerra Freda, en què es va emmascarar la realitat i es va establir una divergència absoluta entre els fets reals i les grans decisions militars dels EUA en el segle passat. Sembla que «l’era Trump» no ens porta cap novetat. Ja l’Artur Bladé havia dit que l’home és «una màquina d’oblidar»!
El llenguatge, deia Thomas Hobbes parlant de l’escolàstica, «té la qualitat de poder encobrir la veritat» i, després, la de «fer desistir de qualsevol investigació posterior sobre els fets» (Leviatan, cap. 46). George Berkeley advertia que «qualsevol frase pot ser mantinguda sempre que susciti en nosaltres els sentiments apropiats o la disposició a actuar d’acord amb el que és necessari per al nostre benestar, encara que el llenguatge sigui fals en un sentit especulatiu; […] el llenguatge és apte per expressar opinions que han sigut generalment admeses, encara que no sempre siguin verdaderes» (Tractat del coneixement humà, I, 52) (el subratllat és nostre). D’això se’n diria idealisme subjectiu. No sé si postveritat vol dir alguna altra cosa més! Tanmateix, «els fets estan més enllà dels acords i dels consensos» dels humans. «La veritat factual —diria H. Arendt a Veritat i política (1967)— combina la seva fragilitat amb una gran resiliència: és allò que no podem canviar… El cel que s’estén sobre els nostres caps».
L’actual debat sobre la postveritat obliga a situar la qüestió en el terreny metodològic i epistemològic: com coneixem la realitat? Com accedim al coneixement?
El coneixement de la realitat té un límit. L’objectivitat no és mai pura sinó situada. Les persones ens situem d’una determinada manera, tenim una perspectiva determinada. És més, tota consideració humana té condicionaments subjectius, històrics, econòmics, polítics, ideològics, etc. «Hi ha d’haver un accés metòdic de la subjectivitat a l’objectivitat; […] la subjectivitat metòdica és anomenada per Ricoeur subjectivitat transcendental, en el sentit que transcendeix la mera subjectivitat vulgar i opinable»; […] s’està interpretant el fet des d’un punt de vista, que no és l’únic i que, a més, inclou una opció». (E. D. Dussel, Desintegración de la cristiandad colonial y liberación, 1978).
Cal ser-ne conscients. Aquesta és la via que ens permet evitar el relativisme i l’escepticisme absolut, i no caure en la intransigència dogmàtica dels que es creuen en possessió de la veritat. Això és el que sembla suggerir el poema de Machado amb el qual hem volgut començar aquest comentari.
