Cada vegada són més les veus que demanen un canvi radical en la manera d’ensenyar i d’aprendre a l’escola. La fragmentació del coneixement en assignatures, la separació excessiva entre els rols de mestre i alumne, els horaris rígids, la manca de reflexió, o l’excés d’exàmens són algunes de les limitacions més criticades. Davant d’aquesta realitat, el treball per projectes es percep com una metodologia que pot capgirar la dinàmica escolar habitual i facilitar nous elements que engresquin els joves.
Les experiències realitzades en escoles públiques i concertades posen de manifest que el treball per projectes estimula la curiositat dels infants, augmenta la seva implicació, facilita l’adquisició de procediments científics, fomenta la cooperació i permet un tractament global i interdisciplinari dels temes. Aportacions, totes elles, desitjables, que donen resposta a algunes de les carències detectades. Malgrat la seva indiscutible vàlua, potser paga la pena que ens demanem si això és tot el que l’escola pot innovar. Perquè, on queda el compromís social? I la contribució dels centres educatius a la construcció d’una societat més justa? No seria desitjable que la recerca és vinculés al bé comú? Les pedagogies innovadores no apuntaven més alt? No ens esperonaven a canviar el món?
Els projectes amb servei incorporen a la investigació, l’acció en benefici de la comunitat. L’excel·lència educativa es vincula a la incidència en l’entorn. Veiem alguns exemples. Una classe de sisè investiga l’Alzheimer per poder organitzar tallers d’estimulació en una residència d’avis que pateixen la malaltia; nois i noies de deu anys fan un projecte per rehabilitar una gossera; adolescents d’una Unitat d’Escolaritat Compartida construeixen un racó de joc per a un parvulari; joves de batxillerat orienten el seu treball de recerca sobre aus en extinció a fer materials didàctics i promoure una campanya de sensibilització.
Què diferencia aquests projectes d’altres que no integren el servei a la comunitat? Destaquem quatre aspectes. Un, que els protagonistes deixen de considerar la realitat com quelcom estàtic i la perceben com a resultat, en part, de la seva activitat. Dos, el contacte amb necessitats reals i el repte cívic que assumeix el grup donen un nou valor a la recerca, que s’obre a la sensibilitat moral i el compromís. Tres, la finalitat prioritària de la investigació ja no és adquirir nous coneixements sinó elaborar solucions a problemes concrets. I quatre, els estudiants s’afronten de manera diferent als aprenentatges en descobrir que aquests són imprescindibles per poder “fer que passin coses”.
Fer que passin coses és un exercici de ciutadania. Tant de bo que a les escoles i instituts els joves descobreixin la importància que la recerca científica té en la construcció d’un món més just.
