Alex Ruiz és professor de la Universitat de Pedagogia de Bogotà, Colòmbia. Ha treballat en la defensa dels drets humans en l’entorn escolar, així com en l’educació en valors, temàtica molt present en l’ensenyament d’un dels països més desiguals d’Amèrica Llatina. Ruiz recorre en poc més de cinc minuts, seixanta anys de la història del seu país. Una història marcada per la guerra amb les FARC i que ara està en un punt de no retorn. “La societat colombiana està amb molta expectativa davant de la possibilitat d’una resolució pacífica d’un conflicte que va començar als anys 40 com una revolució camperola de les zones rurals”, assegura.
La pau que s’està negociant a l’Havana podria suposar un punt d’inflexió en la cultura i en les formes de relació de Colòmbia. Ruiz explica esperançat que “ara, la societat vol canviar, allunyar-se d’aquesta guerra”. El colombià espera que “si s’acorda la pau amb les FARC, tot el que avui s’inverteix en guerra, s’inverteixi en educació i salut”. De fet, “no hi hauria explicació per entendre que s’invertís en una altra cosa”.
Posem-nos en situació. Com podríem radiografiar l’educació a Colòmbia?
La societat viu amb una situació de desigualtat que ha naturalitzat i, malauradament, l’escola actua, com moltes altres institucions, com a reproductor d’aquesta desigualtat. L’escola no resoldrà els problemes de la societat, però sí que pot ajudar. Tenim molt clar que l’educació ciutadana i els valors han de jugar un paper decisiu, tal com va indicar la nostra constitució de 1991, que ens va fer pensar que el ciutadà era important i que podíem organitzar la societat d’una forma diferent, més participativa. Per descomptat, molt d’això s’ha quedat en la lletra. Cal començar a pensar en l’escola com un actor no passiu que formi ciutadans més inclusius i que no discriminin.
S’ha quedat tot només en la lletra?
Crec que s’han aconseguit coses. Abans del 91 els nens podien ser expulsats per no seguir algunes normes de l’escola. Un noi no podia portar els cabells llargs, per exemple. A partir del 1991, hi ha una normativa per la qual l’estat aprova el dret dels nens a l’exercici lliure de la seva personalitat. Va ser una dècada molt dura per a moltes escoles, però es van aconseguir alguns canvis culturals. No obstant això, els drets van entrar a l’escola a través de l’instrument jurídic-legal i no per la via pedagògica. Ara estem en la fase de buscar com construir projectes de societat inclusius des de l’escola. La política pública porta als col·legis la cultura de la vida en comú, de les competències ciutadanes, però no porta amb ella la valoració dels drets humans.
A què es deu aquesta resistència?
En la nostra cultura, el tema dels drets humans sempre ha estat molt reactiu. Les organitzacions no governamentals i la societat civil han estat les capdavanteres dels drets humans i en aquesta societat convulsionada nostra, molts defensors de drets humans han desaparegut. La gent considera que parlar-ne és encara una mica arriscat i que els drets humans són una reivindicació que està acusant l’estat. Alguns governants autoritaris han fet assenyalaments molt forts i han acusat defensors dels drets humans d’estar finançats per la guerrilla.
Tot gira al voltant de la guerra amb les FARC, la societat viu pendent d’això. Com s’explica això en els centres educatius?
No s’explica, senzillament. Fixa’t a Espanya, vau tenir una dura dictadura amb Franco que també s’explica poc a l’escola. S’assumeix que és una part de la història, però en la Transició va haver-hi un silenciament i ara hi ha veus que comencen a explicar coses que ni se sabien. A Colòmbia, els senyals que reben els nens per part de la família, de l’escola, dels mitjans de comunicació és que el món és així i no s’hi pot fer res. Des de l’educació hem de fer que prenguin consciència del que passa, de per què passa i què es pot fer per canviar-ho. Dit així és molt fàcil, però caldria anar més enllà. L’escola reprodueix els cànons culturals d’aquella societat, els llaços amb la història i la cultura a través de les assignatures. Però la reproducció política és també molt forta perquè transmet que ens ha tocat viure en una societat determinada i ho hem d’assumir.
Posem que s’aconsegueix aquesta pau. Canviarà la postura davant els drets humans?
Hi ha diverses tasques simultànies a fer. No solament és important ensenyar drets humans, sinó drets ciutadans en general. No volem únicament persones que sàpiguen defensar els seus drets i els dels altres; volem que participin en la construcció d’una societat diferent, més justa i menys violentes. Això passa per desenvolupar actituds més cíviques. En primer lloc, necessitem informar de l’existència d’aquests drets i hem d’aconseguir que circulin per l’escola, per així poder desnaturalitzar, per exemple, la violència intrafamiliar. En segon lloc, cal implantar pràctiques docents que treballin els drets de l’altre perquè els nens comprenguin que els seus companys són subjectes de dret. Crec que el repte es troba en implantar la reciprocitat dels drets com una tasca pedagògica i aquí necessitem la intervenció del mestre.
Els mestres són part d’aquesta societat que ha retret la defensa dels drets humans. Estan preparats per assumir aquesta tasca?
L’ensenyament dels drets humans a l’escola passa per la formació del mestre més enllà de la religiositat i l’orientació política. Passa per brindar eines conceptuals, pedagògiques i històriques perquè ell o ella pugui desfer-se de molts prejudicis i puguin començar a treballar des d’altres perspectives. Tenen molts dubtes sobre això, pel que quan fem projectes d’investigació, no podem arribar a l’aula com a experts, sinó que hem de implicar-los i comptar amb ells, confiar també en el que fan quotidianament.
A través de projectes dins de l’aula que tenen els drets humans com a epicentre.
Els mestres creuen que els nens no entenen d’això. I sí que en saben, molt més del que creiem. Un projecte educatiu que convidi a la reflexió sobre els drets humans és una gran experiència per als nois. Fa poc hem viscut una d’aquestes en una classe de música. Cada any, el Manuel –el professor– i els nens componien una cançó que escrivien els mateixos alumnes i vam decidir que aprofitant aquesta activitat, podíem fer que els nens escrivissin sobre els drets humans i componguessin una cançó sobre això. Va ser un veritable èxit. El treball de reflexió, d’escriptura i de relació amb la música ha estat impressionant.