Salvador Carrasco Calvo – “Innovar” és introduir canvis que sumen “valor afegit” i “diferenciació”, més enllà de les modes. Al millorar els processos d’aprenentatge dels infants i joves, quan ens impliquem en dinàmiques col·lectives de canvi i en projectes orientats cap al servei a la comunitat, estem innovant. Per això, entenem que “l’Aprenentatge i Servei (APS) és una proposta innovadora (Gros, 2011)”.
S’acostuma a distingir dos enfocs de la innovació: l’un analític, centrat en els projectes; l’altre interpretatiu, que emfatitza els processos. En aquestes pàgines ens agradaria fer una aportació que ajudi a interpretar la significació, l’origen històric i la inspiració pedagògica de l’Aprenentatge i Servei (APS).
“Al principi… eren l’Escola d’Estiu i l’Escola Nova”
Des de 1907, la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) venia dotant beques per viatges a l’estranger. Aquesta política tindria efectes beneficiosos en tots els camps del coneixement i contribuiria a l’obertura de la societat espanyola als corrents de pensament i al coneixement de noves experiències internacionals. En el camp literari passà una cosa similar amb el PEN Club Internacional. Comentava Alexandre Galí que l’any 1911 va tenir lloc, a Catalunya especialment, un fet transcendental: els mestres “van marxar col·lectivament a l’estranger, a veure món”. Abans els mestres a penes es movien de casa. Aquells van ser viatges pedagògics col·lectius per a visitar institucions pedagògiques de França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Anglaterra. S’havia començat a “mirar cap a enfora”. Però “el menyspreu global del catalanisme de l’època envers els mestres públics” acabaria refredant la prompta resposta d’aquest professorat al redreçament del país. Eladi Homs està entre els pioners en viure aquesta experiència. Gaudint d’una beca de l’Ajuntament de Barcelona sortí l’any 1907 cap als EUA. Joan Palau Vera, Joan Bardina, Pau Vila, Rosa Sensat també serien realitzarien visites a l’estranger, aquesta vegada pensionats per la Junta de Ampliación de Estudios.
Rosa Sensat s’engrescà amb les Open Air Schools; Palau Vera, aniria als EUA i a diversos països europeus, abans de traduir a Dewey; Bardina anà a França, Bèlgica i Holanda; Ainaud va estar a França, Itàlia, Bèlgica, i Suïssa; Galí estaria a França i , sobretot a Ginebra. Tots ells eren autodidactes. Hi havia com “una onada molt profunda de creixement”, una “pedagogia poc doctrinària”, “a peu d’aula”, “poc atreta pel misticisme laic de la Institución Libre de Ensañanza”. En aquells anys de la primera dècada del segle XX es posaven les bases del que acabaria essent l’Escola Nova Catalana.
Glossant l’obra de Galí, Jordi Cots ens parlava de l’existència “d’una aposta per l’educació”. I ho era realment. El model anglès de l’època victoriana (Tomas i Matthev Arnold) inspirà a Palau en la fundació del Mont d’Or (1905-1912) i a Josep Pijoan al pensar el seu “sistema tutorial”. L’existència d’un corrent pedagògic anglòfil català és un fet a destacar. Eladi Homs entrà de ple en el moviment, com a difusor de l’obra de John Dewey i del pragmatisme crític nord-americà, que el noucentisme acabà acollint de grat de la mà de la política cultural i pedagògica de la Mancomunitat, en el mandat de Prat de la Riba. El viatge d’Eladi Homs als EUA va esdevenir significatiu i transcendental. A Chicago va conèixer l’Escola d’Estiu, els anys 1909 i 1910. Al seu retorn a Barcelona, rebria l’encàrrec d’organitzar la primera Escola d’Estiu l’any 1914.
Les tradicions o corrents pedagògics internacionals es farien ben presents a la Catalunya de principis del segle XX. La pedagogia catalana, a més del món anglosaxó (James, Dewey, Spencer), coneix diverses escoles germàniques (Dilthey, Spranger, Flitner, Scheller i Hartmann, Kerchersteiner, Natrop, Herbart, Menmann, Lipmann); italianes (Maria Montessori); belgues (Decroly); suïsses (Claparède, Piaget); i franceses (Ferrère, Freinet, Cousinet).
El moviment internacional de l’Escola Nova, nascut entre 1889- 1900, impulsat pel pragmatisme americà, es configuraria plenament com un conjunt d’idees i mètodes a partir de 1918. Catalunya hi participaria de ple en les dues primeres dècades del segle XX. Joan Bardina havia estat un pioner. “Propugnaven una educació centrada en l’infant, , vitalista i propera a l’experiència, amb un fort component comunitari i una concepció de l’ ensenyament- aprenentatge actiu i participatiu”. Aquesta concepció de l’educació s’expandiria i manifestaria també en àmbits educatius no escolars, com les “Colònies escolars” i l’acció en el lleure (escoltisme, excursionisme, ateneisme…).
L’Escola Nova a l’APS
L’APS, s’inspira en aquesta tradició. Activa els principis de l’experiència, l’altruisme, la participació i la ciutadania. Obeeix a un model educatiu en el qual l’aprenentatge adquireix sentit cívic i el servei a la comunitat esdevé un taller de coneixements i de valors; és una metodologia que combina, en una sola activitat, l’aprenentatge de continguts, competències i valors amb la realització de tasques de servei a la comunitat (Puig, 2011). En aquest sentit és un instrument útil en tots els nivells i àmbits educatius, en l’àmbit del lleure, dels adults o d’altres.
L’ApS fomenta la iniciativa, la creativitat i la participació dels agents, des del disseny a l’avaluació de l’activitat; dinamitza l’autonomia dels subjectes; dóna respostes a necessitats reals de l’entorn social; desvetlla i desenvolupa aprenentatges significatius i vitals; fomenta l’exercici responsable de la llibertat i és una escola de ciutadania.
Referències
Carrasco, S. “Eladi Homs Oller: La mirada internacional de l’Escola Catalana. 1907-1917”. Revista del Col.legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya Barcelona, núm. 136, 2012.
Gros, B. (2010) “ La universidad amenazada: la innovación piede marcar la diferencia”. En Imma Tubella y Begoña Gros Volver del revés la Universidad. Acciones para el futuro próximo. Editorial UOC, Barcelona, pp. 127-150.
Puig, J.Mª (2006) Aprenentatge Servei. Barcelona, Octaedro (2011) “Per què l’ aprenentatge servei crea humanitat?”.