Estarem d’acord en que és de gran valor conèixer d’on venim per saber qui som, però també –i sobretot– per suggerir cap a on podem anar. Té sentit, doncs, que atribuïm aquesta funció de transmissió patrimonial a l’ensenyament obligatori, garantint així que una gran majoria de les persones de la nostra societat hi tingui accés. Però ens assegura això que la tradició segueixi viva i evolucioni fora de les parets de les escoles i instituts? És aquest accés al repertori tradicional significatiu pel conjunt de la societat? Ajuda a enfortir l’essència del propi folklore? Deixeu-me qüestionar-ho. En la meva opinió, si reduïm l’estudi i la pràctica del nostre llegat cultural a l’etapa escolar correm diversos riscos, alguns més evidents que altres.
El primer i més perillós és infantilitzar el repertori de cançons i danses. És fàcilment observable com hem anat substituint paulatinament el terme ‘popular’ per ‘infantil’, en quant a les cançons i danses es refereix. Quan categoritzem quelcom com a infantil, automàticament ho estem excloent del ser i fer adult. I el primer que hauríem de fer és preguntar-nos d’on vénen aquestes danses i cançons que treballem a l’escola. I el més important: Sempre han pertangut al món dels infants?
Si ens endinsem a conèixer l’extens repertori folklòric del nostre país veurem que aquest es caracteritza per la seva genuïtat melòdica i rítmica i la seva lírica quotidiana i desenfadada. Ambdues característiques ens expliquen molt sobre l’objectiu de la dansa i la música popular, que és bàsicament el de permetre una pràctica generalitzada i no professional per part del conjunt d’una societat. En altres paraules, la música i la dansa populars es defineixen per la seva essència inclusiva i intergeneracional. Si l’analitzem una mica -el repertori-, ràpidament hi trobem referències a la celebració, la picaresca, l’alcohol i el sexe, per posar alguns exemples. De fet, com més estudiem les nostres cançons, més evident es fa que els seus protagonistes són principalment adults en contextos humorístics, immorals, desgraciats, festius o transgressors. Però portem tant de temps disfressant-ho de repertori infantil que avui en dia la gran majoria de persones no coneix la història de tortura darrere d’en Jan Petit, l’orgia sexual del Peu polidor, o com van assassinar injustament l’alcohòlic i delinqüent Sant Ferriol. En resum, la nefasta conseqüència de la infantilització és precisament la desnaturalització i descontextualització del propi repertori.
Si reduïm l’estudi i la pràctica del nostre llegat cultural a l’etapa escolar correm diversos riscos: el primer i més perillós és infantilitzar el repertori de cançons i danses
El segon risc que correm és la simplificació. Amb el procés que veiem a les escoles, lògic des del punt de vista de l’adaptació curricular dels materials per a la pràctica infantil dels mateixos, correm el risc que molts infants creixin pensant que les cançons i danses tradicionals són sinònim de senzillesa i que les seves lletres parlen de temes banals i antiquats. Quan aquests infants creixin i madurin la seva ment i el seu cos i esdevinguin adolescents amb altres necessitats, no podrem culpar-los de perdre interès en aquests materials. Perquè m’entengueu: quan agafin la seva primera trompa de calimotxo, no hauran escoltat mai les més de cent cançons que expressen de manera ocurrent i còmplice l’embriaguesa del vi i la converteixen en danses de festeig per a, amb sort, fregar cuixa amb cuixa o aconseguir el primer petó del noi o la noia que els fa delir. Quan esdevinguin adults amb una feina i altres preocupacions, no entendran que el folklore els pot acompanyar també en la vida adulta: tot cagant-se en l’amo, els polítics i monarques o els estereotips de gènere, per exemple. No sabran que el gaudi de cantar i ballar és també, i molt, cosa de grans. Perquè sí, senyores i senyors, posin-se les mans al cap: el folklore català parla de fer diners, de robar-ne, de follar en grup, de canviar de parella, de beure fins a rodolar i de criticar els estirats del poble del costat. I posaria la mà al foc que entre els passatemps dels joves i adults d’avui en dia, aquests temes no han mort pas.
Com és comprensible, portar un contingut a l’escola implica fer-lo políticament correcte. I heus aquí el tercer risc: l’oblit de tot el material que no pot passar aquest filtre. Protegir els alumnes de lletres pervertides o danses de magreig és una acció que no discutiré massa, però precisament denota (de nou) que l’escola no és el lloc on s’haurien d’aprendre aquestes peces i, per tant, cal ubicar-les en un altre lloc. La cultura popular mai s’ha generat des d’una perspectiva moral i educativa, sinó precisament des de la capacitat del poble de transgredir la quotidianitat amb la festa i la celebració de la vida. No creieu que relegar-la al món educatiu podria ser, mirant-ho així, desvirtuar-la per complet?
Algunes podreu defensar que el propi folklore és una font de recursos pedagògics imprescindible, i no aneu errades. Quina millor matèria prima per crear unitats didàctiques que la que la pròpia societat és capaç de generar? Estic d’acord, ens hem de valdre de la pròpia cultura (i d’altres) per dissenyar i desenvolupar les nostres activitats a l’aula de música. Ara, deixeu-me dir: el primer pas per aprofitar el folklore com a recurs educatiu, és que el folklore existeixi i que estigui ben viu. I això des del meu punt de vista l’escola no ho pot ni ho ha d’assumir. És responsabilitat de nosaltres, “els grans”, que el folklore no sigui quelcom amb aires medievals que ens obliga el currículum, sinó quelcom viu que ens entreguem a gaudir i reivindicar en primera persona. Fixeu-vos com d’alienats estem de l’essència d’aquest fer que en les ballades escolars és estrany veure adults ballar. I no parlo de les mestres de música, evidentment, que sempre s’hi deixen la pell, sinó del conjunt de mestres de l’escola, suposat reflex de la societat. Dels pares i mares, mers espectadors amb el mòbil en mà, ja ni en parlo. Si em permeteu la franquesa, des del punt de vista educatiu “seure i mirar” és el pitjor model adult a donar quan una dansa popular s’esdevé. Capgirar aquest model seria un bon punt de partida, perquè cantar i ballar és cosa de totes.
Ens cal trobar, doncs, un equilibri que permeti que la música i la dansa popular i tradicional sobrevisqui a la infantilització, la simplificació i l’oblit. Per això és necessari posar la mirada fora de l’escola i lluny dels infants: i és que tenim la immensa sort de comptar amb la feina que desenvolupen tota mena d’entitats arreu del país: esbarts, corals, col·lectius de glosa, agrupacions dansaires, entremesos, etc. Totes elles són bons exemples d’una transmissió cultural honesta i amb menys biaix educatiu que necessitem cultivar. Gràcies a la seva tasca, hi ha un afortunat grup de persones adultes més gran cada dia, contagiant la valentia que cal per atrevir-se a fer les vertaderes “coses de grans”. Reivindiquem-ne el seu valor. Formem-ne part.
