En aquest article revisem què és i quin és el paper del pensament crític a les aules. Tanmateix, proposem quin rol ocupen les arts i per què les considerem essencials com a aposta pedagògica. En un moment en què l’educació viu tensionada entre discursos d’innovació i pràctiques heretades d’un model modern racionalista, apostem per la urgència de recuperar la capacitat de sentir com a eix vertebrador d’una transformació educativa profunda, arrelada a la sensibilitat i al vincle amb la vida.
Abans d’endinsar-nos en aquest text, sentim la necessitat d’assenyalar la tensió que l’habita. Es tracta d’un escrit que, paradoxalment, pren una forma analítica i argumentativa, heretada dels codis acadèmics i patriarcals que sovint qüestionem, per proposar, precisament, la necessitat de recuperar altres formes de saber, de dir i de fer. A través d’un fil que ressegueix el pensament crític i el vincula amb l’educació i les arts, sostenim una mirada pedagògica que beu del sentir, de la relació i de l’experiència i el que això significa i implica. Aquesta contradicció no és menor. Des de la nostra experiència, tant en el dia a dia a l’escola, com en la formació de mestres i a la universitat, la tensió que habitem entre aquests dos llenguatges és rellevant. Cansades de justificar-nos, vivim cada cop amb més coherència les pràctiques que ens sostenen i ens connecten amb la proposta que aquí s’exposa. Tot i així, triem aquest escrit com a pont, com a intent d’acostar-nos, tot obrint aquest parèntesi com a acte de responsabilitat i consciència amb la proposta que despleguem a continuació.
*
El pensament crític es presenta encara avui com un dels valors centrals de l’educació. Se’n parla als currículums, als informes internacionals i als debats pedagògics. Però, què vol dir realment pensar críticament? I fins a quin punt aquest concepte, aparentment emancipador, pot estar travessat per una herència històrica que limita el seu potencial transformador?
El pensament crític tal com l’entenem avui —com a capacitat de qüestionar, analitzar i avaluar idees i creences de manera reflexiva i lògica— sorgeix del batec de la modernitat il·lustrada europea. Amb el crit de “sapere aude” —atreveix-te a pensar— el filòsof Immanuel Kant posava sobre la taula l’ús autònom de la raó com a base per a l’emancipació humana. Aquest impuls, hereu de la mirada cartesiana on l’home racional es situa com a origen del saber i centre del món, es va convertir en l’eix vertebrador del paradigma imperialista i colonial Europeu, un relat de poder que encara impregna en molts àmbits la manera com pensem, eduquem i organitzem el món.
Com ja sabem, el projecte humanista universalista va generar múltiples formes de control i violència. Moltes han estat les veus que han denunciat i subratllat les seves conseqüències. L’anomenada Escola de Frankfurt, entre els anys 30 i 60 del segle passat, va exposar una crítica profunda a la modernitat des de la teoria crítica, que anava més enllà de l’anàlisi del pensament crític per esdevenir una eina activa de transformació social. Mentre el pensament crític es pot entendre com una pràctica intel·lectual, la teoria crítica n’expandeix el sentit com una eina de canvi estructural, posant el focus en desmuntar les estructures de poder que sostenen la desigualtat, denunciant com la raó instrumental, lluny d’alliberar l’individu, es posa al servei del capitalisme convertint-se en una eina de dominació.
Anys més tard, el filòsof i historiador francès Michel Foucault afegia una mirada genealògica a la crítica a la Il·lustració on mostrava com el saber està indissociablement lligat al poder. Així, la manera com pensem, sentim i ens relacionem està configurada per marcs històrics i culturals que cal fer visibles i qüestionar. Seguint aquesta línia, va analitzar com les institucions modernes, entre elles l’escola, són dispositius de poder que produeixen subjectes “normalitzats”. En aquest context, el pensament crític ja no es centra només en qüestionar veritats, sinó també en revisar els mecanismes que les produeixen.
Aquesta mirada crítica va trobar noves branques en pensaments posteriors que van ampliar-ne la perspectiva i la radicalitat. El feminisme, especialment en les seves vessants interseccional i decolonial, va denunciar com el projecte modern no només exclou, sinó que jerarquitza les experiències segons gènere, raça, classe o capacitat, naturalitzant i neutralitzant les opressions a través del coneixement. Des de l’òptica decolonial, veus com Viveiros de Castro, Boaventura de Sousa Santos i Arturo Escobar qüestionen la pretensió d’un saber únic, mostrant com la modernitat ha anat acompanyada d’un veritable epistemicidi, és a dir, la destrucció sistemàtica d’altres sabers no eurocentristes. Parlen del plurivers, no com una metàfora, sinó com una realitat política i epistèmica que cal reconèixer i dur a terme convivint amb múltiples formes de vida, pensament i relació amb l’existència, arrelades a cosmovisions diverses. Pensar críticament, des d’aquí, ja no és només qüestionar el poder, sinó també escoltar el que ha estat silenciat, honrar la diversitat i descentrar l’ésser humà com a mesura de totes les coses.
Aquest desplaçament connecta també amb l’ecologia política i els eco- i tecno-feminismes, que mostren com la divisió moderna entre natura i cultura ha permès l’explotació sistemàtica del planeta. Autores com Donna Haraway, Rosi Braidotti o Vandana Shiva proposen una nova ètica de la interdependència, una ecologia del vincle que qüestiona el sistema binari de l’humanisme ment/cos, humà/no humà, normal/patològic. En aquest marc, pensar críticament implica també sentir-se part d’un sistema viu, reconèixer-se vulnerable i obrir-se a formes de coneixement que emergeixen des del cos, la relació i la cura.
És en aquesta tensió entre l’emancipació i la disciplina que travessa tota la modernitat, que encara s’estructura avui en dia bona part del nostre sistema educatiu. Malgrat les bones intencions d’algunes reformes educatives, les escoles continuen funcionant en gran mesura sota una lògica productivista filla d’una visió binària i mecanicista del món que reprodueix un sistema neuro majoritari i capacitista Àmpliament reproduït al sistema educatiu: segmentació horària, classificació de coneixements, avaluació estandarditzada, competitivitat, eficiència i una obsessió per la norma que invalida altres maneres de fer.
Fil d’aquest marc de pensament heretat, i fent-nos responsables dels sistemes de creences que el sostenen, emergeix la necessitat d’un desplaçament profund. No n’hi ha prou amb incorporar el pensament crític com una habilitat cognitiva dins del currículum, cal revisar el paradigma mateix des del qual pensem, sentim i eduquem.
Des de la pedagogia, propostes com la de Paulo Freire i bell hooks, van posar sobre la taula la necessitat de situar el pensament crític com una pràctica vital i col·lectiva, no només per pensar des del cap, sinó per actuar des de la vida. hooks ens mostrava com ensenyar no pot desvincular-se del vincle afectiu i ètic i proposa una pedagogia de l’amor, no entès com sentiment romàntic sinó com una força transformadora que ens allibera d’estructures opressores.
En paral·lel a aquestes veus polítiques i socials, pedagogues com Rebeca Wild ens alerten que la priorització de l’intel·lecte en el context educatiu ens ha fet oblidar una altra forma d’intel·ligència: aquella que emergeix del cos, del ritme intern i de la relació amb l’entorn. L’educació viva o activa, en què ella s’inscriu, beu d’aportacions com les d’Humberto Maturana i Francisco Varela, que des de la biologia sistèmica expliquen com la cognició no és un procés purament cerebral o abstracte, sinó una activitat encarnada i situada, profundament interdependent amb el cos i el context.
Aquesta mirada proposa despertar les aptituds latents de les criatures des d’una concepció orgànica i dinàmica del desenvolupament, evitant que es reprodueixin patrons d’autodefensa i adaptació a una societat desconnectada del sentir i profundament normativitzada. La voluntat és que les criatures no es limitin a repetir allò que reben mastegat, sinó que puguin generar el seu propi coneixement, des del seu propi ritme i procés vital. L’educació, així, esdevé una pràctica més vinculada al sentir, al vincle i a la llibertat, en contrast amb el discurs hegemònic d’obediència i entrenament acadèmic.
Observem com la normalitat s’ha convertit en el criteri hegemònic per classificar cossos, maneres de pensar i formes de viure. Ens topem amb una arquitectura de poder que exclou tot allò que no encaixa, desacreditant-ho i invalidant-ho. I això té una conseqüència devastadora a les aules. Com mostra el filòsof Robert Chapman, la idea de “normalitat” ha estat un instrument històric de domesticació de la diferència, construït des de l’estadística, la medicina i l’educació per legitimar un model de cos productiu i de ment controlada pel sistema dominant. El que difereix es patologitza, s’amaga o s’ha de corregir.
Però què passaria si en lloc de normativitzar i estandaritzar, l’educació es convertís en un espai de creació i transformació? Si entenguéssim el cos no com una màquina a funcionar, obeir i produir sinó com un sistema viu i interconnectat? Si entenguéssim que educar és, abans que res, establir relacions significatives que permetin a cada criatura desplegar el seu potencial vital? No és l’infant qui ha de sotmetre’s a una estructura per poder ser, sinó que és el sistema qui ha de poder transformar-se per acollir.
Des d’aquesta visió educativa, el sentir esdevé central. Però no sentir com a sinònim del món emocional, sinó com a forma profunda de connexió i una veritable font de saber. Sentir implica observar sense jutjar, estar present, connectar amb un mateix, amb els altres, amb l’entorn. El judici és un filtre mental que ens obliga a viure de decisions preses per altres, negant la nostra pròpia experiència a favor del que ens han dit que hem de pensar o actuar. Sentir doncs significa abandonar el judici, la culpa i la vergonya com a forma de control per tal de recuperar l’observació i l’experiència viscuda com a acte de consciència.
El sentir, així, no és un complement del pensar. És una pràctica radical de llibertat. És aquí on entren de manera substancial les arts a les escoles. Les arts, enteses en un sentit molt ampli, no són en cap cas un complement decoratiu dins del currículum, sinó espais essencials per expressar el que no cap en paraules ni discursos lineals, per explorar allò invisible i per trencar amb els automatismes de la percepció. Les arts ens permeten comunicar des de llenguatges que donen visibilitat a diferents maneres de funcionar. Aquesta manera d’expressar-nos, amb riquesa i diversitat, ens permet qüestionar i entendre el món des de diferents visions, totes elles vàlides. Tal com proposa David Bueno desde la neuroeducació, el cervell aprèn millor quan s’activa des de l’afecte, la curiositat i la bellesa. Les arts, explica, es converteixen en camí de saber, de transformació i de sentit.
És des d’aquesta mirada que proposem una educació per la sensibilitat. Com força creadora, com l’espai des d’on suspendre les nostres creences. Una educació que no tingui por de la vulnerabilitat, que sàpiga acollir el que és incert, que entengui que créixer no és adaptar-se a una norma, sinó descobrir-se com a ésser únic i relacional. Estem immerses en un exercici esgotador d’haver d’entendre-ho tot, de justificar-ho tot, de no deixar espais suspesos, d’aplanar les ombres i simplificar l’experiència. Què passa si l’aposta passa per entendre menys i viure més? Si en comptes de saber per ser tornem al ser per saber?
Aquest estiu, el Mutare Formació, impulsat per la Fundació Carulla, esdevé un espai privilegiat per transitar aquest viatge. Des d’una aproximació vivencial, es proposa un procés compartit on educadores, artistes i mestres experimentarem noves maneres de pensar, crear i habitar l’educació. Mutare, lluny d’oferir receptes, ofereix possibilitats de conviure amb diverses cosmovisions que ens permetin no buscar respostes úniques, sinó obrir-nos a preguntes vives. I és en aquest espai on recuperar la capacitat de sentir deixa de ser una consigna per convertir-se en una pràctica quotidiana a través de tallers i iniciatives pedagògiques concretes.
Del pensaMENT crític al sentiMENT viscut. Aquesta podria ser la brúixola d’una nova visió. Una educació que no es basa en la separació, sinó en la unió. Que no vol controlar la vida, sinó escoltar-la i respectar-la. Una educació que ajuda a recuperar la capacitat de sentir com a acte radical d’amor, de creació i de llibertat.
El Diari de l’Educació, 2025