L’Estaquirot teatre es va fundar l’any 1973, la trajectòria artística ja suma més de 10.000 actuacions, 41 muntatges i molts quilòmetres i països recorreguts. Entrevistem els seus integrants, Albert Albà, Olga Jiménez i Núria Benedicto per fer un repàs a la seva història i a la vegada a la història del teatre familiar dels darrers cinquanta anys, des de l’època de la transició franquista fins a l’actualitat.
Com us vau conèixer i com vau decidir muntar una companyia de teatre?
Albert Albà (Berto): El 1973 nosaltres estàvem en un grup escolta de Vilanova i la Geltrú, i volíem fer teatre. Un dia, per casualitat, vaig baixar a Barcelona a veure una exposició del grup Claca que feien cinc anys dins el Primer Festival de Titelles anunciat. Em va agradar molt, tant que vaig acabar comprant un llibre d’aquests d’automanual Cómo hacer y manejar títeres. Aleshores ho vaig comentar al grup i ens vam animar de començar a fer teatre amb titelles. Els tres que ens hi vam interessar vam ser en Lluisma, que ara ja no hi és però als inicis de la companyia sí, l’Olga i jo.
El primer espectacle que vam fer va ser molt pensat pels nens i nenes del nostre agrupament. Va resultar, però vam pensar ‘ho hem de provar amb un públic que no ens conegui’, així que un dia ens vam plantar a un poble del Penedès, Ca l’avi, vam anunciar el nostre espectacle i a la nit a les 22 h el públic amb les seves cadires portades de casa va ocupar la plaça del poble. I sense adonar-nos-en vam fer la primera actuació, i d’aquí ens van començar a demanar altres actuacions, etc.
Paral·lelament, també ens vam assabentar que els titellaires es començaven a reunir a Barcelona i ens van dir d’anar-hi. Nosaltres ens hi vam anar introduint i ens vam fer companyia. L’any següent ens vam presentar al segon Festival de Titelles de Barcelona a on vam fer una actuació i va anar molt bé i ja ha estat un no parar fins ara.
Espectacles a les places i el públic amb les seves cadires! Com era fer teatre familiar en aquells inicis?
Berto: Ens trobàvem al final de la dictadura i inicis de la democràcia. Les associacions de veïns i veïnes eren les que més reivindicaven i ho feien des de les places, ateneus, etc. I van ser aquestes associacions les que ens van contractar més en els nostres inicis i a la vegada nosaltres ens anàvem professionalitzant.
Núria Benedicto: Era aquella època a on es reivindicava el català, i com que els nostres espectacles ho eren ens contractaven. Pensa que no era com ara, que hi ha moltes companyies i, per tant, molta competència, érem molt poques i era fàcil tenir feina. Va ser un boca-orella, i quan funcionàvem una vegada a la següent ocasió ens tornaven a cridar.
I quines característiques tenien aquests primers espectacles?
Berto: Quan nosaltres érem petits hi havia la típica titella clàssica de garrotades i poc més. Els primers que van innovar amb el format van ser Claca i Garivaldis que feien una barreja de titelles, contes i cançons. En aquella època, els titelles que més s’utilitzaven eren les de guant, i totes les companyies que vam néixer aquells anys ens vam iniciar amb aquest estil i després ja cadascú es van anar especialitzant.
El nostre primer espectacle el formaven cinc històries curtes a on hi havia titella de guant, capgrossos, cançons i fins i tot fèiem disfressar els nens i nenes del públic. Eren realment divertides!
Núria: El concepte d’espectacle d’aquella època era molt diferent del d’ara, era més participatiu, es barrejaven coses, era una cosa més de carrer i més popular. No és com ara, que tothom està molt més especialitzat i format.
Com va ser la vostra formació i professionalització?
Olga Jiménez: Pensa que en aquella època no hi havia una formació específica, ens formàvem a mesura que anàvem treballant amb la nostra experiència i coneixement. I, per tant, provàvem coses noves cada vegada segons les reaccions del públic perquè en el fons si ens equivocàvem, tampoc passava res. Anàvem amb una sabata i una espardenya, amb molta il·lusió i ganes però sense massa formació.
Núria: No hi havia una exigència professional, en tot cas te la posaves tu. Sobretot aprenies compartint amb altres companyies de l’època. Jo sí que m’havia format a l’Institut del Teatre, vaig ser la primera promoció. Va ser molt enriquidor, ja que en aquella època hi havia en Joan Andreu Ballvé i en Josep Maria Carbonell que estaven vinculats als festivals i vam tenir la sort de viatjar molt i conèixer moltes coses.
Berto: En el fons, ens vam formar molt anant a tots els festivals de titelles. A nosaltres ens inspiraven molt les companyies que venien de fora, sobretot les dels països de l’est, quedàvem sempre meravellats.
Els primers anys, segons el tipus d’espectacle que fèiem incorporàvem a més o menys gent a la companyia. Durant un any ens van associar amb Ara va de bó que portaven la part de la música en directa, i després durant molts se’n van encarregar Pau Orriols i Lluís Cardona. Va ser aleshores quan ens vam voler professionalitzar i ens vam assegurar amb l’opció de “Títeres y volatines en ambulancia” perquè els nostres espectacles eren de saltimbanquis, equilibris, titelles i música.
Què recordeu en especial d’aquests inicis?
Olga: Durant molts anys, quan arribaven les vacances d’estiu fèiem ruta. Buscàvem un espai xulo a la natura i anàvem tota la família amb la caravana i la furgoneta. Acampàvem al camp, que abans encara no estava prohibit, i allà durant el dia assajàvem i a la nit actuàvem als pobles propers amb espectacles ambulants a on passàvem el barret. Això ens va anar molt bé i ens va donar moltes taules.
L’experiència va ser tan bona que més endavant durant anys i anys, a l’estiu fèiem Calella, Blanes, Sant Feliu i Palamós que ja ens esperaven. Buscàvem un càmping a la Costa Brava amb els nens que eren feliços amb la piscina i la platja al matí i a la tarda fèiem funció a les 19 h i a les 20 h del vespre.
Berto: En realitat, aprofitàvem les actuacions de festes majors, si ens contractaven a dos o tres pobles d’aquella zona, doncs la resta de dies als vespres fèiem actuacions petites a les places dels pobles del voltant. De fet, aquestes acabaven sent assajos amb públic.
Vau néixer el 1973, al llarg d’aquests anys heu fet més de 10.000 actuacions i 41 muntatges. Hi ha hagut titelles a totes les vostres propostes?
Olga: Al 81 vam fer el teatret, un teatre tancat de 12x6cm on a dins cabien 125 persones. Allà hi fèiem funció amb titella de guant. Aquesta idea la vam fer basant-nos en un titellaire ambulant del segle passat que es deia Ezequiel Bigues Didó. El teatret ens va donar autonomia, al ser tancat ens permetia tenir la foscor a qualsevol hora del dia, i el podíem muntar i desmuntar. A més, per fora tenia dibuixats elements de les quatre estacions pintats per la Marta Balaguer, il·lustradora de contes infantils d’aquella època.
Berto: Vam anar rodant així durant força anys per Catalunya però també per festivals d’Espanya. En aquella època l’única que feia coses de teatre a les escoles era la Caixa i just als vuitanta es va centrar més en altres projectes. No hi havia massa circuit de teatre familiar en els pocs teatres públics d’aquells anys, era una reivindicació que ja fèiem. Però mentrestant, vam poder omplir el buit amb el nostre teatret ambulant.
Núria: Arribàvem els caps de setmana i ens quedàvem dos o tres dies més per fer funcions per a les escoles. Els muntatges d’aquella època eren històries inventades protagonitzades per en Maginet, un personatge típic de Vilanova i la Geltrú. Eren trames senzilles, amb un toc d’humor i entretingudes i que provocaven la participació i implicació del públic sense demanar-la.
Sempre heu estat els mateixos integrants?
Olga: El 1983, tot això ja se’ns va començar a quedar curt i va ser quan dos membres de la companyia van decidir plegar per dedicar-se als negocis familiars. Així va ser quan va entrar la Núria.
Núria: Jo venia de Santa Coloma de Gramenet, formava part d’una companyia també de teatre de titelles que havia nascut al 78 i vam tenir una història paral·lela a L’Estaquirot. Jo tenia clar que volia continuar fent teatre i en marxar aquests dos integrants m’hi vaig afegir. I des d’aleshores estem tots tres.
Olga: Però en realitat no només som nosaltres tres, als nostres espectacles hi participen col·laboradors habituals. L’escenografia va a càrrec de l’Alfred Cases, la música és d’en Ferran Martínez, i el vestuari sempre va de la mà de la Rosa Mari. Ara els darrers espectacles els ha dirigit el nostre fill Guillem Albà que també es dedica al teatre.
Quin va ser el primer espectacle que vau fer junts?
Olga: Amb l’arribada de la Núria vam decidir fer espectacles més grans, amb titelles i actors que és el patró que hem anat seguint fins ara. El primer que vam fer es deia Excèntric i després ja va venir Subsol.
Núria: Era un espectacle que recuperava les arrels, vam barrejar el saltimbanqui, tècniques circenses amb els titelles. Hi havia personatges de cos real que també tenien el seu titella, així hi havia diferents plans.
Berto: Ens vam adonar que els titelles per explicar certes coses ens limitaven i, per tant, era necessari algun actor o alguna tècnica per poder-ho fer. Fins aleshores havíem pensat l’espectacle a partir de la tècnica i a partir d’aquell moment vam veure que s’havia de fer al revés, pensar què volíem explicar i escollir les tècniques que ens permetien fer-ho.
Més d’1.000.000 de kilòmetres recorreguts amb 12 furgonetes. Segur que heu voltat per tot el món. Alguna anècdota que ens pugueu explicar?
Berto: El 1990 vam fer una pausa i vam fer un espectacle per adults. Es deia Biòtic. Era un espectacle sense paraules i ens va permetre viatjar per tot Europa a festivals de titelles i a altres teatres.
Núria: Va ser una experiència molt enriquidora! No ens volíem dedicar al teatre de titelles per adults, i no significava una prova per a veure si després canviàvem de públic, simplement ens venia de gust. Però sí que ens va permetre viatjar i treballar noves tècniques com el teatre d’objectes, cortina de llum, etc.
Olga: Vam anar per tot Europa: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Anglaterra, etc. Vam conèixer a molta gent i també com funcionava el teatre fora d’aquí. Va ser una època que vam fer la tira de quilòmetres perquè ho vam continuar combinant amb bolos d’espectacles d’aquí. Anàvem sempre amunt i avall.
També recordo que fins i tot vam participar en un festival de teatre en esperanto a Zagreb. En un estiu el vam aprendre i vam acabar anant-hi. L’any següent ens van tornar a trucar i vam fer gira i tot, i així vam conèixer el circuit cultural d’allà.
Berto: Allà vam veure per primer cop un micro sense fils, un teatre de titelles on treballaven 50 treballadors, la cultura era assequible per a tothom, les criatures feien moltes extraescolars de música i art, etc. Vam al·lucinar amb la qualitat artística i cultural d’aquest país, que poc després va entrar en guerra.
Com han canviat les coses al llarg d’aquests cinquanta anys?
Olga: Durant molts anys vam continuar fent carrer, contractats, però fent carrer, els teatres en aquella època programaven poc per a infants, per adults era una altra història. Fins que el 1994 amb l’espectacle Gerripau vam veure que al teatre quedava molt més lluït i van decidir que no faríem més carrer. Vam patir perquè vam pensar ara no ens trucaran, però no va ser així, ens van continuar cridant. També hi començaven a haver els moviments de la Xarxa, Rialles, etc. i això va mobilitzar als teatres que fessin més proposta familiar.
A banda, també ens vam inventar els contes de sobretaula. Per baixar una mica el ritme frenètic, vam decidir crear una proposta de petit format per a escoles a on poguéssim anar la Núria i jo. Vam començar amb el Patufet el 1990 que ens va costar de fer rodar, però ens en vam en sortir i així després ja vam crear el 1992 Els tres porquets, el 1993 La rateta i el 1995 La caputxeta. Amb aquest format vam fer la tira de bolos per escoles, però també per biblioteques, centres cívics, etc.
A banda dels espectacles que heu anat portant a teatres i festivals d’arreu. Teniu un taller a Vilanova i la Geltrú. Què hi guardeu? I com és el dia a dia en aquest espai?
Olga: Nosaltres des del primer moment vam tenir el taller. Primer vam llogar uns baixos que utilitzàvem de magatzem i també com a taller per a construir els nostres titelles.
Berto: Va arribar un moment que realment els lloguers eren cars i vam decidir comprar un local. Aquí hi vam poder muntar el nostre propi teatre. Després de l’experiència del teatret ens feia il·lusió poder continuar tenint una petita sala a on fer venir escoles del poble i dels voltants.
Núria: La part de construir els titelles dels nostres espectacles ens agrada molt realment. La nostra feina és com el curs escolar, fem gira d’octubre a maig i a l’estiu ens tanquem al taller a restaurar i a produir. Cada tres anys més o menys presentàvem un nou espectacle. Tot i que hi ha espectacles que es poden mantenir al llarg del temps, com La Pastissera i els follets que porta 15 anys.
El nostre taller-teatre és un espai ben bonic, i guardem moltes coses i records en vitrines i tot.
Olga: Ara amb els cinquanta anys farem una exposició de tot el que hi tenim. Una mica per poder explicar tota la nostra història.
També heu fet propostes per a televisió com La Cuina dels Titelles per al K3 en el seu moment. Com va anar i per què no hi va haver segona temporada?
Olga: Sí, això també va ser molt xulo i tota una experiència. A més, es pot continuar veient a la carta, i de tant en tant es torna a emetre.
Berto: Nosaltres tampoc entenem per què no hi va haver segona temporada (somriu) però la tele és un món a part que nosaltres no coneixem.
Acabàvem de fer La Pastissera i els follets, i al final de l’espectacle sempre donem una recepta per a fer galetes a casa. D’aquí ens va sorgir la idea. Però el més interessant és que va sorgir en un moment que nosaltres, com a cooperativa que som, havíem d’invertir uns diners dels beneficis en formació. Així que vam decidir fer un viatge tot l’equip a Praga per conèixer l’escola de teatre de titelles d’allà. Ens passàvem els matins coneixent i sabent més, i a les tardes després de dinar ens dedicàvem a escriure els guions de La Cuina dels Titelles. I en tornar ho vam presentar a TV3 i els hi va agradar, va ser una coproducció. Vam anar una mica venuts, pensàvem que s’arribaria a traduir a altres idiomes com el basc, però no va ser així.
Núria: Vam trobar la fórmula! A la cuina d’uns titelles hi conviden un personatge de conte a cada capítol per a fer una recepta plegats. A més, hi va participar la Fundació Alícia que donaven el vistiplau a les receptes i, de tant en tant, hi havia l’aparició del Ferran Adrià, el geni de la tetera, que n’era el director en aquell moment. Va ser un treball molt divertit, una mica estressant, però ens ho vam passar molt bé fent-ho.
Com definiríeu les vostres històries i els vostres personatges?
Núria: Busquem la història i un cop l’anem teixint van apareixent els personatges. Volem parlar del fet que els infants s’avorreixen o que no fan servir prou imaginació, i a partir d’aquí, anem buscant i trobem la història de L’aventura d’avorrir-se. O volem centrar-nos en com els infants els costa ser autònoms, demanen ajuda i la pressa dels pares fa que sigui més fàcil i còmode fer-los tot que ensenyar-los, i d’aquí surt En Jan tot li fan.
Però també tenim en compte altres coses que també condicionen el producte final com el públic a qui va dirigida, les tècniques que podem fer servir, el muntatge i desmuntatge, que hi càpiga a la furgoneta, etc.
Vosaltres que teniu tota una trajectòria, com veieu l’estat del teatre familiar a casa nostra, a l’estat i arreu?
Olga: Quan vam començar érem 7 o 8 i ara som 300 companyies. N’hi ha moltes de gent jove que surten de l’institut i hi ha molta competència perquè l’oferta de teatres és la què hi ha.
Núria: També han canviat més els conceptes. La gent que s’hi dedica ara té una visió molt més empresarial, per nosaltres era més un joc i érem molt més hippies. Ara és comú veure productores que fan muntatges i les companyies els formen poqueta gent, perquè segons l’espectacle amplies o no l’equip. Els funcionaments i el mateix mercat són molt diferents.
Berto: Els programadors també han canviat molt. Abans els programadors estaven acostumats a venir-te a veure i a trobar-te, ara van més a fires i si et vens bé i els agrades et programen.
Nosaltres en tots aquests anys no hem posat cap estand a cap fira. I sembla que siguem uns agraciats, la gent que comença ve i ens pregunta com ho fem per donar-nos a conèixer. Però, clar, nosaltres fa molts anys que rodem i, per tant, ja ens coneixen. La gent jove que comença ara s’ha de donar a conèixer, destacar-se de la resta perquè la competència és molt més ferotge.
I l’espectador com ha canviat? Com veieu els infants d’avui?
Núria: El públic també ha canviat, els nens i nenes són infants ara i abans, però els inputs de la societat són els que han canviat.
Olga: La societat va molt més de pressa, passa tot molt ràpid. Quan és un directe o funció escolar els nens i nenes estan estupendament. Si les condiciones són bones, els atrapes de seguida i entren en el joc del teatre. A vegades també depèn de les escoles.
Núria: Però és cert que tenen molts més inputs audiovisuals. Nosaltres per sort sempre hem treballat per a infants petits, de 3 a 7 anys i, per tant, les nostres escenes sempre són curtes i també hi ha música. Intentem fer explicacions curtes, perquè és cert que hi ha més nouvinguts o castellanoparlants i a vegades no ens entenen i es cansen.
En el fons, és un estil nostre, sempre ho hem fet així i funciona, busquem el dinamisme.
I per què us jubileu?
Olga: Ens jubilem per edat i perquè deixar-ho al cap de 50 anys de trajectòria és una fita molt bonica i rodona per fer-ho. No queda cap companyia de la nostra època, tots han anat plegant o fan coses més tranquil·les. Jo no soc partidària de fer coses a mitges, penso que no funciona, si et jubiles, et jubiles del tot. Ara tenim ganes de descansar.
Berto: Tenim una edat i ja estem cansats. És cert que podríem continuar uns anys més, però a vegades val més retirar-se a temps. Fins ara ens ha anat bé, doncs és un bon moment per deixar-ho.
Núria: Abaixar el ritme era molt difícil perquè som cooperativa i les despeses són les mateixes. A banda coincideix que ara ens tocaria preparar un nou espectacle i tardem tres anys de producció.
Hi ha una part que no es veu i treballar al teatre és cansat. La part de l’escenari és la més bonica i tranquil·la, però la de produir, traslladar i muntar és dura i estressant. Hi ha gent que són artistes i tenen un reconeixement. Nosaltres som titellaires, som treballadors del teatre.
I ara què fareu? No heu pensat en un relleu?
Olga: No hi ha relleu. El meu fill, en Guillem, es dedica al teatre, però és un estil diferent, sí que li construïm el seu material i segurament ho continuarem fent. El treball artesà el continuarem fent perquè ens agrada molt.
La cooperativa es dissoldrà… i cadascú a casa seva. En el meu cas porto des dels disset anys fent aquesta feina, que ens ha encantat i ens ho hem passat molt bé, però ja toca plegar. Podem dir que hem tingut el luxe de viure de la feina que ens agrada. I això no ho pot dir gaire gent, per tant, no ho espatllem.
Tenim clar que continuarem arrelats al sector. Però ja no patirem per temes com la veu, per mi era una obsessió diària. No vull patir més per coses així. Si un de nosaltres li passava alguna cosa, els altres no podíem treballar. És una pressió que amb l’edat que tenim ja no volem tenir.
Núria: Hem fet el que hem volgut, però treballant molt. Ha estat una feina vocacional i d’alguna forma hi continuarem lligats.
Els pintors abans creaven escoles i tenien els seus deixebles. Però en el món del teatre és diferent, has creat un estil i aquest s’acaba amb tu.
Berto: No ens agrada estressar-nos amb la gestió. El gestor sí que ens deia de buscar algú i que continuï fent la nostra feina, però és més estrès gestionar que actuar. I no ens imaginem algú altre fent el què a nosaltres ens ha agradat tant de fer i cuidar fins a l’últim detall.
