L’Amparo volia dur la seva filla a l’escola del poble, a Benitaxtell, però s’ha vist obligada agafar el cotxe cada dia per portar-la al municipi del costat. A punt de començar P-3, volien escolaritzar-la en valencià, però l’escola pública de Benitatxell s’ha vist obligada a reduir una de les seves dues línies, i ha optat per mantenir la del castellà com a llengua vehicular. L’Amparo, com moltes famílies més arreu del País Valencià, ha vist com la seva demanda d’una educació en valencià quedava òrfena.
El retrocés del valencià a les aules ha estat una de les principals denúncies de la comunitat educativa durant la legislatura que s’acaba aquesta setmana, però no ha estat l’única. Per a alguns, tampoc la principal. En un balanç dels últims quatre anys -indestriable dels anteriors 20, governats pel PP- els agents educatius de la comunitat lamenten que l’Administració hagi volat tots els ponts de diàleg amb els professionals. D’esquenes al sector, la consellera d’Educació, María José Catalá, ha situat el sistema educatiu valencià com a punta de llança de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) i de les retallades pressupostàries.
Així no ha estat casual que, a pocs dies de les eleccions, la comunitat educativa valenciana hagi protagonizat una de les majors demostracions de força en contra de les polítiques del PP. Es tracta de les Trobades de l’Escola en Valencià, que en la seva trentena edició estan aplegant una gentada sense precedents: 194.000 assistents i amb actes encara per celebrar. L’expressió d’un malestar -i d’una certa esperança- que s’ha canalitzat també a través de L’escola que volem, un document que posa les bases per a l’elaboració d’una nova llei educativa i que compta amb el suport dels principals agents del sector.
Plurilingüisme d’aparador, pas enrere del valencià
Aquesta legislatura ha estat la del desembarcament del trilingüisme i, amb ell –tal com ha passat a les Illes Balears-, el temor de moltes famílies de que el valencià retrocedeixi a les aules, “un fet ja comprovat”, segons la valoració de Jaume Fullana, responsable d’educació d’Escola Valenciana. Amb el seu desplegament encara en procés -de moment només en l’etapa d’Infantil-, el Decret de Plurilingüisme del Govern estableix dues línies, una amb el valencià i l’altra amb el castellà com a llengües de més pes vehicular, i totes dues pensades per introduir progressivament més classes en anglès.
Però, més enllà de les mancances en la implantació -els sindicats denuncien que no s’ha contractat el professorat amb les competències lingüístiques necessàries-, Escola Valenciana ha denunciat que segueix deixant alumnes fora de l’ensenyament en valencià per falta d’oferta. Segons els seus càlculs -lamenten “l’opacitat en les dades”per part del Govern-, serien unes 14.000 famílies més les que escolaritzarien els seus fills en aquesta llengua si, d’una banda, tinguessin centres en valencià en el seu entorn o si, de l’altra, haguessin rebut millor informació sobre l’oferta de places en aquest idioma.
Amb dades de la conselleria del curs 2013-2014, 643 centres educatius ofertaven el programa en castellà; 541 en valencià, i 279 tots dos programes -generalment un per cada línia del centre-. Un decalatge molt més accentuat quan es posa el focus només sobre les escoles concertades, el 90% de les quals ofereixen només línies en castellà.
Potser el moment de major retrocés per part de la llengua va ser quan el Govern va anunciar la supressió de línies d’infantil, escudant-se en una davallada demogràfica real. De les 283 unitats afectades per l’anomenat arranjament escolar, 151 n’eren en valencià. La retallada ha deixat un mapa del País Valencià amb moltes zones quasi sense oferta en aquesta llengua -és el cas del centre del Castelló o la mateixa localitat de Benitatxell-, i amb una corrua de denúncies a plataforma dels drets lingüístics.
“El retrocés és evident, dirigit pel Govern central i que va molt més enllà de l’escola”, exposa Fullana, convençut que aquest gir en la política lingüística té una connexió amb altres mesures, com l’apagada de TV3 a la regió.
Alumnes aventatjats en retallades i LOMCE
El País Valencià ha estat la comunitat autònoma espanyola que més ha retallat en educació: en total, una tisorada del 28% de la despesa, seguit de Catalunya (26%), segons les dades publicades aquest mes per la Fundació BBVA. La xifra resumeix el patiment del sistema educatiu valencià, que va saltar a les portades dels diaris quan alguns instituts es van quedar sense calefacció durant els mesos d’hivern, però que amaga altres ajustos: retallades de sous, augments de jornada i de ràtio o reducció de beques.
“Només en salaris, el professorat valencià ha contribuït en 1.200 milions d’euros a la sortida de la crisi comptant la retallada de nòmines”, apunta Miguel Ángel Vera, secretari general de la Federació d’Ensenyament de CCOO, una suma similar al sobrecost de la Ciutat de les Ciències i que no arriba al 10% del rescat de la CAM amb diners públics, contextualitza. I és que les retallades al País Valencià no es poden deslligar de l’enorme deute que ofega la Generalitat, sotmesa al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).
L’Administració valenciana no només ha estat alumna aventatjada de les reduccions pressupostàries, segons CCOO, sinó també de l’aplicació de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE), tal com denuncia la majoria d’actors de la comunitat educativa. En el desplegament previst per aquest curs la Generalitat ha complert amb l’assignatura avaluable de Religió, la retirada de poder de les famílies als Consells Escolars, els currículums, i la Formació Professional Bàsica.
I no només això. Al marge de la LOMCE, però seguint-ne la línea, el Govern valencià ha elaborat en els darrers anys proves externes amb les quals s’han publicat els primers -i temuts per molts- rànquings de centres educatius: els millors 30 col·legis del País Valencià. “És una línea de continuïtat entre el Govern central i el valencià, que ve de fa temps, i que suposa un increment de les polítiques neoliberals i de privatització de l’educació pública”, exposa Jaume M. Bonafé, professor de Didàctica de la Universitat de València.
El tracte de favor a les escoles concertades, segons Bonafé, es resumeix de la següent manera: “La idea inicial era que allà on no arribés l’escola pública, doncs es concertava; però no, ara el que es fa és concertar i si de cas deixar espai a la pública allà on no hi hagi negoci”, lamenta el que també va ser un dels fundadors dels Moviments de Renovació Pedagògica.
L’altra cara del sistema educatiu valencià
El diagnòstic és negatiu, pocs ho neguen. Però que l’estructura -política, econòmica, legislativa- sigui poc favorable als interessos de la comunitat educativa no evita que, en paral·lel, des dels centres, avancin moltes experiències pedagògiques renovadores. “Al País Valencià hi ha projectes molt bonics i és una pena que s’ocultin i se silenciïn, inclús reprimeixin en alguns casos”, aventura Bonafé, que reivindica centres com El Castell-Almoines -que aposta per l’assemblearisme- o escoles d’estiu com la de La Safor.
Bonafé els anomena “espais de resistència”. En ells hi inscriu també les reivindicacions que han dut a terme en els darrers anys escoles com el Pare Català, de València -va acabar recuperant una línia en valencià per ordre judicial-, o el Cremona, d’Alaquàs, que a l’inici d’aquest curs va mantenir un intens pols amb el Govern per evitar que els tanquin progressivament el centre.
Si l’educació valenciana del segle XXI s’ha d’assemblar més als postulats de documents com L’escola que volem, per una banda, o als plans de José Ignacio Wert, de l’altra, es un dilema que es començarà a resoldre en les eleccions d’aquest diumenge.
