A França el 2018-2019 està sent el curs de la desconnexió. Una llei nacional impedeix des de juny que els menors de 16 anys usin els seus mòbils als seus centres educatius. Ni en horari lectiu, ni al pati, ni a la pausa per menjar. I a la ministra Isabel Celaá la mesura no li sembla malament. En una entrevista amb l’agència Efe, la titular d’Educació i FP la veia com “una qüestió interessant i a estudiar, perquè tenim massa adolescents molt addictes a la tecnologia” i es plantejava “reflexionar si el temps escolar ha d’estar lliure d’aquesta addicció”. En aquesta mateixa entrevista reconeixia la ministra, això sí, l’existència d’opinions “fortament oposades”, encara que insistia en la seva posició en aquest debat: “En alguns casos el mòbil ajuda, però si prohibir-ho als centres serveix per disminuir l’addicció digital, mereix la pena valorar-ho.
L’OCDE està incloent en els seus nous qüestionaris preguntes sobre la regulació de l’ús dels mòbils dins de l’escola, però encara no compta amb resultats. Sap, això sí, segons les dades de PISA 2015, que a Espanya hi ha un 22% de nois i noies de 15 anys usuaris extrems d’internet –que passen més de sis hores al dia connectats després de sortir de classe– i que, precisament en aquest sector el rendiment en ciències es redueix en 35 punts. A part, se senten menys satisfets amb la seva vida, menys contents amb el seu centre educatiu, i acostumen a faltar més a classe (on, d’altra banda, un 22% reconeix no desconnectar). Ja el 2013, l’estudi de la Comissió Europea EU NET ADB alertava que a Espanya un 21,3% dels adolescents estaven en risc de patir addicció a internet. I no fa falta que vinguin de fora a dir-ho. Els mateixos joves són conscients que abusen de les pantalles.
Justificaria això la prohibició del mòbil a l’escola a escala estatal? En realitat, pocs països acompanyen a França en aquest front, encara que n’hi ha de més estrictes, com Singapur, i d’altres que estan analitzant la mesura, com Rússia. Dins d’Alemanya, Baviera també s’ha decantat per la prohibició, però el més habitual és que, com a Espanya, sigui el reglament de règim intern de cada centre el que determini com s’usen els smartphones en l’entorn escolar. Catalunya, per la seva banda, ja ha avisat que la prohibició no és el camí: “Som contraris a donar l’esquena als avanços tecnològics”, ha proclamat el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló.
Sí al veto
Malgrat les reaccions immediates en contra –en un país en què el 25% dels nens i nenes de 10 anys usa el telèfon mòbil; un 45,2% amb 11; un 75% amb 12 i un 94% amb 15, segons l’INE– també n’hi ha, i molt efusives, a favor. És el cas de Marc Masip. Des de fa set anys coordina el programa Desconnecta, que actualment compta amb un ambulatori, un hospital de dia i un col·legi per a secundària i batxillerat a Catalunya. Un col·legi, d’altra banda, que incorpora una assignatura de competències tecnològiques en què es treballa com realitzar cerques adequades i elaborar un treball sense copiar. Fora d’ella, el mòbil està bandejat de l’aula. I ho està, segons Masip (que es declara “a favor del mòbil i la tecnologia, en contra del seu mal ús i abús, que poden portar a l’addicció”), “perquè no es necessita un telèfon a l’aula per aprendre, i aquest sols serveix per perdre concentració i distreure’s, així com entorpir les relacions interpersonals entre alumnes, el seu desenvolupament com a persones, en un entorn, el centre educatiu, abonat per fer amics, aprendre de les bones i les males experiències, tenir les primeres parelles… Està demostrat que els nois no es relacionen tant als patis quan hi ha telèfons”.
Assegura Masip que els nois que es matriculen al seu col·legi milloren en un 10% el seu rendiment acadèmic –amb grups reduïts i una major personalització de l’ensenyament– i esmenta com diferents instituts a Balears ja estan imitant França: “Cala la idea que aprendre a estar en classe i a estudiar sense telèfon mòbil és necessari”. “I que no temin els pares que els seus fills no sàpiguen usar el mòbil. És un fals temor, perquè mòbil i adolescent estan fets per entendre’s. És un amor a primera vista”, afegeix.
Si aquest temor és fals, per ell també ho és el mite de la persona multitarea: “No estan preparats els adolescents i no estem preparats els adults: ens distraiem, som menys efectius. I un professor amb 30 alumnes no és capaç de controlar el que aquests estan fent amb els seus dispositius”.
Li preguntem a Masip si aquesta desconnexió en horari escolar no pot ser fins i tot contraproduent: “Nosaltres treballem per canviar hàbits. Aquest temps ampli de no consum pot fer-nos pensar que l’adolescent agafarà el mòbil encara amb més ganes… però durant gairebé tot el dia no hi haurà hagut feedback, i per tant tindran menys coses a veure quan arribin a casa”, explica Masip, que reconeix que l’augment de la demanda del programa, que involucra d’una manera o un altre a 300 famílies, ha estat espectacular des què es va crear. No li sorprèn. Segons les seves pròpies recerques, un 63% dels adolescents al nostre país afirmen que no podrien viure sense el seu mòbil, i la meitat confessa manipular-lo més de 275 vegades al dia, això és, cada cinc minuts. “Fa set anys vaig constatar que hi havia una necessitat social. Llavors ens titllaven de bojos, però el temps ens ha donat la raó”, conclou Masip, partidari d’una norma estatal per fomentar el bon ús del mòbil: “Veritat que estem farts de l’eterna discussió a casa ‘Vull un mòbil, tots els meus amics en tenen’? Doncs si hi hagués una llei estatal que no permetés que cap menor de 16 anys tingués mòbil s’acabaria amb això. Hi ha normes que faciliten la convivència i milloren la vida”.
No a la prohibició
Al contrari de Masip, Charo Sádaba, professora de la Universitat de Navarra, es manifesta “en el no a la prohibició del mòbil al centre educatiu”. “Jo entenc que es pugui usar dins d’un ordre, sense que sigui disruptiu en la dinàmica de l’aula, i crec també que hi ha classes en les quals el mòbil no pinta res, però prohibint-lo es perd una oportunitat i es llança el missatge que està proscrit, negant-li qualsevol possibilitat d’educació que, en realitat, amb una adequada formació del professorat, sí que té”, analitza.
Un altre problema, per Sádaba, és com es materialitza la prohibició –examinant les motxilles a l’entrada? – i a què s’exposa qui la incompleix: “Crec que es corre el risc d’equiparar l’anar amb mòbil a classe amb altres comportaments no equiparables i, pitjor, de fer-ho més desitjable encara als ulls dels adolescents, en transmetre’ls que als adults no els agrada”.
Sádaba entén com els mòbils, la gestió de la tecnologia que els alumnes porten a les seves motxilles, complica moltes vegades l’existència dels centres, però prohibir li sembla la “solució fàcil”. “Com més a prop estigui la situació educativa de la realitat, millor. Prohibint els mòbils no estarem atenent la competència digital des de les aules, quan s’ha demostrat que és possible”, rasa. Una desatenció que arribaria precisament quan la Comissió Europea acaba de revisar el seu Marc de Referència de Competències Clau, entre altres raons perquè “una societat cada vegada més mòbil i digital reclama noves maneres d’aprendre”.
César Poyatos és professor en un centre concertat de Madrid. Coincideix que prohibir és “perdre una oportunitat per educar en el bon ús d’aquests dispositius”. “Nosaltres ens adaptaríem a la normativa vigent, però, com en molts centres no gaire dotats tecnològicament, el model que hem seguit fins ara és el BYOD”, explica. El bring your own device (porta el teu mateix dispositiu) compta amb nombrosos adeptes. Entre ells, l’Institut Nacional de Noves Tecnologies Educatives (INTEF), que ha editat una guia per aplicar-ho a les aules. “Nosaltres hem vingut usant els mòbils amb finalitats didàctiques i educatives, amb la supervisió i dinamització del docent, mostrant als alumnes que serveixen per una mica més que per fer-se selfies, entrar a xarxes socials o jugar al Fortnite. Treballant amb ells a classe hem après a categoritzar la informació, produir continguts multimèdia o hem pogut explicar millor la lliçó de física”, explica Poyatos, que subratlla la contradicció que suposaria prohibir-lo des d’un ministeri que, a través de INTEF, segueix oferint cursos tutoritzats de Mobile learning.
De tota manera, Poyatos demana no reduir el debat al blanc o negre: “Hi ha un espectre de grisos”. “Ni en el sí ni en el no” es troba Carlos González, professor de Geografia i Història a un institut de Palència: “Jo porto tres anys usant els mòbils a l’aula i crec que aporten. Al meu centre actual la normativa dicta que en principi no es porten, tret que algun professor els requereixi per a alguna activitat concreta. Hi ha un perill, que facin una foto o gravin al centre i ho emprin per fer bullying, però la solució no hauria de ser la prohibició total. És massa taxatiu, i em sembla la solució fàcil”.
Juntament amb altres docents d’altres centres, González ha encapçalat projectes que, per exemple, van convertir el hashtag #EpocadeRevoluciones en trending topic quan els seus alumnes estudiaven la revolució francesa i l’americana. “Jo sé que de vegades, usant el mòbil a l’aula, me la juguen, però assumeixo que el que guanyo és més que el que perdo”, reconeix. D’altra banda, no obvia el problema de l’addicció al mòbil: “Un percentatge bastant alt dels meus alumnes reconeix dormir amb el mòbil en el llit, i crec que és interessant abordar aquest fenomen treballant amb les famílies, des del Ministeri, des de les conselleries d’Educació… però començar per l’ús indegut del mòbil a l’aula… Em sembla una gota d’aigua a dins del mar”.
Enfront de la prohibició estatal, advoca González per revisar la normativa d’ús del mòbil als centres. Pel que fa a les seves pràctiques d’aula concretes, assegura que, en cas de ser bandejat, no serien impossibles, però sí se li complicaria una mica la vida: “Quan emprem Kahoot!, de preguntes i respostes, hauríem d’anar a l’aula d’informàtica, que potser no estigui preparada, o estigui ocupada, o no compti amb ordinadors per a tots… El mateix que per realitzar cerques d’un tema concret a través d’internet, o per a activitats com #EpocadeRevoluciones: els alumnes redactarien els tuits en un quadern i els llançaríem des de l’aula d’informàtica o bé com a tasca per a casa”, exemplifica.
Manuel Jesús Fernández Taronger és professor de Ciències Socials en un institut de Sevilla, institut on els mòbils estan prohibits “excepte si es presenta un projecte que justifiqui el seu ús educatiu sota el paraigua del BYOD”. “El problema no és la tecnologia i els dispositius per al seu ús”, planteja, “sinó entendre quines possibilitats m’ofereixen perquè l’alumne aprengui”. A les classes de Fernández Taronger els alumnes empren el mòbil per gravar àudios, fer vídeos, participar en debats, realitzar auto i coavaluació, buscar informació, elaborar infografies, presentacions o documents, calcular, viatjar pel món o jugar per aprendre… “sentint que l’escola accepta els seus llenguatges i, per tant, a ells mateixos, convertint-se en alumnes cada vegada més autònoms, responsables i participatius”. Es podria fer això d’una altra manera? “Segurament, no”, respon Fernández Taronger, que acusa als partidaris de la prohibició de “falta de reflexos” i es mostra molt pessimista si aquesta finalment es materialitza: “El problema més important de l’escola és que està molt allunyada de la realitat que l’envolta. Prohibir els mòbils només faria que aquesta bretxa fos major i que l’escola com a institució perdés la poca influència que li queda”.
Addicció?
Xavier Carbonell és psicòleg i catedràtic de la facultat de Blanquerna. També està en el no a la prohibició: “El mòbil és un instrument molt potent com per no usar-lo en educació. Aquesta hauria d’incloure viure en un món digital del qual el mòbil forma part. Que l’escola perdi l’oportunitat d’ensenyar als estudiants com usar-lo em sembla un posicionament arcaic”.
Expert en addiccions, explica que no existeix en realitat una addicció al mòbil per se. Seria a les apostes a través del mòbil, per exemple: “El mòbil fa més accessibles, per proximitat i privadesa, conductes que, de no ser privades, seria més difícil dur a terme, però això no és addicció al mòbil, sinó que és a través d’ell, de certes webs o apps, com es materialitzen”, afirma Carbonell. Segons diu, no es tracta de prohibir sinó d’ensenyar a usar el mòbil com a instrument, respectant als altres: “Són gairebé mesures higièniques, d’educació, per fer un ús conscient d’aquest aparell. Ja n’hi ha que ofereixen sistemes de control, perquè sàpigues en què l’estàs usant, o si t’estàs passant quatre hores al dia en xarxes socials, per exemple”.
