No és la meva intenció comentar l’excel·lent film d’Alejandro Amenábar que s’inicia amb el cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936, i que se centra sobretot en com ho va viure Miguel de Unamuno, un intel·lectual instal·lat en el seu propi món, amb les seves contradiccions, peripècies i canvis de posicionament. M’interessa únicament destacar un comentari del general Franco, el colpista que va prendre el comandament de la insurrecció, sobre la necessitat de prolongar la guerra civil: “Perquè si la guanyem aviat, després què fem, de què ens serveix”. Franco ho tenia molt clar: es necessitava temps per provocar més destrucció, escarment i morts en el front republicà, organitzar una repressió selectiva –amb els pertinents empresonaments, afusellaments, depuracions i exilis forçosos–, per destruir per complet les institucions i l’obra republicana; per crear un nou ordre polític, basat en el patriotisme més reaccionari i excloent i en el catolicisme ultraconservador; per crear els instruments de prohibició i repressió sobre l’exercici dels drets i llibertats democràtiques; i per organitzar els aparells ideològics de control sobre l’educació i altres espais de socialització.
Convé recordar que la repressió es va acarnissar especialment sobre l’ensenyament: el cos de funcionariat del Magisteri va ser el més depurat, i milers de docents van haver de prendre el camí de l’exili (Salomó Marquès, en el recent llibre 1939: l’exili del magisteri de Catalunya, en comptabilitza gairebé 600). No cal dir que la nueva España es converteix en un desert cultural i educatiu, sense cap renovació pedagògica, amb molts nens i nenes sense escolaritzar i un alt índex d’analfabetisme. A Marta Mata, la fundadora de Rosa Sensat, li vaig sentir dir en més d’una ocasió que l’escola pública republicana de Barcelona –a la qual va assistir– mai havien anat tan lluny en els seus assoliments renovadors –convertint-se en un referent europeu–, i que tampoc mai l’escola havia retrocedit tant com durant el franquisme.
És evident que el règim franquista va tenir les seves fissures i obertures però la seva arquitectura política i ideològica va mostrar una sòlida musculatura que va quallar en l’inconscient col·lectiu. Per això, la dictadura acaba amb la mort de Franco però no el franquisme, amb una ombra molt allargada que va deixar pòsit. La Transició democràtica no va ser modèlica a causa d’una sèrie de condicionants objectius i subjectius d’extraordinària complexitat i que ara no vénen al cas. Es va il·luminar la Constitució de 1978, un text que es presta a moltes lectures, de vegades diametralment oposades, i es van recuperar les llibertats. Convé reconèixer que, en el transcurs de les últimes dècades, s’han experimentat importants avenços en la conquesta de drets democràtics –entre ells, el dret a l’educació de certa qualitat amb una àmplia cobertura en tots els trams–, gràcies a l’aprovació de diferents lleis parlamentàries i a les reivindicacions i lluites dels moviments socials.
Però la Transició i les polítiques dels governs de torn han tancat els ulls o no han tingut el valor suficient de passar factura a la dictadura com sí que han fet altres països: continua fins avui la impunitat dels crims comesos durant el franquisme, i fins i tot alguns dels seus executors intel·lectuals o materials han ocupat càrrecs públics i han estat condecorats; s’han retallat els escassos fons destinats a l’obertura de fosses comunes per a la localització de cadàvers perquè els seus familiars puguin enterrar-los dignament; les restes de la mòmia de Franco no s’han plantejat treure’ls fins al cap de gairebé mig segle del Valle de los Caídos, un monument que el mateix dictador es va dedicar a si mateix i al seu triomf a la Guerra Civil; els cossos de seguretat no s’han democratitzat prou, i encara perviuen vestigis del passat; i la judicatura, malgrat que no és monolítica, és un dels poders que més poc inclinat ha estat a la Transició. I sens dubte, existeix una restricció a la llibertat d’expressió amb l’actual “Llei Mordassa”. Una altra herència franquista que subsisteix és l’acord signat entre el Govern i el Vaticà, pel qual l’Estat destina milions d’euros a l’oferta obligatòria de la religió en els centres educatius, i les subvencions a l’Església Catòlica no han cessat de pujar en els successius governs democràtics. Podríem posar més exemples, encara que són suficients per explicar que tot això té les seves conseqüències en la situació actual, en els esdeveniments que es viuen a Catalunya.
El gruix de la comunitat educativa, tan aviat es coneix la sentència que condemna als nou presos i preses independentistes del Procés –polítics i activistes socials–, a penes de nou i tretze anys de presó, emet comunicats de protesta per considerar-la injusta i desproporcionada, perquè entén que no es respecten drets bàsics, i mostra el seu suport a totes les mobilitzacions pacífiques. Tot ha estat desmesurat: la injustificada presó provisional durant un parell d’anys, amb el consegüent dolor per a presos i familiars; la instrucció inicial i l’acusació de rebel·lió per part de la fiscalia i de Vox, el partit d’extrema dreta que no se sap per quins set sous actuava d’acusació particular, una altra anomalia de la justícia espanyola; la negació de passar les imatges amb les càrregues policials del dia del referèndum –il·legal però amb una nodrida participació– per contrastar els testimonis –no es diu que una imatge val més que mil paraules!–; i l’elevada pena de presó per un delicte tan ambigu o complex com el de sedició, en el qual no hi ha cap prova en l’ús de la violència. Aquesta condemna obre la porta al fet que, a partir d’ara, altres protestes, basades en la legítima resistència passiva, puguin ser igualment criminalitzades amb uns quants anys de presó.
Passa el que passa per la falta de diàleg entre els governs català i espanyol, i entre els diferents partits polítics. I quan no hi ha diàleg desapareix la política i tot es judicialitza: el pitjor escenari per a la resolució d’un conflicte. Catalunya ha viscut aquests dies dos escenaris absolutament antagònics: marxes i concentracions multitudinàries sense un sol incident, i episodis minoritaris de violència, exercida per joves i per la policia, amb excessos impropis d’una policia moderna i democràtica. Totes les accions violentes són condemnables. La llista de ferits i detencions puja dia rere dia. El dilluns 20, segons TV3, la xifra de ferits puja a 600, entre manifestants i policies, i alguns segueixen ingressats en estat greu. I la de detinguts a 194, 28 dels quals han ingressat a la presó provisional i sense fiança, acusats de desordres públics i atemptats contra l’autoritat, delicte castigat entre un i sis anys de reclusió. És important esbrinar què hi ha darrere de la ira d’aquests joves. Pot tractar-se d’un fenomen específic però amb similituds amb altres rebel·lions juvenils. Convé una anàlisi profunda, més enllà de les simplificacions, al qual també han de contribuir els mitjans de comunicació, amb freqüència només atents a la morbositat de l’espectacularitat de les imatges.
Ho dèiem abans: no hi ha més solució que el diàleg, ampli, sostingut i sense apriorismes. Potser el millor per Catalunya és convocar eleccions: per aclarir un panorama confús i incert; per generar nous consensos; per reactivar l’acció de govern; i per aprovar els pressupostos, quelcom imprescindible per revertir les retallades de fa una dècada. Fa a penes un mes el conseller d’Educació de la Generalitat deia que sense pressupost poc es podia fer per eliminar el miler de barracons o mòduls que encara existeixen; per afrontar l’educació inclusiva, amb prou recursos; per atendre l’extensió de l’educació infantil; o per cobrir altres tipus de necessitats.
A Espanya ja estan convocades les eleccions generals per al 10-N. Després de la incapacitat de teixir pactes per governar i la convocatòria d’una nova cita electoral hi ha un alt i justificat grau d’indignació, cansament i desafecció envers la classe política, que fàcilment podria traduir-se en una alta abstenció.
Però convé tenir present que el vot també té incidència en les decisions, en la mesura que poden enfortir una democràcia que passa per hores baixes o, per contra, afectar la restricció de drets i llibertats, sotmeses a les pressions i derives autoritàries i franquistes, per allò de l’ombra allargada d’un projecte ideològic que mai acaba de desaparèixer del tot i que es reinventa, adaptant-se al nou context social, com passa en altres països europeus i llatinoamericans. Les polítiques poden afavorir la inclusió o afermar la segregació; apostar per l’educació pública o obrir noves vies a la privatització; estendre la igualtat d’oportunitats en l’oferta de les activitats extraescolars i culturals, o blindar-les únicament per les classes mitjanes; recuperar la memòria històrica des d’una perspectiva antifranquista o instal·lar-se en l’oblit i la desmemòria; enriquir la participació democràtica o restringir-la als càrrecs unipersonals; exercir el pensament crític o limitar-se a la transmissió del coneixement; o pensar l’aula com un lloc on es pugui parlar de tot, evitant la incitació a l’odi i el respecte als Drets Humans i de la Infància, o com un espai on la llibertat d’expressió es troba amenaçada a l’hora de plantejar temes socialment o políticament controvertits. A més, estan en joc qüestions tan crucials com l’educació per la pau o per un consum responsable, contra el racisme, la violència de gènere o el canvi climàtic.
Votar, per tant, és una opció política en majúscula. Però abstenir-se també ho és. Perquè la política la fas o te la fan. La neutralitat és una fal·làcia (De la neutralitat i del necessari compromís polític en parlo extensament en el meu últim llibre L’educació és política). És el que sempre et deia el franquisme: no et fiquis en política, clar, perquè ja la fan ells.
