El Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) va debatre dimecres passat la proposta de la UOC d’impartir el grau de Primària a partir del 2021/22 (contràriament al que s’ha publicat, ni serà el curs vinent ni es farà el grau d’Infantil, segons afirma Carles Sigalés, vicerector de docència de la UOC). Ho va debatre, però no ho va aprovar, ja que, també contràriament al que s’ha publicat, la votació va ser retirada de l’ordre del dia davant l’evidència que s’anava a perdre, ja que els rectors de les nou universitats (públiques i privades) amb estudis de magisteri ja havien anunciat el seu vot negatiu, per la qual cosa la representant del Govern català, la directora general d’Universitats, Victòria Girona, va recordar que el CIC és només un òrgan consultiu i que la proposta de la UOC tiraria endavant tant sí com no.
Girona sabia perfectament quina era l’opinió dels degans i deganes de les facultats d’Educació de les universitats catalanes (UB, UAB, URV, UdG, UdL, Blanquerna-URLL, UVic-UManresa, UIC i Abat Oliva CEU), ja que el 29 de novembre van firmar un manifest conjunt en el qual afirmaven que la formació a distància és molt vàlida però no és universal, i que en una professió com la de mestre “esdevé imprescindible el desenvolupament de competències vinculades a la interrelació personal, l’equilibri emocional, la socialització professional o la vinculació teoria-pràctica, que amb els estudis en línia no es poden garantir més enllà de les pràctiques”. Quan van firmar aquest manifest els degans feia poc que havien estat informats de la proposta. A la reunió del CIC els rectors van defensar la mateixa postura dels seus degans.
“No estem en contra dels ensenyaments en línia, però sí que creiem que no poden garantir les competències que necessita una professió com la de mestre”, explica Joaquín Gairín, degà de la facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. “Aquí donem molta importància als continguts, però també a la manera d’explicar-los, és a dir, a la didàctica, i també donem importància a la socialització professional, a la competència relacional, al debat… els nostres alumnes van a les escoles a fer les pràctiques i després tornen i s’analitzen les situacions concretes que s’han viscut”, diu. “Fa l’efecte –afegeix el degà– que estem degradant aquesta professió a la d’un curs per hores per ser lampista”.
Luis Marqués, degà de la facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV, opina si fa no fa el mateix. “La formació de mestres depèn molt del contacte i la comunicació personal, ens sembla molt complicat que determinades competències que tenen a veure amb la interacció o les emocions es puguin treballar virtualment”, afirma Marqués, que és professor d’educació física. “Com es fa la didàctica de l’educació física a distància?”, es pregunta.
“Això no és cap invent de la UOC”
Gairín i Marqués, així com altres professors amb els quals ha parlat aquest diari, afirmen que en cap altre lloc d’Europa la formació de mestres es fa en modalitat a distància. Segons Carles Sigalés, això no seria ben bé així, perquè en alguns països el magisteri és un postgrau, i tant a Holanda (Open University of Netherlands) com a Alemanya (FERN) sí que hi ha aquesta modalitat, així com a altres llocs del món com els EUA, Canadà o Austràlia. Però l’autèntic problema és que l’oferta a Espanya és àmplia: la UNIR (Universidad Internacional de la Rioja), Udima (Universidad a Distancia de Madrid), UIV (Universitat Internacional de València) i la Universidad de Las Palmas ofereixen aquest grau en format on line. D’aquestes quatre, només la universitat canària és pública.
“Això ja està inventat, no és cap invent de la UOC”, comenta Sigalés, el qual recorda que una de les primeres titulacions amb les quals va néixer la Universitat Oberta de Catalunya fa 25 anys va ser la Llicenciatura en Psicopedagogia, i que també fa anys que fan el màster de formació de professorat de secundària conjuntament amb la UPF. “La nostra experiència en formació de mestres ve de lluny, i de tots els graus que la UOC no fa, el que té més demanda és el grau de Primària”.
Segons les dades exposades en el Consell Interuniversitari de Catalunya, cada any al voltant de 600 estudiants catalans es matriculen en alguna de les universitats a distància espanyoles per obtenir el títol de mestre. Aquest és un dels arguments que exposen els qui defensen el grau de la UOC, ja que, diuen, absorbiria una part d’aquesta demanda i tindria poc impacte en la formació presencial, ja que el perfil de l’alumne és diferent. “Els nostres alumnes normalment tenen 22 anys o més, treballen i no tenen altra manera d’estudiar; i d’aquests 600 alumnes que se’n van cada any a una oferta estatal en línia, només el 2% té 18 anys”, diu Carles Sigalés.
Amb qui competirà la nova oferta?
Els detractors de la formació virtual no acaben de veure clares aquestes dades, i certament temen que el principal impacte el rebran les facultats presencials. En la memòria presentada per la UOC al novembre es parlava d’una oferta de 250 places per curs per estudiants catalans i 250 per estudiants de fora de Catalunya. “250 places és més del que podem oferir la URV, la UdG i la UdL juntes”, explica Luis Marqués, que es lamenta del “greu problema de plantilla” que tenen universitats com la URV. La idea de les 250 places no està tancada, contesta Sigalés, el qual recorda que al final serà l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari) qui decidirà si la seva proposta és adequada, “i si no és correcta no ens la deixaran fer”.
“Ens temíem que era una decisió presa i l’enuig és major perquè hem participat en reunions en què hem perdut el temps”, comentava fa uns dies la degana de la facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, Montserrat Vila, al Diari de Girona. Vila recordava que, en el marc del programa MIF, s’ha adquirit un compromís de contenció de places “per equilibrar l’oferta i la demanda”. El mateix argumentava un comunicat fet públic la setmana passada pel deganat la Facultat d’Educació de la UB, amb aquest inequívoc títol: “Aprendre a fer de mestre no es pot fer amb modalitat a distància”.
“No es pot argumentar que altres universitats privades ho fan sense tenir en compte la qualitat pedagògica, qüestionada per la mercantilització de l’ensenyament universitari de la docència i per l’afany de lucre”, diu la declaració de la UB, en la qual s’insisteix sobretot en els arguments qualitatius: “L’exercici de la professió docent requereix el desenvolupament de competències relacionals i habilitats socials, emocionals i comunicatives que difícilment es poden assolir a distància. La docència presencial permet, així mateix, garantir la necessària relació entre experiència, pràctica i saber pedagògic per oferir una formació més personalitzada i, al mateix temps, sensible a les necessitats educatives reals del context català”.
Sigalés assegura que el desig de la UOC és seguir les recomanacions del programa MIF, i que els seus estudiants, com el de la resta d’universitats catalanes, hauran de superar les Proves d’Aptitud Personal (PAP) per matricular-se. Segons el vicerector de la UOC, “òbviament les pràctiques es faran en les mateixes condicions que la resta d’universitats, però és que a més hem demostrat que en un entorn virtual el nivell de socialització i interacció és altíssim, això no és un entorn aïllat en el qual cadascú estudia pel seu compte”. Amb tot, l’enuig és alt, i la resta de fonts consultades veuen incompatible la formació a distància tant amb les recomanacions del programa MIF (fins el punt que algunes universitats podrien estar plantejant-se abandonar-lo), com amb el recent anunci de la ministra Isabel Celáa d’instaurar un procés d’inducció d’un any per obtenir el títol de mestre.
