Fa unes setmanes que es parla dels resultats PISA. És un tema recurrent al món de l’ensenyament i al món de la política oficial cada tres anys, i els mitjans de desinformació ho publiciten. Potser és un xic exagerat donar tanta importància a uns resultats fruit d’unes proves externes estandarditzades que pretenen comparar diferents sistemes d’ensenyament, a diferents països europeus o comunitats autònomes espanyoles. Uns resultats que estableixen una competitivitat entre els afectats.
I les escoles i instituts? Segueixen amb les seves problemàtiques al marge totalment del fenomen mediàtic. Mestres i professorat continuen amb la seva tasca, perplexes davant uns resultats que només tenen en compte competències útils al sistema neoliberal que ens domina. Un sistema que vol que creixi una economia que només beneficia a uns quants i perjudica el planeta Terra, l’únic que tenim. Un sistema que anima a que siguem competitius o sigui, que de manera individualista, intentem ser més que els altres.
No es valora tota la tasca educativa. No es valoren les competències que serveixen per transformar la realitat, les habilitats per ser persones amb capacitat crítica, cooperatives, capaces de treballar en equip amb les altres, de ser competents emocionalment, de tenir empatia, de saber ajudar, de relacionar-nos sense menystenir companys i companyes, de millorar les situacions vitals, de superar els obstacles, de promoure la democràcia, de reduir les desigualtats…
No es valoren les competències que serveixen per transformar la realitat, les habilitats per ser persones amb capacitat crítica
Les valoracions i repercussions mediàtiques dels resultats desanimen el professorat; perquè no es parla del que passa a les aules cada dia? de l’esforç dels docents, del treball de l’alumnat per millorar i aprendre, de les relacions amb les famílies del centre escolar, del paper de la inspecció, de la poca ajuda que es rep del Departament…
Ens podem fiar d’unes proves externes i iguals per a tothom? No permeten treure’n conclusions vàlides al cent per cent, sempre quedarà un marge d’incertesa. Es fa l’esforç de comparar-les amb avaluacions internes? Si se’ls dóna tanta importància, potser alguns centres seguiran el sistema de preparar les PAU a segon de Batxillerat, i dedicaran hores a preparar-les per aconseguir bons resultats; seria una millora de l’ensenyament i dels aprenentatges?
PISA ens presenta una competitivitat: estableix diferències entre països. Unes diferències que realment són minses. I si ens hi fixem serien inapreciables si no arriben a 50 punts. Per comparar: si l’escala salarial tingués semblants diferències, els directius i els treballadors cobrarien pràcticament el mateix. Per tant, uns punts del rànquing amunt o avall no avalen les consideracions que s’hi fan i les conseqüències que se’n treuen. PISA només servirà per intentar amagar els problemes escolars que tenim tota la societat; per argumentar políticament a favor o en contra de les lleis, però no ajudarà a millorar la situació real d’infants i joves que viuen en la incertesa.
És incert que l’ensenyament a Catalunya estigui pitjor que fa uns quants anys
Ara bé, podria ser bo aprofitar el debat que es genera sobre els resultats PISA per plantejar la situació real del sistema d’ensenyament a casa nostra, de les condicions de feina de mestres i professorat, de la participació de les famílies i de l’aprofitament de l’alumnat, del nivell d’assoliment de totes les competències, sobretot de les que els faran persones solidàries i capaces de transformar la societat del futur.[1]
Històricament, hem vist que els canvis legislatius no afecten gaire o gens els resultats acadèmics, però les retallades en ensenyament sí afecten el benestar de la població, de la comunitat educativa, de l’alumnat, de les seves famílies i del seu professorat. Malgrat tot el rebombori mediàtic que s’ha produït, és incert que l’ensenyament a Catalunya estigui pitjor que fa uns quants anys, que fa deu anys com calculen algunes estadístiques. La situació, malgrat tot, està millorant. Van disminuint les xifres de l’anomenat fracàs escolar (alumnat que no acredita l’ESO) i de l’abandonament escolar prematur (joves que no continuen estudiants després dels estudis obligatoris), el tema que més ens ha de preocupar. La titulació en acabar l’ESO es podria eliminar, no ajuda a continuar estudiant.
Avui tothom té una plaça escolar gratuïta fins als setze anys com a mínim. El nivell global de la societat ha augmentat: no podem comparar-lo amb els anys en què jo estudiava, quan no tothom estava escolaritzat i només una minoria podia arribar a estudis universitaris. I en aquella època llunyana es podien escoltar comentaris semblants als d’avui: els professors de la universitat (l’única que existia) afirmaven que l’alumnat arribava mal preparat des dels instituts i aquest carregaven contra l’escola primària. Nihil novum sub sole.
Potser moltes consideracions i resultats no depenen del que valora PISA. Al nostre país tenim un 30% de menors pobres (menors inclou fins als 18 anys, la majoria d’edat). Hi ha unes dificultats enormes per accedir a un habitatge com cal. –Actualment l’habitatge és el primer problema a Catalunya i Espanya –. No podem ignorar aquestes i altres situacions que afecten infants i adolescents en edat escolar. Com pot aprofitar l’escola, com pot aprendre algú pendent d’un desnonament? Com arribar al centre escolar amb ganes de treballar després d’haver passat fred i gana a casa? El centre els ofereix escalfor física i humana, a primària els dóna un menjar calent i intenta donar-los elements per ajudar als seus aprenentatges. Qui i com es valoren aquestes situacions? La millor política per millorar és la social. Treball, sostre, pa per tothom: milloraria l’èxit escolar i sobre tot l’èxit vital. La desigualtat social provoca desigualtat d’èxits.
I PISA s’utilitza per allò que convé al sistema: per justificar els canvis de lleis i normes escolars, per millorar, segons els poders econòmics, els sistemes d’ensenyament que implanten els polítics.
Les reaccions dels governs català, espanyol i d’altres països europeus ho demostren. França, per exemple, vol implantar els agrupaments per nivells, un pas enrere sensible i ineficaç per millorar els aprenentatges de tothom. Catalunya nomena una comissió: la situació de l’ensenyament no se sabia abans de publicitar-se els darrers resultats de PISA? Benvinguda sigui la reacció si es milloren, per començar, alguns aspectes: disminuir realment les ràtios, suprimir dràsticament la ingent càrrega burocràtica que suporten els equips directius i mestres i professorat a peu d’aula, lluitar de debò contra les segregacions escolars propiciades pels privilegis de la concertada i pel pseudo dret a escollir escola per part de les famílies; augmentar l’oferta de places i cursos de formació professional, tot dignificant-la com es mereix.
Estem millor que abans: hem avançat, però es pot millorar més. Afecta a tothom; i tots els membres de la societat en som responsables.
[1] http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2016/12/07/ha-arribat-el-circ-pisa/
23 comentaris
totalment d acord. Fa por perquè aquesta anàlisi és poc freqüent i la majoria de veus que se senten reclamen tornar enrere.
sort que hi ha gent amb seny i mirada crítica. Felicitats Joan!
El que desanima el professorat és veure com l’alumnat de batxillerat amb prou feines sap escriure dues frases i, les que escriu, estan plenes de faltes d’ortografia. Molta farsa competencial que no condueix a cap lloc.
En desacord amb l’article. El sistema competencial i per projectes ha deixat de banda el coneixement. Els alumnes de la pública (per projectes) quedan endarrerits i sense possibilitats reals d’accedir a bones carreres. Sort de les proves PISA, ja que als professors no ens escolten. Prou d’experiments pedagògics amb els nostres fills.
Quina merda d’article, els projectes a infantil bé. A primària llibres, exàmens i deures progressivament.
Francesc , tu saps que això no és cert: per molt que ho repeteixis no serà veritat.
Aurora, malauradament només una minoria d’instituts treballen per competències.
SC, millor mantinguis l’anonimat per dir el que dius sense arguments
Ja, ja, ja, ja, ja…. No sabía que había una sección de humor en el Diari d’Educació (competencial?)
Només em queda que donar-te les gràcies pels teus articles.
Aquest article és sorprenent. Sí, la premissa és certa: les proves PISA només avaluen certs aspectes de les destreses (competències) i coneixements (sense els quals no és possible ser competent) que l’alumnat assoleix al llarg de la seva escolarització obligatòria. El seu biaix, cert, és economicista. Però són les úniques proves externes i objectives a què se sotmet el nostre alumnat i diria que un dels seus indicadors, el de la comprensió lectora, és força significatiu i important, al marge de tot el que puguem pensar sobre quins haurien de ser els principis del sistema educatiu. I, tot i que aquestes proves han estat similars al llarg dels darrers anys, els seus resultats han anat baixant fins arribar a poder-se considerar alarmants.
Crec importants moltes de les coses que vostè intenta posar en valor. Però diria, ja em perdonarà si estic equivocat, que des de l’analfabetisme funcional (no entendre textos mínimament complexos) no pot haver transformació social, ni pensament crític, ni igualtat ni res de res. En altres paraules: la lectura, com a porta d’accés al coneixement, a les opinions alienes, al llegat cultural, etc. és un fonament sense el qual tota la resta d’aspectes només es redueix a fum, a bones intencions, a entelèquies que participen del món dels desitjos més que no pas al de la realitat.
Per això diria novament que cal rigor, compromís ètic, autocrítica. Els resultats, nefastos, són “reals”. No els podem defugir de manera tan frívola! L’evidència ens diu que l’alumnat que surt de l’escola no entén textos complexos. Això inclou els assaigs i les grans obres de la literatura: una escola que priva els seus alumnes de la capacitat i la possibilitat de llegir Marx, Riemen, Tolstoi, Carner o Proust és una escola que pot creure’s una eina de transformació social? En base a què? Quins referents tenen els futurs ciutadans i com poden accedir a les idees d’aquells que els han precedit i d’aquells amb qui han de construir un futur, si no entenen allò que llegeixen?
La pregunta hauria de ser: per què no s’entén allò que es llegeix? La resposta assenyala irremeiablement el biaix economicista que ha pres l’educació: perquè aquest biaix existeix des de la LOGSE i s’accentua amb la LEC i els nous currículums emanats de la LOMLOE, entre els quals naden tan a pler molts articulistes d’aquests diari, que veuen en tot aquest marc farcit de termes propis del món empresarial (competència, perfil de sortida, indicador…) un marc idoni per a l’educació en què “creuen” (la fe, més que no pas la realitat, els guia). Però és evident (l’evidència ho afirma) que tot aboca a la incomprensió lectora: com afirma Luri, no es pot entendre un text si no s’és capaç d’ubicar-lo en el seu context, i això no requereix competències, sinó memòria i coneixements. Val a dir que la memòria, contràriament al que el senyor Vallory i tota la cohort de renovadors pedagògics afirmen, no és acumulació: és interpretació, recreació, apropiació.
Al capdavall, els resultats baixen i baixen per una raó que Bellamy encerta en perfilar: estem convertint les noves generacions en una cohort de desheretats. Per tot això, crec que el seu article és tot ell una frivolitat molt perillosa: intenta menar a l’autocomplaença i, certament, no és aquest el camí. No veig res en el sistema educatiu català del qual puguem estar orgullosos. Tot allò que diu és il·lusori pel simple fet que, segons les dades amb què comptem, pocs són capaços d’extreure una idea d’un text mínimament complex. (No sé jo si arribaran a entendre les instruccions d’una rentadora…) I sense idees, sense aquest procés d’interpretació, apropiació i recreació, només pot existir l’adhesió a eslògans, a idees simples i la simplificació maniquea de la realitat que impera a les xarxes socials.
Podem romandre satisfets i cofois? De veritat ho creu?
Doncs quina pena…
L’evidència ens diu que l’alumnat que surt de l’escola no entén textos complexos.
On és aquesta evidència?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja….
PISA ha deixat en evidència aquest sistema educatiu. Només per això ja ens serveix!
Cercant una mica Joan M. Girona m’apareix a la web de la fundació Bofill. No cal dir més….
Quin nivell argumentatiu mostren els senyors Profe i Gaspar. Un diu ja, ja, ja. Jo sóc més de jo, jo jo i l`altre comenta que en Joan Girona apareix a la Fundació Bofill. I què, li pregunto jo? Pots estar d’acord o no amb el que diu en Joan Girona -jo el conec prou bé perquè vaig treballar amb ell a la Mina i puc afirmar amb coneixement que trobareu pocs mestres tan compromesos amb les necessitats del seu alumnat com ell.
Senyor Girona, que no ha vist els resultats de PISA? Cert, sí: són el que són i serveixen per al que serveixen, però són l’única prova objectiva a què se sotmet l’alumnat del nostre sistema educatiu i mostra que cada cop s’entén menys allò que es llegeix. Sí, d’acord: caldrien més estudis. Per què no s’hi realitzen? És seriós aplicar innovacions educatives sense estudiar detingudament i rigorosa la seva incidència en l’aprenentatge? Seguim dades o credos, coneixements o ideologies? D’evidències, n’hi ha de molt poques coses: només hi ha novolatria i una inundació de bones intencions i discursos buits. (Podria també parlar amb professors universitaris d’Història, Sociologia, Filosofia i que li comentaren quants alumnes dels qui arriben a primer de grau poden llegir un assaig: tot i que no es podria arribar a cap conclusió només amb ells, aquests testimonis li sorprendrien).
D’altra banda, li diria que les proves de competències bàsiques també són il·lustradores. Per un costat, podem comparar les darreres amb les que es feien fa deu o quinze anys. Podrà observar-hi canvis evidents que obeeixen a una lògica senzilla: si els resultats són dolents, simplifiquem la prova i tot solucionat. També li diria que escoles innovadoríssimes de no recordo quin segle amb excel·lents resultats realitzen les proves amb un sistema també innovador: fan les proves en assemblea, ja que el mestre/a que va a controlar és de l’escola innovadoríssima del costat. Cregui’m, ho he vist, però crec que no és el lloc on denunciar ningú. Amb aquestes premisses, com podem emprar-ne els resultats per analitzar alguna cosa?
Hi ha una afirmació que fa que és vertadera, tot i que necessita ser matisada: el nivell global de la societat és més alt que el de fa uns anys. Cert, és més alt: però caldria afegir un “encara”. El nombre d’estudiants procedents de famílies sense estudis que accedien a la universitat va anar augmentant des dels anys cinquanta fins finals dels anys noranta: el context era el “desarrollismo” i la consegüent demanda de mà d’obra qualificada per part de l’economia espanyola. A finals dels anys noranta, però, els efectes de la LOGSE i de l’aplicació de criteris procedents de l’economicisme i el mercantilisme a l’educació no van trigar a fer-se notar: la corba va començar a descendir. Ara passa tot el contrari: fills/es de famílies amb estudis universitaris no arriben a la universitat, si tenen la sort de no abandonar l’escola de forma prematura. I en aquest canvi de tendència, les innovacions de tall economicista (allò de “preparar per a la vida”, les competències i tota la mandanga) tenen molt a veure. Les dades les pot trobar als estudis de J.M. Lacasa i l’IFIE. Cert és que caldria relacionar aquest procés amb un nou context econòmic i social postindustrial de tall neoliberal, caracteritzat per un mercat de treball que tendeix a la creació d’elits cognitives, cosa que comporta la precarització i l’exclusió d’una gran part dels treballadors i treballadores. En aquest sentit, estem bastint un sistema educatiu a mida, que forma els individus en la resiliència i converteix el coneixement en un producte cotitzat a l’alça (fora de l’escola, és clar).
Si no ens espavilem i ens deixem estar de discursos com el seu, la situació que anomena pot revertir-se en pocs anys. Basar un discurs conformista i autocomplaent en una realitat que, justament, es va forjar al marge d’innovacions i canvis de paradigma, resulta potser d’una temeritat digna d’estudi que posa en risc el futur de milers d’estudiats. Per ells i elles, només li demano dues coses: seny i rigor.
Ah, se m’oblidava! Voldria també conèixer on puc trobar les evidències d’aquest augment de solidaritat entre l’alumnat a casa nostra i d’aquesta capacitat creixent de transformar la societat. On les ha trobades? Gràcies!
Senyor Cela: de vegades un “ja ja ja” o un “jo jo jo” pot dir molt més del que diuen els articles d’en Domènech o els seus comentaris de pel·liculetes. Almenys, qui diu “jo jo jo” ho diu sense dir-li al del “ja ja ja” com d’encertat està, que gràcies per les seves paraules, quan porten anys dient el mateix i ensabonant-se els uns als altres, per la qual cosa a molta gent només li queda dir “je je je”.
I sí, és important saber que el senyor Girona es relaciona amb la Bofill. El posa en un determinat context ideològic que pot disfressar amb les paraules que vulgui (paradigma, competència, aprenentatges, innovació, canvi de mirada, segle XXI, transformació, transversalitat, bla, bla, bla) però que és el que és: neoliberalisme, mercantilisme educatius. I si no li agrada, llavors que es pregunti per què els ha venut duros a quatres pessetes.
Senyor Josep, doncs je, je, je o ju, ju, ju. O ji, ji, ji com s’ho estimi més, però hi ha una cosa que he de rectificar-li. Els meus comentaris de pel·lícules poden ser “comentariets”, però no de pel·liculetes. La majoria de casos són de pel·lícules molt bones. No s`equivoqui en la desqualificació. I una salutació ben cordial.
Té tota la raó! Comentariets de pel·liculotes!
Passi un bon diumenget!
Sin duda PISA deja de valorar aspectos importantes en la formación integral de nuestros alumnos y es cierto que la democratización de la enseñanza conlleva problemas que a veces resultan díficiles de resolver, pero creo que la educación por proyectos no mejora las competencias del alumnado, el conocimiento, sí.
Que un niño acabe primero de primaria y no sepa leer, despues de cuatro años de escolaridad, no ceo que ayude en nada a su formación y es más bien una evidencia de que algo se está haciendo mal.
Y por supuesto, como no podía ser menos, ni una sola referencia a la exclusión en la enseñanza de la lengua materna de más de la mitad de nuestros alumnos. Hay verdades absolutas en las que no se permite ni cuestionar minimamente.
Com que no sé si li agrada el setè art em permeto recomanar-li unes bones pel·lícules que fan aquests dies: “Anatomia de una caída”, “El mestre que va prometre el mar”, “Pobres criaturas”, “Sala de profesores, “Los que se quedan” “Fallen leaves”, “La sociedad de la nieve” “La zona de interés” “The perfect days”… i el documental sobre Carme Elias.
I com sé que és un lector com jo li recordo que va la pena rellegir la poesia de Vicent Andrés Estellés, ara que es compleixen 100 anys del seu naixement i el govern valenciá es nega a celebrar aquest esdeveniment. I no sé si sap que s’ha publicat l ‘obra poètica de Wislawa Szymborska. L’estic llegint i li confesso que hi ba poemes que em costen.
Fa temps vaig convidar-lo a fer un cafè per poder parlar amb vostè del que ens ocupa i preocupa, però em va dir que no volia perdre el temps. Llàstima, però encara m’agradaria fer-ho, però això depèn de mi i de vostè. Apa, passi un bon diumenget i una bona setmaneta.
Al parecer, y desgraciadamente, según el autor del artículo, solo unos pocos institutos trabajan por proyectos…
Siempre he echado a faltar, cuando se producen cambios en la enseñanza, una valoración de los objetivos conseguidos…o no conseguidos.
He visto cosas que venían con la vitola de piedra filosofal y a los pocos años se han diluido en la nada.
Creo que es imprescindible un estudio, una valoración de en que han mejorado esos pocos institutos en los que se trabaja por proyectos. Y tambien es necesario hacerlo en las escuelas. El papel lo resiste casi todo, la realidad no suele ser tan magnánima.
Per acabar: la resposta als comentaris estan a l’article, llegint a poc a poc tots els arguments i dades que hi ha. Disminució de l’Abandonament escolar prematur, per exemple.
Recordem que les crítiques a la poca preparació dels joves es repateixen des de l’antiguetat. No són cap novetat.
I pels tafaners, a més d’haver col·laborat amb la Bofill al segle passat, també he estat membre del Consell de formació de Rosa Sensat i de la seva Rectora. I vaig dirigir sis anys el programa d’educació compensatòria de la Generalitat. Em van cessar per no compartir els criteris d’acolliment dels nouvinguts i dels infants del poble gitano. També em van destituir de la direcció de l’institut badalona 9 per denunciar que s’havia convertit en un gueto.
Salut i sort.
És difícil canviar els prejudicis que es tenen
Gràcies, Jaume per la teva amistat.
Des de 1974 que ens vam conèixer treballant al Camp de la Bota, hem discutit molt, no sempre hem esgtat d’acord, però hem eliminat els prejudicis. Hem après molt
Una abraçada