Opinió

Canvi de paradigma en la consecució dels objectius

Sempre havíem cregut que l’esforç i la constància esdevenien cabdals per la consecució d’objectius, i quan fracassàvem ho enteníem com una conseqüència a les poques hores dedicades, a la manca de concentració… O sigui, que sabíem perfectament que l’èxit i el fracàs depenien totalment de nosaltres i de com havíem afrontat el procés de consecució d’un objectiu concret. El procés esdevenia el més important i ens permetia reflexionar sobre com afrontar objectius semblants amb un percentatge més alt d’èxit.

Em costa d’entendre que avui la societat no cerqui la consecució d’objectius i simplement entengui la vida com un procés de deixar passar el temps, ja que aquests són necessaris per saber què volem i per tant esdevenen l’horitzó del nostre viatge per la vida. Estem en un canvi de paradigma pel que fa a la consecució d’objectius i m’atreviria a dir que no només pel que fa al procés, sinó també en els mateixos objectius.

La societat d’avui s’està acostumant a satisfer les necessitats i desitjos de forma immediata, moltes vegades sense importar-nos el que ha provocat aquest procés en l’entorn més immediat i sense extreure massa conclusions de si un altre procés hagués sigut més efectiu i sense tantes conseqüències. L’important passa a ser aconseguir l’objectiu, independentment del procés que s’hagi dut a terme.

Em fa l’efecte que el ciutadà d’avui és capaç d’assolir molts més objectius i molt més diversos que no pas el ciutadà d’ahir, però amb quin grau d’assoliment?

Si ens centrem en l’etapa escolar, els nens i adolescents estan envoltats de propostes d’aprenentatge de tota mena: esport, arts plàstiques, música, idiomes, jocs de taula… a part d’allò que extreuen de les xarxes gràcies a la utilització dels dispositius connectats a internet. Amb tota aquesta gamma, els nens aprenen a ser molt exigents amb allò que els hi genera interès i curiositat i per tant, també aprenen a descartar allò que creuen que no els aportarà res.

D’entrada els adults som els que intentem que els nostres fills escullin determinades propostes d’aprenentatge que s’adeqüin, per una banda a les seves característiques i necessitats, però també per l’altra, a allò que creiem que els anirà bé pel seu creixement personal. Però després són ells els que decideixen què val la pena i què no segons el seu criteri i fins i tot l’esforç que dedicaran a cadascuna d’elles segons les seves motivacions. L’objectiu de tot plegat passa perquè descobreixin què val la pena, però a la vegada, que hi dediquin esforç i constància per tal que allò escollit els hi sigui profitós.

L’ideal seria que tothom sigui capaç de trobar allò que l’apassiona, però no és així. Al final tenim un percentatge molt alt d’adolescents que han fet de tot en diferents disciplines d’aprenentatge, però que no han aconseguit potenciar-ne cap, ja que no han cregut que cap d’elles hagi valgut prou la pena. Per tant, tenim adolescents que han tocat molts camps d’aprenentatge, però el grau d’assoliment dels objectius d’aquestes propostes és baix o mitjà, per la manca d’esforç, continuïtat o motivació.

Per altra banda, tenim aquells nens talentosos en alguna disciplina que els permet brillar des dels inicis, ja que estan molt per sobre de la mitjana. Per exemple, aquell nen que s’inicia en el piano i de seguida és capaç de tocar d’oïda qualsevol peça, envers aquell que també s’inicia i que ha de focalitzar el seu aprenentatge en el posicionament dels dits. La diferència entre ambdós és tan gran que, amb el mateix esforç, difícilment un atraparà a l’altre; però en què es quedarà el talentós si la persistència, la constància i l’esforç no acompanya aquest talent? És possible que un nen amb una bona base d’aprenentatges sigui capaç de superar aquell nen que tingui un talent determinat?

Arribat a aquest punt, no ens queda més remei que entendre la societat que tenim i dibuixar la societat que volem. Les propostes d’aprenentatge actuals possibiliten que els nens siguin capaços d’enfrontar-se a descobrir quin és el seu camp d’acció, però cultivar l’esforç i la constància ha d’esdevenir l’eina per millorar el grau d’assoliment dels objectius plantejats.

L’èxit del món educatiu passa per ser capaç d’acompanyar als alumnes a fer aquest descobriment, però per això cal fer un canvi de mirada. Hem de ser capaços de caminar cap a fer propostes d’aprenentatges diversificades i globalitzades amb la intenció d’atendre a una diversitat d’alumnes, ja no només entenent divers el seu procés d’aprenentatge, sinó també els seus interessos i curiositats. Avui encara som capaços de definir quina base d’aprenentatges ha de tenir un alumne del curs que sigui i això, tot i semblar d’entrada positiu per continuar la nostra tasca professional, deixa veure que la nostra tasca educativa encara té com a objectiu atendre a un alumne amb unes característiques estàndards i no pas atendre aquesta diversitat que explicava abans. És imprescindible fer aquest canvi de mirada si el que volem és formar persones que siguin capaces de descobrir el que els apassiona i prenguin consciència de la necessitat de fer petits canvis per millorar la societat que els ha tocat viure.