Provinent de Madrid, Pedro Sarmiento va visitar Barcelona per a realitzar una ponència a la segona sessió de les ‘Jornades Educació Artística i Municipis, organitzada per la Diputació de Barcelona. Vam aprofitar la seva estada per tenir una interessant conversa amb ell.
La música pot influir en les maneres d’aprendre, donant alternatives a la docència més clàssica basada en tècniques mnemotècniques. Què podem aprendre de la música des del punt de vista pedagògic?
Des del punt de vista de l’aprenentatge, la música té unes característiques molt peculiars que permeten mostrar aptituds especials des de la infància. Es pot ser un músic precoç però no un cirurgià precoç. Són les mateixes particularitats que es poden veure a la dansa o, inclús, les matemàtiques.
Això ens diu que es tracta de quelcom innat, no cultural. Per posar un exemple: naixem cantant. El nadó comença a expressar coses que semblen paraules, però és difícil dir si està parlant, cantant o fent sorolls. En aquest sentit, la música té una plasticitat que ens pot acompanyar tota la vida. Moltes vegades no ensenyem música sinó que ajudem a recuperar quelcom que hem perdut perquè no ho hem desenvolupat suficient.
Sense paraules la música pot transmetre de manera universal. Això també es fa servir per a comunicar i fer aprendre els nens, com amb les cançons que serveixen per aprendre les taules de multiplicar. Es va perdent a poc a poc això quan anem creixent?
És molt habitual escoltar els nens cantant-se coses, parlar amb cantarelles. No pensen que estan creant ni component. Penso que aquest tipus de creació lliure és bona perquè des de l’ensenyament musical estem massa acostumats al nostre punt de vista. També crec que les arts poden ser eines al servei d’altres experiències que poden estar en un lloc menor i no passa res. Estem acostumats a pensar que l’aprenentatge musical és tan elevat, representa tant l’esperit de la humanitat, que al costat de qualsevol altra cosa queda massa gran.
Però no passa res perquè la música sigui una petita part de l’aprenentatge matemàtic, un mer complement en experiències vitals. Tenim massa mitificat l’ensenyament musical i de vegades supedita altres interessos. Quantes vegades ens han fet fora del cor? No podem viure en una societat que fa fora del cor als nens o a la que li diem als que cantin malament que ens espatllen la cançó.
A l’anterior sessió de les Jornades, Fernando Hernández parlava del cor de gent que canta malament. Tendim a debatre sobre si les obres que s’exposen a l’ARCO són art o no. Per què no pot haver-hi un cor de gent que canta malament? ARCO pot ser art i això no? Sembla, doncs, que la música és la primera en aquesta llista d’arts ultra elitistes.
Tenim això tan assumit socialment que quan es treballen en entorns escolars i de creació artística sorgeixen moltes veus per a criticar els resultats que mai no hi serien en altres contextos. Els nens reben molt suport per a realitzar qualsevol esport, ningú no els diu que rebaixin expectatives respecte el futbol, per exemple. Ens passa el mateix quan aprenem a escriure: ningú no li diu a un nen, ‘deixa-ho, escriure no és per a tu’.
Però en algunes disciplines artístiques, sobretot aquelles que estan més escolaritzades –i més estigmatitzades- com la música o la dansa, s’ha generat una espècie de tara social que consisteix en frenar el potencial infantil. ‘No serveixes per a cantar’. Molts adults repeteixen el discurs i et diran que la música no és per a ells, però paguen Spotify, van a concerts, ballen… És curiós l’autofustigació en aspectes tan quotidians.
Tampoc no s’escolta la frase ‘l’important és participar’ en les arts; tendim a pensar que en aquestes disciplines el producte és l’important, en detriment del procés creatiu. I aquest és igual o més important que el resultat, que al cap i a la fi pot o no ser valuós des d’un punt de vista subjectiu.
Sí, hauríem d’aprendre més del model de les escoles de primària. A les escoles d’art hi ha massa preocupació sobre què diran el dia de l’exposició. Els alumnes són persones al servei d’un objectiu aliè a ells: s’ha de superar un nivell perquè si no l’exposició no parlarà bé de nosaltres. O si no dones el perfil, no podràs participar en l’orquestra.
Aquesta idea fortament excloent pot ser lògica si es pensa que s’està agrupant la gent perquè pugui gaudir de la seva afició des del nivell en què se sentin més còmodes. Però a l’escola primària és molt més difícil que es doni això, perquè està més dirigida a acceptar i gaudir de la diversitat.
A mesura que anem creixent, l’educació es va fent més competitiva i es tendeix a pensar que les arts no són útils des d’un punt de vista productiu. És per això que es dóna més espai al pensament creatiu?
Quan estem a la primària, totes les portes estan obertes. L’escola té l’obligació de creure en totes les nostres possibilitats, perquè d’una manera o una altra donarem el millor de nosaltres. En canvi, a les escoles més especialitzades moltes opcions queden descartades.
Però curiosament, quan veig a una persona gaudint de les arts de la manera més pura, per a mi es dóna un gran valor a l’obra en qüestió. Aquest gaudi ve d’un món no especialitzat i aquesta reacció tan pura i entusiasta no és mesurada per la raó ni el coneixement. L’art viu més per la passió de les persones no especialitzades que per la dels experts.
Aquesta reacció irracional ens fa comportar-nos com a nens d’alguna manera. Hauríem de reflexionar per què només recuperem aquesta infància amb coses com la música?
Parlem de l’emoció: a l’ensenyament, quan hi ha un component artístic, s’obren les portes de l’emoció i entra amb una força impressionant. L’art té la capacitat de fer-nos tremolar, de deixar-nos amb la sensació d’haver estat sacsejats per un tren. I aquests aprenentatges artístics són transferibles a moltes disciplines.
El ritme establert a l’escola, en la que hi ha un temps determinat per a cada activitat, ens dona l’espai necessari per a emocionar-nos amb allò que aprenem?
Vivim en temps en els que posar en valor les emocions és una arma de doble fil. Té una importància molt gran el fet de ser capaç de tractar les persones com a éssers emocionals, però també pot ser molt criticat perquè es considera caure en una versió edulcorada d’allò que és l’ésser humà. Pots trobar-te de tot quan es fa treball emocional aplicat a l’ensenyament: però que sigui un camp tan controvertit fa que sigui interessant treballar-hi.
Una frase habitual entre docents és aquella de “jo no sóc psicòleg, no em demanis que em posi on no em demanen”. I per això ens trobem amb docents que després no són receptius als inputs que reben dels seus alumnes, al seu estat d’ànim, que són elements altament determinants per a una bona pedagogia.
Això potser és també falta d’emoció en els docents, que es trasllada als alumnes. Quan a un nen li preguntes “què has après a l’escola?” i et respon “res” tot i haver estat vuit hores rebent coneixements és perquè no ha arribat a emocionar-se amb el que li expliquen?
Avui he acabat la xerrada mencionant una frase d’Elisabeth Ellsworth que diu que ensenyar és donar quelcom que no tenim. És una paradoxa que ve a explicar diverses coses: qui som nosaltres per a pensar que l’ensenyament només es posa per part d’aquell qui ensenya i que el qui aprèn no posa res? La relació pedagògica és molt important, però no es pot formar a tots els docents en educació emocional en fàbrica –seria una altra paradoxa.
Però el fet que l’emoció sigui un tema que està sobre la taula i que presenti grans reptes a les comunitats educatives és bo. Vol dir que s’ha de tenir en compte per les seves complexitats. Crec, doncs, que és molt important oferir a l’alumnat reptes significatius i per a això, és necessari establir una comunicació bidireccional. I per a això és necessari respecte, exigència, empatia i emoció per part de les dues parts.
Perquè el problema de la relació pedagògica és que quan un mestre que sap ensenya a l’alumne que no en sap, en lloc d’escurçar la relació entre els dos el que fa és eixamplar-la, perquè el que transmet cadascuna de les seves paraules és: “jo sé i tu no”.
