“El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell”

Tothom ha sentit o pronunciat alguna vegada la frase “els nens són com esponges”, però fins a quin punt és correcta aquesta afirmació? Que les criatures en la primera infància assimilen millor certs estímuls és cert, però podem concórrer en el risc de sobreestimular-los? Els nens més menuts també s’estressen i els adults han de saber adaptar-se al seu ritme; perquè cada cervell és únic i únic serà també el pas de cadascú per l’aprenentatge. I del paper -protagònic- del cervell en aquest periple per l’educació en parlem amb el genetista David Bueno, abans de la seva xerrada al 28è Forum Local d’Educació: El valor de l’educació 0-3.

Què fa que els nens siguin tan absorbents als coneixements i costums?

En aquestes edats, el que fa el cervell és adaptar-se a l’ambient extern, sobretot a l’ambient social. És una etapa en la que es fan connexions que canvien físicament l’estructura del cervell per tal d’adaptar el comportament a l’ambient en el què es viu. Aquesta és una de les fites més importants del cervell perquè allà on es viu de petit, tradicionalment, era on es vivia tota la vida. Ara viatgem i ens traslladem, però com a espècie, durant centenars de milers d’anys, moríem on naixíem i, per tant, el que més ràpid s’adaptava al seu ambient, era el que més possibilitats de sobreviure, biològicament, tenia.

En aquesta etapa condiciona l’estructura del cervell i, per tant, el comportament que tindrà la persona durant tota la seva vida. Un infant que neix en un ambient d’alta conflictivitat serà més impulsiu, ja que en un ambient en el que hi ha amenaces, s’ha de respondre sense pensar, perquè si no, no sobrevius. Encara que tot és reconduïble, perquè el cervell sempre és plàstic, el que s’aprèn instintivament en les primeres etapes de la vida en una tarda, pot requerir d’anys amb el suport de psicòlegs per a ser canviat.

I quin paper juga la bressol en aquesta etapa?

La petita infància és el moment en que es basteixen les bases dels aprenentatges posteriors i, per tant, ens cal generar un ambient enriquidor. I dic això, perquè tot i que és una etapa en la que s’aprenen moltes coses importants, mai no seran coneixements que es podran enumerar en un futur. I és que ningú no recorda res abans dels tres anys, per tant, no cal atapeir-los d’ensenyances sinó proporcionar-los un espai en el que puguin explorar lliurement, on tinguin jocs, accés a la natura, contes…i relacions socials amb els companys. I aquí ve la gràcia de l’escola bressol.

L’escolarització és clau en aquesta etapa per a posar-los en contacte amb nens i nenes de la seva edat, en un ambient en el que tinguin llibres, cançons i art a l’abast. Que puguin explorar què és la pintura, el fang o la música. Que toquin un instrument o repiquin contra el terra encara que no segueixin cap ritme perquè encara que ens pugui semblar un entreteniment, aquestes descobertes estan augmentant les connexions del cervell. I com més connexions tingui, més adaptables seran en un futur i més coneixements podran atresorar quan arribi el moment.

Es pot arribar a una sobreestimulació?

És clar, i s’ha d’evitar perquè porta a l’estrès, que és la resposta que dóna el cervell quan li demanem més del que pot fer, ja que ho percep com una amenaça. Si una criatura s’estressa ho manifestarà, segurament, de manera diferent a la d’un adult: estarà més irascible i més apàtic, tant que es tancarà en sí mateix.

Per tant, de tant voler ensenyar-los, acabem generant un rebuig: no és el moment de farcir-los, sinó de donar-los elements per a que siguin ells mateixos els qui ho explorin. Pensa que quan descobreixes per tu mateix mai et sobreestimules, perquè quan arribes al teu límit ho deixes estar.

Com afecta al desenvolupament neuronal la socialització en aquesta primera infància?

Si et quedes tancat tota la infància en una família amb una cultura concreta després et costarà molt més assimilar la diversitat amb la que, segur, hauràs de conviure. Si t’eduques amb ella, per contra, la barreja és completament assumible. Però això no vol dir que calgui estar vuit hores a la bressol, no hauria de ser un aparcament pels nens. Sé que de vegades no hi ha massa remei, degut a la feina dels pares i mares…i és precisament per la manca d’estímuls que hi ha sovint a la llar (no per falta de voluntat, sinó per qüestions de conciliació), que la bressol és insubstituïble.

I els qui decideixen escolaritzar els seus fills a casa en aquesta etapa, què haurien de tenir en compte?

Que no deixin mai de banda l’exploració: no cal explicar-los grans coses ni estar a sobre tota l’estona. Sovint els elements més quotidians poden ser una gran font d’estímul, ja que per a ells els objectes mundans ja són nous i especials. També cal donar molta importància a sortir, perquè estar a casa no vol dir quedar-se a casa. S’ha d’anar un parell d’hores cada dia a passar una estona amb nens de la seva edat, encara que no interactuïn massa en aquestes edats estan junts i aprenen els uns dels altres perquè s’observen.

La bressol i l’educació infantil són etapes molt manipulatives i lliures. Com és el salt a la Primària en la que, de cop, ja hi ha uns coneixements estipulats per a aprendre?

El que s’ha de solucionar, clarament, són els canvis d’etapa. Són massa bruscos i el cervell no fa un canvi tan gran en un estiu com el que suposa passar de P5 a Primària, sinó que ho fa de manera progressiva. Estaria bé que els últims mesos d’Infantil i els primers de Primària comencessin a canviar la dinàmica de paulatinament. Amb calma, que la vida és molt llarga i hi ha molt de temps per aprendre: el que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon. I si no, a tercer.

L’aprenentatge a la infància s’ha de prendre amb calma, perquè d’altra manera només s’entorpeix el cervell. Adaptar-nos al ritme de cada infant no suposa perdre temps, al contrari, és guanyar-lo.

Costa respectar aquests ritmes amb currículums que complir…

Som cartesians per naturalesa: ens agrada classificar les coses, però l’educació hauria de ser més flexible. Tota la llibertat que es té fins a P5, quan cada alumne avança al seu ritme s’hauria de mantenir fins al batxillerat. Si no s’aprèn a llegir amb cinc anys, ho faran amb sis i no passa res. Precisament, fent les transicions més harmòniques donem temps als alumnes que encara no hagin madurat per a que ho facin. I als que ja han assolit aquests coneixements, els donem espai per a que els assentin.

Es considera que l’etapa clau per als aprenentatges com llegir o començar a entendre conceptes més abstractes és la dels 4 als 7 anys. És així?

Sí, és una etapa clau, però també és àmplia. El currículum preveu començar a llegir als cinc anys perquè quan s’arribi a Primària ja es pugui seguir una mica el ritme. Però llegir és molt exigent pel cervell, perquè necessites tenir les zones lingüístiques prou madures. La major part d’infants a aquestes edats ja les tenen, però no tots. Hem de tenir en compte que el cervell madura per imitació i assaig i error. Els qui venen de famílies on es parla entre els membres i s’escolta la criatura, ja han madurat. Però hi ha llars en les que la comunicació es fa a partir de paraules aïllades: “seu”, “menja”, “calla”, “dorm”… En aquests casos, més que no pas forçar a aprendre a llegir, és molt més útil dedicar un any a parlar: que els menuts s’expressin, que escoltin els adults parlar.

A més, per llegir també cal haver madurat les zones d’abstracció, perquè el llenguatge és abstracte: d’un palet vertical amb tres pals horitzontals en diem E, però aquesta grafia per si mateixa no vol dir res. I el 40% de nens de cinc anys no ha començat a madurar això encara i, fins que això no passi, no val la pena ensenyar a llegir.

No importa l’edat a la que es comenci a llegir -bé, potser si als set anys encara no n’ha aprés hauríem de controlar-ho. L’important és que quan comencin ho facin perquè el seu cervell els ho demana, perquè ho fan per gust. Si no, sentiran que llegir és una obligació i quan siguin adolescents voldrem que es llegeixin els grans clàssics de la literatura i que, a més, facin cara de passar-s’ho bé.

A nivell neurològic, què passa quan imposem un coneixement?

Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Podrà reproduir-ho durant uns dies, fins que superi una prova, però després ho oblidarà absolutament. I això és una llàstima perquè es poden deixar enrere coses que poden ser útils. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor. De por a que si no ho aprenc em renyaran, a suspendre o a, si s’és més petit, que els reis et portin carbó.

Això és molt perillós perquè estem formant persones que associaran el canvi, la transformació i l’aprenentatge a sensacions incòmodes. I amb això els estem restant qualitat de vida perquè sempre hauran d’aprendre coses noves per a poder adaptar-se a la vida i al canvi social.

I doncs, com s’incentiva l’aprenentatge?

A través del plaer. L’incentiu més gran que tenim és sentir plaer: qualsevol actitud biològicament associada a la supervivència ens és recompensada pel cervell en forma de plaer, com quan mengem o ens reproduïm. I quan aprenem coses també podem notar plaer, ja que és un incentiu pel progrés, que també és necessari per l’espècie humana. Això no només s’aconsegueix respectant els ritmes del seu aprenentatge, sinó proposant-los reptes.

Aprendre no ha de ser una imposició, sinó fruit d’una circumstància interessant en la que s’hagin de buscar elements nous per a resoldre una situació. Així, deixar de jugar per a posar-se a treballar no serà tan difícil, no dic que sigui divertit, però…

Així, què en penses dels deures?

Suposant que se n’hagin de posar (no entraré en la disquisició de si calen o no), han de ser activitats absolutament diferents de les que es fan a l’escola, perquè d’altra manera seria portar l’escola a casa. Llar i aula han de ser espais diferents, per tant, les tasques que es manen fer a casa han de ser absolutament diferents de les de l’escola. I han de ser lúdiques: si no són jocs, més val no fer-ho. Tornem a l’aprenentatge per imposició: quan surten del centre volen divertir-se i és normal. Així que els hem de proposar un esbargiment que, a més, els enriqueixi.