Les propostes que haguem pogut fer aquestes setmanes no compensaran, ni de bon tros, les classes que haurem deixat de realitzar. Intentar mantenir la nostra tasca educativa, amb tot el seu valor, en un entorn no presencial, context de pandèmia i situació confinament d’alumnat i professorat hauria estat un plantejament inútil. L’objectiu, en canvi, ha estat mantenir l’enllaç entre alumnat i professorat, entre alumnat i escola, i minimitzar en la mesura del possible els efectes de l’aturada i el confinament en el seu aprenentatge i, sobretot, en el vincle amb les arts.
També ha estat la nostra bandera fer de les escoles de música i d’arts un espai on tothom pogués trobar una resposta adequada als propis interessos i necessitats, des de la iniciació fins a l’accés a estudis superiors, des de la professionalització a una pràctica amateur més o menys habitual. Ha estat essencial traslladar aquest principi a la nova realitat, no només per ser coherents amb cada tipus de programa que l’alumnat fa als nostres centres, sinó fins i tot per afegir una nova variable a aquesta diversitat de necessitats: la situació familiar i les possibilitats a casa.
Als nostres centres tenim des d’aquelles persones que venen a fer una activitat setmanal de menys d’una hora, fins a aquelles que hi passen tota la tarda cada dia. Hi ha persones que hi venen expressament, per voluntat i interès propis o de la família. Hi ha, també, milers d’infants que es troben cada setmana a la seva escola de primària (o joves, als seus instituts) professorat de les escoles de música i arts desenvolupant programes no menys estables i rellevants. Alguns tenen instruments per practicar a casa; molts altres, no.
Ha calgut ser coherents i proporcionals amb totes aquestes realitats, ser conscients de la importància de la nostra tasca des d’un punt de vista educatiu i del desenvolupament i socialització de l’alumnat, però calibrant alhora la importància relativa que pot tenir ara l’activitat que fan amb nosaltres en la seva situació particular davant la pandèmia. Hem de respectar la situació de l’alumnat, i la decisió pròpia sobre els objectius que es marqui pel que fa al seu seguiment de l’activitat aquests dies.
Hem rebut missatges demanant de seguir tant com fos possible preparant les proves d’accés, o expressant la necessitat de seguir amb contacte amb el seu grup. Però també hem trucat aquests dies a alguna família per parlar de quin instrument podria tocar el xiquet el curs vinent i ens hem trobat expressant el nostre condol.
Potser és que, aquestes setmanes, la importància del “ser-hi” ha pres un altre significat.
Seguir sent escola
Des de la perspectiva d’un centre tan gran com l’Escola Municipal de Música – Centre de les Arts de L’Hospitalet, amb una cinquantena llarga de professors i professores i més de 2.500 alumnes, mantenir la coherència i cohesió d’una institució ha estat sempre un repte. L’experiència d’haver passat d’una descentralització total a comptar amb una seu central (per bé que es faci activitat a tots els districtes de la ciutat) ens recorda, de nou, la importància de trobar-se i de ser-hi.
No ha estat fàcil mantenir aquesta noció que som una escola i una comunitat educativa i artística, mentre cada docent trobava la millor manera, amb unes possibilitats desiguals, de donar resposta a unes necessitats també desiguals d’un alumnat amb programes molt diversos. No podem oblidar tampoc que, dins els nostres equips, diverses persones han perdut gent estimada amb una amargor afegida per les circumstàncies.
Hem hagut de treure una altra bandera de la manera de fer de les escoles de música d’aquest país: la coordinació entre professionals amb fórmules imaginatives i asimètriques, i alhora la responsabilitat i l’apoderament de cadascú sobre la pròpia feina. El respecte i la confiança són claus per fer sortir de cadascú el millor de si mateix, però no ho són menys la conciliació amb la resta d’àmbits de la vida i el reconeixement professional (i laboral) per la feina feta.
No podem deixar de ser-hi
Però algun dia això acabarà. Es proclama força aquestes setmanes que no podem tornar a la “normalitat”, que n’haurem de construir una de nova. Potser sona massa a la suada idea que “crisi és oportunitat” i haurem de començar a assumir que abans, durant i després d’aquesta pandèmia els pobres i els rics, els privilegiats i els vulnerables, els inclosos i els exclosos, seguiran sent els mateixos. Si n’hem de construir una de nova, ja ho havíem de fer abans.
Els espais no escolars (com les activitats de tarda als nostres centres, però també les activitats educatives d’estiu) són terreny de desigualtats i les fan augmentar si no s’intervé expressament per evitar-ho. Aquest any, a més, el mateix espai escolar està afectat i sabem que fins i tot el grau d’aquesta afectació és reflex de desigualtats (ni totes les famílies, ni totes les escoles, han pogut mantenir de la mateixa manera l’enllaç). La segregació escolar existeix en confinament i seguirà existint fins que es facin les polítiques adequades per eliminar-la. Alhora, la ja delicada situació econòmica de moltes famílies haurà empitjorat encara més; i això es traduirà, en molts casos, en menys oportunitats educatives fora de l’escola per als seus infants.
Amb tot això,les oportunitats educatives per al desenvolupament de competències artístiques es seguiran trobant, la majoria de les vegades, fora de les escoles. Les escoles de música i d’arts hauran de seguir construint aquest pont delicat entre les escoles (per arribar a tothom) i l’ampli ventall de propostes educatives (perquè tothom pugui arribar arreu).
Aquesta feina que ja es feia serà més necessària encara. Si alguna cosa estic convençut que es mantindrà intacte serà el compromís per fer-ho.
El Diari de l’Educació, 2025