Entrevista

Xavier Martínez-Celorrio: “L’educació infantil és el major actor igualador que tenim”

El 60% de de les diferències cognitives dels joves de 18 anys ja estaven presents quan tenien 5 anys. Així ho assegura el llibre Too many children left behind (2018), tot posant el focus en la necessitat d’augmentar inversió i polítiques públiques destinades a garantir l’equitat des de la primera infància. Les desigualtats viscudes en aquests primers anys seran determinants per al desenvolupament dels joves del futur. És per això que augmentar les partides públiques destinades a l’escola bressol és una inversió de futur.

Així ho considera també Xavier Martínez-Celorrio, sociòleg i assessor de la ministra d’educació Isabel Celaá des del 2018. Martínez-Celorrio va participar en l’elaboració de la LOMLOE, llei amb la qual es pretén destinar un mínim 5% del PIB en inversió educativa. El pla de la ministra passa per generar més equitat, tant en l’accés com en els resultats educatius, fent possible que l’educació mantingui el seu paper com a ascensor social dels infants més desafavorits. Així ho va apuntar el sociòleg durant la seva intervenció al webinar La importància de la inversió en l’etapa 0-3: vers una educació universal i gratuïta, organitzat per la Diputació de Barcelona.

Les desigualtats viscudes a la infància són determinants per al desenvolupament futur. A Catalunya, el 13% de les llars estan en una situació de pobresa severa. Quines conseqüències tindrà això en el llarg termini?

Els índex Gini de desigualtat mostren xifres molt superiors en la infància que en la vida adulta. És a dir, hi ha molta més desigualtat entre els menors que en la mitjana de la població. Això és molt preocupant perquè té una tendència a l’alça des d’abans de la crisi. Hem de reflexionar seriosament com a societat davant tanta desigualtat. Això implica ser conscients de la necessitat d’una política educativa molt ferma i ben finançada, perquè el sistema educatiu, sobretot en l’etapa d’infantil, és el major igualador que tenim.

Aquesta presa de consciència ha de venir acompanyada, també, d’una estratègia dels poders públics per a eradicar la pobresa infantil i garantir que tots els infants estiguin protegits davant el risc a la pobresa i les limitacions i condicionants que hi van associades. Es tracta, doncs, de fer dos grans esforços: garantir l’equitat educativa i, a la vegada, i de forma coordinada, lluitar contra la pobresa infantil. I així s’està fent des del Govern d’Espanya.

Com deia, accedir a l’escola no és suficient. Quines són les conseqüències de la segregació escolar i les desigualtats dins l’aula?

En els resultats dels alumnes i les seves trajectòries, la segregació escolar és més determinant que el seu origen social. És tan corrosiva que determina l’anomenat ascensor social i resta eficàcia redistributiva a la despesa pública. Garantir la màxima equitat inclusiva és un dret de la infància: el dret a rebre les màximes atencions en el seu desenvolupament sense discriminacions. I això implica frenar la segregació escolar i garantir un accés equilibrat i interclassista. Alhora, s’ha d’impulsar un fort sistema de beques i una ordenació curricular i pedagògica que permeti equitat també en els resultats. Hem de cercar metodologies més adients, amb reforços personalitzats i aprofundir en el potencial que tenen tots els alumnes, perquè tots tenen dret a l’èxit escolar en l’educació bàsica.

Evidentment l’escola és el principal agent igualador en aquesta societat que tendeix a desigualar, però tots aquests esforços s’han d’acompanyar de polítiques de rendes garantides pels infants i suport a les famílies. També hem de treballar en un bon programa d’extraescolars enriquides i en assegurar el benestar dels alumnes a l’aula. I això, l’escola tota sola no ho pot fer: no la podem deixar combatre sola les desigualtats socials.

És un mandat, fins i tot podríem dir que constitucional, garantir l’equitat educativa al llarg del sistema

L’etapa 0-3 és de les més importants per a garantir l’equitat des del principi, però a mesura que avancen els anys, les desigualtats entre alumnes augmenten. Quin és el potencial igualador de l’etapa infantil i per què el perdem pel camí?

L’escola bressol és especialment igualadora perquè equilibra les habilitats d’aprenentatges i les oportunitats dels infants que provenen de llars en ambients desafavorits, que no tenen accés al capital cultural suficient com per a estimular-los cognitiva, lingüística i expressivament de la mateixa manera que les llars més acomodades. L’escola bressol és on els infants socialitzen entre iguals, però són els nens i nenes més vulnerables els qui més beneficis n’extreuen. El problema és que les desigualtats després augmenten, perquè creix el pes de l’origen social en els resultats escolars al llarg de la Primària i desprès. Per això és un mandat, fins i tot podríem dir que constitucional, garantir l’equitat educativa al llarg del sistema.

Un dels eixos de la LOMLOE és augmentar la inversió. On anirà a parar aquest increment de diners?

La LOMLOE es més ambiciosa del que s’ha explicat. No la podem entendre sola, sinó dins un marc que vol reformar la professió docent, la FP o el sistema de beques. Per això, estipula una despesa pública de, mínim, el 5% del PIB i implica recalcular el preu de la plaça escolar i de les noves necessitats que tindrà el sistema. Personalitzar l’educació i enfortir l’equitat significa poder baixar les ràtios i impulsar centres més digitalitzats i sostenibles. És una passa endavant i una gran ocasió històrica per modernitzar de debò el nostre sistema educatiu.

La LOMLOE apunta a una triple descentralització, que doni llibertat a les autonomies, als municipis i als centres

La LOMLOE aposta per la descentralització. Quin paper tenen la Generalitat i els municipis?

A Catalunya el paper dels municipis en educació és històric i tenim una excel·lent xarxa d’escoles bressol municipals, escoles de música i programes d’inserció laboral. La LOMLOE és una llei estatal que respecta com mai la divisió competencial que hi ha en un estat autonòmic. Per això, molts dels canvis que planteja han des ser desplegats per les comunitats autònomes. En aquest cas, correspondrà a la Generalitat donar més protagonisme als ens locals, millorar-ne la cooperació i fer una altra descentralització, dotant de més recursos als municipis. Això la Generalitat ja ho pot fer i no depèn de cap llei estatal.

És evident que els municipis, que són els qui tenen la competència de gestió de les escoles bressol, han patit un infrafinançament durant aquesta dècada de retallades que ha dut a un problema de sostenibilitat que la Generalitat ha d’assumir, perquè n’és la responsable. La LOMLOE apunta a una triple descentralització, que doni llibertat i responsabilitats a les autonomies, als municipis i als centres. Catalunya té a les seves mans dur-la a terme.

Les lleis educatives són objectiu de moltes crítiques i de polèmiques intenses. Per això, quan hi ha un canvi de color polític, és del primer que es reforma. Com ha afectat la comunitat educativa tenir 8 reformes en els darrers 30 anys?

Les crítiques que rep la llei provenen de sectors molt interessats: són crítiques ideològiques, sense fonaments pedagògics. Per això crec que s’ha mitificat massa la inestabilitat legislativa en educació a Espanya. Les dues úniques lleis que han alterat l’arquitectura del sistema van ser la LOGSE i la LOE. La resta de lleis van ser marcs de regulacions. Després, van venir les contrareformes del PP, que sí que són una anomalia que, pràcticament, només es dóna a Espanya, perquè la dreta només accepta el seu model i no se suma al consens quan governa l’esquerra.

Històricament, la dreta ha imposat el seu disseny educatiu a tothom, sense possibilitat de diàleg. Cal recordar que la LOMCE, que va ser una mena d’esqueix de la LOE, va rebre un rebuig del 80% dins el món educatiu. És cert que l’alumnat, el professorat i el conjunt de la comunitat educativa estan cansats de la inestabilitat, però aquesta es produeix degut a una pressió anòmala de la dreta que no vol treballar per un pacte educatiu a llarg termini. Aquest és el panorama que tenim a Espanya i espero que la LOMLOE tingui un llarg recorregut, perquè això voldrà dir que la dreta no tornarà al poder en molts anys. O que s’ha anat centrant, que ja li toca.

Les crítiques cap als models educatius es fan des del partidisme, sense pensar en el bé comú

Creu que l’educació és una arma llancívola contra el partit de govern?

Contra el país. Les crítiques cap als models educatius es fan des del partidisme, sense pensar en el bé comú. I això té conseqüències: diversos estudis han demostrat que la valoració que els ciutadans fan del sistema educatiu en general és negativa, però, en canvi, quan se’ls pregunta per l’experiència concreta dels seus fills o néts, les valoracions son molt satisfactòries. Aquest desencaix es dóna perquè predominen les campanyes de difamació catastrofistes.

Calia un canvi, dir prou a la resignació i a pensar que el nostre sistema educatiu és nefast. Crec que la LOMLOE és la clau per arrencar una modernització cap a un marc més inclusiu, flexible i obert als ciutadans al llarg de la vida. Un dels millors aspectes de la llei, que s’ha destacat molt poc, és que obre 12 comportes per a facilitar una transició a la postobligatòria a través del batxillerat, la FP o els programes de segona oportunitat, que faciliten entrar i sortir del sistema educatiu, tot integrant els aprenentatges no formals i les titulacions reglades. L’objectiu és arribar a un 90% d’alumnes amb títol postobligatori en un sistema educatiu a l’alçada, amb qualitat i ben finançat, que ajudi a l’empleabilitat i contribueixi a l’ascensor social.

Som davant la primera generació que viu pitjor que els seus pares, tot i haver tingut un major i millor accés a l’educació, en part degut a les successives crisis. Quin paper té l’educació en l’ascensor social avui?

L’equitat educativa és fonamental perquè l’ascensor social sigui més interclassista i igualitari, però no depèn de l’educació que augmentin les posicions i nínxols d’ascens. Depèn del marc de relacions laborals i del model productiu. El compromís d’aquest govern és transformar la matriu productiva amb les palanques de la transició digital i verda de l’economia espanyola. Apostant per un creixement inclusiu i una millora de l’equitat educativa que, juntes, enfortiran un ascensor social més democràtic i pluralista, capaç d’absorbir la contra-mobilitat que ha castigat tants joves milenials. Per la seva part, l’educació i la despesa educativa pública han de facilitar que continuï funcionant la fluïdesa social i s’ha de reforçar el paper que sempre ha tingut com a trampolí d’oportunitats.

Com va ser per a vostè passar d’una feina en l’acadèmia i la docència a ser assessor de la ministra d’educació?

Va ser tot un repte i un compromís personal poder ajudar a transformar i fer progressar l’educació del país. I la ministra Celaá ho facilita perquè treballa sobre evidències, contrasta els temes, és exigent i molt rigorosa. Està elevant el nivell d’ambició i l’autoestima de l’escola pública, la formació professional i la qualitat inclusiva del sistema. Per tant segueixo amb una metodologia de treball molt acadèmica i m’identifico amb l’estratègia clara i progressista de modernització educativa que lidera la ministra.

Canviaria alguna cosa de la llei?

Crec que respon al consens educatiu necessari i factible en aquest país i, com que no és una norma centralitzadora i reglamentista com la LOMCE, dóna molt espai a les comunitats autònomes per a que la despleguin. És per això que no canviaria ni afegiria res, perquè crec que marca el punt exacte a partir del qual la societat, el professorat i els centres poden fer seva la llei. Desenvolupant noves pràctiques i projectes educatius professionals que els ciutadans esperen d’un sistema avançat i de qualitat per a tothom.