Eric Klinenberg (Chicago, 1970) és un sociòleg que ha dedicat bona part de la seva carrera al treball de camp. Ha recorregut barris, places, biblioteques, escoles i parcs per analitzar quins efectes causen en la població, en les seves vides i relacions. Després d’anys d’investigació, publica Palacios del Pueblo (Capitán Swing, 2022), un llibre en què analitza aquells espais públics que enforteixen, no només les relacions socials, sinó també el sentiment de pertinença i de solidaritat.
Aquests valors s’enforteixen molt quan es comparteix espai físic, sobretot a llocs que tenen un gran potencial educatiu, com poden ser escoles o biblioteques. Així ho considera Klinenberg, els postulats del qual s’alineen amb moltes iniciatives locals com ara el projecte Equipaments Responsables i Educadors 2030 de la Diputació de Barcelona, que aborda els principals reptes socials des de l’espai públic. I no és per menys, ja que, com considera el sociòleg, l’accés al saber, a la cultura i al joc és clau per dignificar les persones i per demostrar que els palaus no són només per burgesos. En parlem en el marc de la seva visita a Barcelona per participar d’un debat del CCCB.
El seu llibre és, gairebé, una oda a l’espai públic. Per què?
Són el que anomeno infraestructures socials o palaus pel poble i determinen el grau de benestar d’una comunitat. Les relacions interpersonals són imprescindibles i, a ciutats grans i denses com Barcelona, els barris es converteixen en llar. És on tens el teu parc, la teva biblioteca, la cafeteria on vas cada matí i l’escola dels teus fills. Si hi ha cap problema, per exemple amb la contaminació o les escombraries, el teu destí està lligat al dels teus veïns.
Per això és important tenir llocs compartits a l’àrea on vivim i, en aquest sentit, els espais pensats per la infància juguen un paper importantíssim: les escoles públiques o les zones de joc cohesionen les famílies, que és el mateix que dir que cohesionen el barri sencer. Per no dir que, de no existir, les criatures perdrien molt capital social.
Al llibre posa especial atenció a les biblioteques. Per què?
Moltes vegades pregunto els meus alumnes si realment creuen que un Estat s’atreviria avui a generar espais oberts cada dia, amb llibres i pel·lícules i, a més, gratuïts? Una biblioteca és, actualment, un absurd si mirem com estem organitzant la societat.
Què passaria si les biblioteques deixéssin de ser públiques?
Si les biblioteques es privatitzen, perdrem un dels espais més accessibles que tenim. Potser comença per coses petites, com haver de pagar per la targeta o haver d’abonar multes per retard. Si hi ha una organització privada, trobarà la manera de guanyar diners. Això seria catastròfic, perquè és dels pocs llocs gratuïts, juntament amb els parcs infantils, que són totalment transversals i que tenen la capacitat d’ajuntar persones de diferent origen i classe social i dignificar-los en igualtat de condicions.
Sobre els espais de joc, què creu que és més beneficiós, un espai molt intervingut, amb equipaments que responguin específicament a les necessitats d’un col·lectiu, o una plaça que els usuaris puguin fer seva?
Aquesta pregunta no es pot resoldre al pla abstracte. Quan et planteges què construir a un espai, el primer que has de fer és contactar amb la gent i mirar al voltant per veure què hi ha al barri. Has de ser conscient de qui hi viu i què vol. Si fas una zona de joc, has de veure si ja n’hi ha una a prop i si és millor deixar-la oberta perquè els adolescents i els adults tinguin un lloc de trobada. Tinc fotos precioses del meu fill jugant a futbol a una plaça de Gràcia i de la meva filla jugant a un parc infantil. Totes dues opcions són bones si tenen en compte l’entorn. Un dels grans errors en la planificació de l’espai públic és aplicar el mateix model a qualsevol lloc.
Un dels grans errors en la planificació de l’espai públic és aplicar el mateix model a qualsevol lloc
Al llibre apunta que la infraestructura social millora la seguretat
Parlo de la teoria de les finestres trencades, que diu que els desperfectes d’un barri són símptoma de desordre social i crim potencial, perquè evidencien que no hi ha ningú controlant la seguretat i pots fer el que vulguis. Els Estats han resolt això enviant més policia als carrers. La pregunta que em faig jo és: què passaria si, en lloc d’enviar la policia, arregléssim la finestra?
Quan agafem un barri deprimit i convertim els solars en parcs, quan millorem les escoles i fem que les places siguin espais segurs, la criminalitat baixa. Crec que invertim massa en punitivisme, mentre descuidem els barris i criminalitzem els nostres joves.
Quin efecte té en adolescents i joves créixer en un barri amb molta policia i pocs espais públics segurs i profitosos?
Fa que se sentin estranys i no volguts a casa seva. A Estats Units tenim moltes escoles amb arcs de seguretat i detectors de metall. Això fa que molts joves se sentin sistemàticament perseguits per la policia. A això hi hem de sumar que, si bé generem espais per infants, adults i persones grans, oblidem totalment els adolescents i joves adults, que no tenen llocs on trobar-se i generar vincles. Som nosaltres els que els estem posant en problemes.
Generem espais per infants, adults i persones grans, però oblidem els adolescents. Som nosaltres els que els estem posant en problemes
Les escoles són palaus del poble, però hi ha una gran diferència entre les que acullen alumnat de classe alta amb aquelles situades a barris pobres, essent que algunes poden arribar a semblar més una presó que un palau.
Totalment. Hi ha molts projectes per invertir i crear escoles boniques, vinculades al barri, per tal d’eliminar la distància entre les escoles privades i les públiques. Crec que crear espais bonics i dignificadors és una qüestió de respecte bàsica pels infants: la idea de palaus del poble és que tothom pot accedir a un lloc bonic i acollidor, siguis un treballador d’una fàbrica, una persona migrada, un alt executiu o una criatura. Que hi ha un lloc amb vitralls, ben il·luminat i sostres alts que té les portes obertes per tu.
Que tothom mereix coses boniques.
Exacte. Quan creem espais lletjos, tancats, escoles que semblen presons i places sense vida, els nens se senten presoners. Però si fem espais bonics, les famílies se senten dignificades. El disseny, per si mateix, no soluciona res, però és important tenir-lo en compte per millorar la qualitat d’escoles, zones de joc i places. Però, a més de tot això, necessitem bons professors, bibliotecaris i dinamitzadors de les zones de joc. La dignitat i la necessitat de les criatures de comptar amb espais propis i de qualitat té una solució molt fàcil, però molt cara.
Parlant d’escoles. Ara estem immersos al debat de si les escoles han d’obrir durant més hores, els caps de setmana i vacances, per millorar la conciliació. Què en pensa?
Si convertim les escoles en llocs de socialització i infraestructures socials boniques, amb bones biblioteques, piscines i zones de joc, seria una vergonya tenir-les tancades durant el cap de setmana. No hem d’abusar de les escoles ni pensar-les com un lloc que només facilita la conciliació, sinó que hem d’entendre que són un espai necessari per les criatures, que requereixen de llocs propis de qualitat.
Potenciar les escoles té sentit, sobretot, a ciutats denses com Barcelona o Madrid, on no es poden construir infraestructures noves a qualsevol lloc, sinó que s’ha de millorar les que ja hi ha. I això és important: abans d’obrir les escoles, hem d’invertir-hi, perquè si no, no funcionarà i no serà just per les criatures. I aquesta inversió implica també cuidar les persones que cuiden dels nens i nenes: les escoles no són pàrquings. Una cosa que sovint oblidem és que, quan es tracta de criatures, hem de prendre decisions molt responsables.
El Diari de l’Educació, 2025