La música està present a les nostres vides des que naixem. Des de les cançons de bressol fins a les llistes d’Spotify, passant pels fils musicals dels supermercats o les bandes sonores. I la música, com qualsevol aspecte important de la vida, està “afectada per la societat patriarcal”, tal com recorda Cristina Arriaga.
Pedagoga musical i doctora en filosofia i educació, Arriaga forma futurs mestres de música a la Universitat del País Basc. Però ho fa des de la perspectiva de la transformació social i la coeducació, decidida a eliminar o, si més no, desemmascarar els estereotips de gènere que encara s’amaguen rere aquesta disciplina. A això va dedicar la ponència que va fer a la Jornada de Cloenda de la 17ª edició dels Cercles de Comparació Intermunicipals d’escoles bressol i música, organitzada per la Diputació de Barcelona el passat mes de novembre.
Els sons tenen gènere?
No, però sí que existeixen molts estereotips relacionats amb els sons. Gairebé sempre perquè responen a models de valors o comportaments que assignem a un gènere, sense tenir en compte la individualitat de cadascú. No només parlo de coses bàsiques com que les melodies suaus es relacionen a les dones i les percussions als homes, sinó que els sons tenen la propietat de transportar-nos a llocs des dels quals reproduïm estereotips.
Per exemple, quan sentim que algú talla la gespa, pensem en un home. I quan escolto feinejar a la cuina, imagino una dona. El pitjor d’això és que són coses que tenim molt interioritzades, que ens surten soles, perquè la música ens fa evocar records i emocions.
Com es poden combatre aquests estereotips a la música?
El primer que cal és reflexió i revisar la trajectòria històrica de la música. Veiem que la dona s’ha vinculat més al cant, però no sobre un escenari sinó a l’esfera privada: a casa, amb les cançons de bressol. En canvi, els instruments i la composició són més cosa d’homes. I, dins això, també hi ha estils de dones i d’homes: pensa en el rock o el heavy. Són coses que ens passen desapercebudes però hem de pensar què hi ha i què no hi ha i posar-ho en valor. Però això no vol dir que si trobem una directora de música ja ens poguem quedar tranquil·les.
La música és quelcom que està molt present a les nostres vides. No només de manera conscient, quan l’escoltem activament, sinó també inconscientment. L’educació musical coeducativa és important perquè els anuncis, les bandes sonores o el fil musical del supermercat també reforcen estereotips de gènere. Per què, si no, el fil és diferent a la secció d’alimentació que a la de bricolatge? Tot és susceptible d’anàlisi perquè la música també està subjecta a la societat patriarcal.
Des que el feminisme ha guanyat revolada som molt poc tolerants amb els missatges masclistes al cinema o a la literatura. Però sembla que som més permissives amb la música. Per què?
Hi ha una manca d’ensenyament d’esperit crític i una manca de participació dels nens i nenes. Si els demanéssim què escolten i parlem amb ells sobre això, potser començaríen a adonar-se del contingut de certes lletres. I amb això no vull dir que hi hagi música que no s’hagi d’escoltar: sempre s’ha d’entomar aquest debat des del respecte i donant importància a la música com una eina educativa i social. Tot plegat canviaria si penséssim en la música com quelcom important més enllà de les cançons de Nadal o Carnestoltes i la poguéssim vincular a altres aspectes del currículum.
A més, l’educació musical no té pes al currículum, es relega a les extraescolars, que acostumen a ser cares. Així que, al biaix de gènere li hem de sumar el biaix de classe?
Clar. Tot i que cada vegada són més els municipis que tenen escoles municipals de música per a col·lectius amb menys oportunitats. Però és veritat que a les seves aules continua mancant l’esperit crític. Cal formal els docents perquè donin importància a detalls que vagin més enllà de la partitura com, per exemple, mirar d’assajar el mateix número de cançons compostes per dones que per homes.
Parlant de les extraescolars: les dades diuen que, així com els nens es decanten pels esports, són majoria les nenes les que trien la música. Per què és una disciplina tan feminitzada?
Això és molt interessant d’analitzar. Crec que és perquè les dones i les nenes estan més disposades a vincular la música amb la seva vida emocional. I les emocions estan relacionades amb allò femení. Als nens els diem tota l’estona que no plorin o que es comportin com a homes. Els eduquem perquè no siguin sensibles i la música requereix de sensibilitat. Per això als conservatoris hi ha moltes més noies que nois.
En un film de Harry Potter quan entren les alumnes sona música de violins, tot molt melòdic, i quan entren els nois sona molta percussió, amb ritme marcial; aquesta escena ens ajuda a interioritzar estereotips de gènere des de ben petits
Però, tot i això, les dones estan infrarepresentades a l’escena musical professional.
El que es manté feminitzat és la docència. Però quan passem d’allò teòric a allò físic, és un món d’homes. Són ells els qui dirigeixen, componen i es pugen a l’escenari. Això té molt a veure amb què les dones històricament hagin estat vinculades a la música dins l’esfera privada, però també amb el fet que els productors musicals –i bàsicament qualsevol que té diners–, són homes. Així que quan es pensa quin artista volem potenciar, es fa des d’una mirada masculina. Quan la dona vol pujar a un escenari, sovint ho fa determinada per la visió masculina, que reclama vendre una imatge, unes lletres i un estil determinats.
Quan trasllada aquestes reflexions a l’aula, quina és la reacció?
Per a la majoria dels alumnes, són reflexions noves. La joventut es pensa que les coses estan millor i, per això, destaca quan ja hi ha una dona directora d’orquestra, però se sorpren quan se n’adona que amb això no n’hi ha prou. Fer aquestes tasques de pensament crític els enganxa i crec que podem mirar al futur de manera positiva perquè hi ha moltes coses a fer, però molta gent amb ganes de fer-les.
A d’altres assignatures, com la literatura, ens hem preocupat que apareguin dones escriptores al currículum. Passa igual amb la música?
A poc a poc anem millorant. Encara falten coses als llibres de text, però sí que hi ha una tasca per recuperar la figura femenina. Tot i això, crec que hem d’anar més enllà. Si pensem que trobant figures de dones ja és suficient, anem malament. La música ha de ser trencadora, provocativa i tenir la capacitat de fer-nos conscients dels estereotips i donar-los la volta. I això ha de començar a infantil. Jo, si fos mestra d’infantil, tindria tot de fotos de dones músiques a l’aula i convidaria a dones a classe, perquè ho veiessin natural, no un fet puntual. I també crec que aquesta feina no ha de ser només cosa dels mestres de música.
Què és el primer que s’ha de fer per abordar la música des de la coeducació?
Entendre que la música no ha de ser una activitat puntual. Hem de parlar de les melodies i dels sons, així com de tot el que tenen implícit, sempre. Com ens movem, com sonem i la música que escoltem diuen molt de nosaltres, igual que la roba que portem. Per això, cal fomentar aproximació al so des de la igualtat i el respecte.
Algun exemple pràctic?
Animar les nenes a que ballin o toquin instruments que es creuen que son de nens. I a la inversa. És molt important incloure els homes en la coeducació. I respecte a les tasques d’anàlisi, proposaria reflexionar sobre pel·lícules infantils, com Harry Potter. Al Calze de Foc, quan entren les alumnes de Beuxbatons, sona música de violins i elles tenen moviments suaus, tot molt melòdic. En canvi, quan entren els nois de Durmstrang, sona molta percussió, fan cops a terra amb ritme marcial. Per què? Aquesta escena ens ajuda a interioritzar estereotips de gènere des de ben petits.
Si, parlant de la música que escolten, un alumne menciona una cançó amb lletres masclistes, què faria?
No l’ocultaria. Proposaria escoltar-la i després d’analitzar-la, intentaria canviar-li la lletra perquè fos respectuosa. D’aquesta manera, treballem plegats a classe i fem que els nens i nenes participin. I, alhora, destacaria les coses bones d’aquella cançó, ja sigui la melodia o la veu de la persona que canti, per respectar i validar les tries dels alumnes.
1 comentari
Totalment d’acord, la música ens acompanya sempre, des que naixem. Per tant ha d’estar molt present a l’escola acompanyant diverses matèries. Aquest és el motiu pel qual he escrit ” Relats amb banda sonora” pensant en una altra manera d’animació a la lectura.