Elia López és mestra d’educació infantil i primària, psicopedagoga i doctora, a més de professora en la Universitat de Barcelona i membre del GROP (Grup de Recerca d’Orientació Psicopedagògica). Està especialitzada en educació emocional, una assignatura pendent que entén com un aprenentatge al llarg de la vida. És per això que insisteix en la importància d’acompanyar tant l’alumnat com les famílies. Sobre aquest tema va impartir una conferència a la 18a edició dels Cercles de Comparació Intermunicipals d’Escoles Bressol Municipals i Escoles de Música, organitzada per la Diputació de Barcelona.
Per què és important l’educació emocional?
És important perquè és la manera de reconèixer la dimensió afectiva, emocional i social de la persona. És a dir, és una manera d’humanitzar l’educació. També l’entenem com una part del procés educatiu que té lloc al llarg de tota la vida. Qualsevol moment és bo per educar-se, desenvolupar-se i assolir competències emocionals.
Què són les competències emocionals?
Són un conjunt de coneixements, capacitats, habilitats i actituds necessàries per viure, per comprendre, per expressar i per gestionar els fenòmens emocionals. Aquestes competències tenen cinc nivells. Un és el que té més a veure amb la consciència de les pròpies emocions i les dels altres. Un segon nivell implica poder gestionar-les i ser autònom emocionalment. El tercer significa tenir recursos per fer front a les diverses situacions vitals. El quart té a veure amb com ens relacionem amb els nostres iguals. I, per últim, tenim la competència social: és a dir, la capacitat de traslladar tot plegat al nostre dia a dia, tant en la vessant personal com social.
A banda dels beneficis personals i relacionals, què aporta l’educació emocional als aprenentatges a l’aula?
Fa trenta anys que tenim evidències que demostren els beneficis que l’educació emocional té en la salut i el benestar de la persona, però, a més, contribueixen als aprenentatges escolars. Les emocions i els aprenentatges tenen una relació directa. Les experiències emocionals determinen les nostres decisions i la nostra convivència. Tenir una bona educació emocional prevé l’estrès i millora la resiliència. Les institucions educatives implicades en la formació i desenvolupament de l’alumne han d’incloure aquest tipus d’educació.
El problema és que cal una preparació específica, perquè la formació inicial que han rebut els mestres fins ara no contemplava aquesta vessant educativa. Per això és necessari que el professorat s’estigui formant constantment, perquè hem d’estar a l’altura de les circumstàncies del segle XXI.
Els adults que no estem formats estem preparats per acompanyar infants en la seva educació emocional?
Estem preparats en la mesura en què, simultàniament, ens seguim formant. És important que el docent tingui això clar perquè, de vegades, l’educació que hem rebut va una mica en contraposició a les bases de l’educació emocional. Però això no és un desavantatge, sinó que crec que és una oportunitat molt maca perquè els professionals es formin i alhora que formen el seu alumnat. I és que es pot aprendre molt de les criatures.
Un altre actor important en l’educació són les famílies. Com se les pot acompanyar des de l’escola perquè tots els adults en la vida de l’infant tinguin present la part emocional del seu desenvolupament?
L’educació emocional ha de ser compartida, oberta i participativa amb les famílies. I aquestes agraeixen molt que es dediquin espais on puguin aprendre com aportar benestar als seus infants. A més, ells són els primers en reconèixer que no saben gestionar el seu dia a dia, així que els agrada poder tenir eines per reduir les seves pròpies angoixes i malestars. Com deia abans, l’educació emocional és al llarg de la vida. I és un aprenentatge molt agraït: et puc assegurar que quan veuen que els seus fills porten a la pràctica allò aprés dóna molta satisfacció. A més, com les criatures poden incorporar més fàcilment els seus aprenentatges emocionals, de cop i volta, som els adults els qui aprenem d’ells.
Qualsevol edat és bona per educar-se emocionalment, però imagino que la petita infància deu ser un moment decisiu. Què s’hauria d’assolir en aquesta etapa?
És un moment en què els infants aprenen per imitació, així que hi ha tot un treball d’identificació de les emocions i reconèixer-les en un mateix i en els altres. Per això és important que acollim i acompanyem les emocions dels infants. Nosaltres, des de molt petits, hem rebut una educació basada en el “no ploris”, “no demanis”, “no cridis”. Hi ha qui veu la negació del plor com una manera de consolar, però realment provoca repressió i contenció.
L’educació emocional ha de ser compartida, oberta i participativa amb les famílies
Hem de deixar que s’expressin lliurement i acompanyar-los. Si entenem i respectem el plor com un mitjà per expressar el seu malestar, ells mateixos entendran per què ploren, què volen expressar i aniran trobant altres maneres de comunicar-se. I, un cop han après a reconèixer aquestes emocions, és el moment de treballar l’empatia. Aquesta base serà importantíssima en la vida futura de la criatura, perquè suposa afiançar el lloc des del qual es relacionarà amb els altres, amb l’entorn i amb si mateix.
Durant les primeres etapes de la vida es dóna molta importància a l’educació emocional, però a mesura que creixem sembla que ens n’oblidem. Troba que és quelcom menystingut, encara?
La competència d’autonomia i iniciativa emocional està reconeguda al currículum educatiu dins la competència social. Una altra cosa és que, com que no s’avalua a les proves de competències bàsiques, es deixi de banda. Hem de tenir molt clar que estem educant persones i això significa dotar-les d’eines, recursos i coneixements necessaris perquè aprengui a decidir, estimar, qüestionar i relacionar-se.
Tindríem un millor sistema educatiu si féssim més educació emocional?
Mirem les xifres de fracàs i abandonament escolar. Darrere d’això hi ha una gran frustració i avorriment. Hi ha necessitats emocionals que s’identifiquen com a dificultats educatives. Aquest alumnat acaba amb la sensació que no serveix, posant en joc la seva autoestima. Així, atendre la part emocional significa atendre la persona i el seu benestar. I si l’estat emocional és bo i estable, les competències acadèmiques s’assoliran millor.
Tenim una responsabilitat molt important: els professionals hem de canviar la nostra mirada, entenent que el que s’emportaran els estudiants són aprenentatges que han de ser per tota la vida. És el gran llegat que podem deixar. Només cal que revisem la nostra història, les inseguretats, dificultats per adaptar-nos a canvis, la incertesa constant… És una evidència molt clara que necessitem aquestes eines com a mesura preventiva i és la nostra responsabilitat que les criatures puguin comptar amb allò que nosaltres no vam tenir.
Si els beneficis de l’educació emocional són tan clars, per què no se li dóna més importància?
Perquè es prenen decisions sense escoltar els infants. Sóc partidària d’escoltar l’alumnat, els professionals, les famílies i, entre tots, construir una resposta adient. A la secundària aquesta necessitat és molt evident, perquè és l’edat en què es manifesta aquest conglomerat de malestar. No hem d’oblidar que l’educació és el desenvolupament integral de la persona i, per tant, l’educació emocional és igual d’important que les matemàtiques.
Cal que apostem pel desenvolupament humà, però ens costa molt. Sovint focalitzem més en la vessant pràctica de l’educació, que és formar futurs treballadors, però oblidem que les competències emocionals també són essencials al món laboral.
Han passat tres anys de la pandèmia, de quan dèiem que posaríem la salut mental al centre. Creu que ho hem fet?
Encara tenim deures. Primer, cal que l’administració ofereixi recursos i la formació necessària perquè es puguin desplegar accions concretes als centres. I també cal contemplar l’educació emocional com quelcom transversal. Vam començar a parlar molt de salut mental, però l’hem delegada als psicòlegs de centre. Són professionals que hi han de ser, però no per això. Els mestres podem fer educació emocional. I hem de fer-la, perquè així no es veurà com una cosa excepcional i alliberarem els psicòlegs, que han de dedicar-se a altres assumptes. És una qüestió de compromís col·lectiu. Des dels tutors a les famílies, passant per una administració que doni resposta a les necessitats del centre.
La transversalitat no deixa de ser quelcom que el sector educatiu fa anys que demana…
Correcte, el que passa és que les administracions van canviant de prioritat cada dos per tres. Al final, els centres engeguen projectes molt macos que han anat deixant de costat perquè han d’atendre les noves peticions del Departament. Crec que l’administració ha d’empatitzar molt molt més, tant amb els professionals com amb els petits per dur a terme accions educatives en benefici de tots.
