Uns dels actors clau per avançar en aquesta concepció més comunitària són les famílies, no és cap novetat. El sistema democràtic va dotar-les d’un rol i un reconeixement jurídic en la gestió dels centres, i les administracions – sobretot les locals – van entomar el repte de transformar aquesta aspiració normativa en una realitat significativa en la vida quotidiana d’escoles i instituts.
Dècades després d’impulsar aquest marc, però, no podem considerar que el model de participació de les famílies a l’escola s’hagi consolidat. Si prenem com un indicador de referència la participació d’aquest sector a les eleccions dels consells escolars de centre, el panorama és desolador. Si observem els greus problemes que existeixen per conformar associacions de famílies als centres, i mantenir-les al llarg dels anys, la perspectiva no millora. Tenim un problema.
Per resoldre’l, cal analitzar quins són els factors que el provoquen, d’aquesta manera podrem albirar estratègies eficaces de resolució. Tot apunta que aquests factors tenen a veure amb la diversitat actual de contextos familiars, un mosaic ric i complex de realitats per a les quals els models de participació que es proposen no resulten vàlids.
Els models de participació que es proposen no resulten vàlids amb la diversitat actual de contextos familiars
En primer lloc, hem de reconèixer l’existència de famílies que no s’impliquen en la seva comunitat educativa simplement perquè no volen. És molt probable que al darrere d’aquesta manca de voluntat hi hagi raons associades al marc de valors socials que a poc a poc s’imposa: individualisme, utilitarisme, segregació. Un nombre important de mares i pares no senten que la participació a l’escola hagi d’anar més enllà d’ajudar els fills i les filles a fer les tasques escolars, o assistir a reunions informatives. Sens dubte, activitats necessàries però no suficients des d’una perspectiva comunitària de l’educació.
No totes les famílies que no participen, però, se situen en aquest quadrant. També n’hi ha que voldrien, però que no poden, perquè les seves condicions de vida no els ho permeten. Parlem d’aquelles mares i pares que fan jornades laborals maratonianes, o que tenen càrregues familiars grans. La programació d’activitats amb elles acostuma a planificar-se enmig de la seva jornada de treball o de cures, i no tenen possibilitat d’assistir-hi. La manca d’encaix entre els horaris del professorat i els horaris de les famílies és un obstacle que dificulta la participació familiar. Difícil construir comunitat quan les condicions materials i de temps d’alguns no acompanyen.
També hem de fer esment d’aquelles famílies que estarien disposades a participar i disposen de les condicions per fer-ho, però que se’ls fa difícil saber com. De participar, com tot a la vida, se n’aprèn, i donar per descomptat que les mares i els pares saben participar pel simple fet de ser persones adultes és un error. No en va moltes federacions d’associacions de famílies inverteixen notables esforços a la formació en temes participatius. Saber aplanar el camí de la participació a les famílies, i facilitar-lo, és un element cabdal de l’educació comunitària.
A aquesta diversitat de contextos familiars cal afegir-hi també la diversitat de models i d’identitats. Per exemple, la irrupció de la diversitat cultural, lingüística i religiosa a l’escola de la mà de la immigració recent incorpora reptes associats al concepte d’escola, als models de comunicació i llengua que s’utilitzen, i a les creences i valors educatius diversos. O les famílies monoparentals, en un marc en el qual els seus drets socials no sempre són reconeguts, presenten dificultats objectives per a la participació.
Cal considerar els processos participatius de les famílies des d’un espectre ampli de possibilitats
No obstant això, la creixent complexitat dels contextos, els models i les identitats familiars no justifica l’abandonament d’una política de foment de la seva participació, si és que volem mantenir el repte d’avançar cap a les comunitats educatives. Això sí, cal que actualitzem el discurs i la pràctica, i que abordem la qüestió des d’una perspectiva plural. Assenyalem aquí dos dels més significatius. En primer lloc, cal considerar els processos participatius de les famílies des d’un espectre ampli de possibilitats. Cal colgar definitivament la idea restrictiva que la participació familiar és sinònim de participació en els òrgans de govern i les AFA. Tan bon punt diversifiquem els espais participatius, pel que fa a finalitats, a espais i temps, i a dinàmiques de treball, més fàcil serà que més perfils de famílies sentin que hi poden trobar el seu lloc.
En segon lloc, cal redimensionar la participació de les famílies en un escenari de reforç de les comunitats educatives en detriment dels centres escolars. Això passa per contemplar les famílies des de la seva agència, com a actors participants en el codisseny i la coproducció de les polítiques educatives del seu entorn natural, el seu municipi. Famílies disposades a prendre la paraula i proposar projectes que donin resposta a les necessitats individuals i col·lectives que senten, que participen activament en la realització de les activitats educatives dins i fora de l’escola, que es comprometen a disminuir la segregació escolar i educativa, i aposten per l’equitat i la inclusió.
Les famílies d’avui no ho tenen fàcil per desenvolupar un rol actiu en la construcció de les comunitats educatives, però això no pot significar llençar la tovallola si volem garantir un sentit comunitari de l’educació. És temps de transformar mirades i refer estratègies. Per aconseguir-ho, les famílies hi tenen un paper de primer ordre, però sense oblidar la necessària complicitat i compromís per part del professorat i de les administracions, altrament resulta inviable. La participació de les famílies a les comunitats educatives, com les coses importants, és cosa de totes i tots.
