Si volem elaborar o dissenyar polítiques públiques educatives, és imprescindible conèixer la realitat sobre la qual volem treballar. Per això és crucial una bona gestió de dades. Les dades són la millor matèria primera de les polítiques educatives?
En el disseny de les polítiques públiques necessitem conèixer el problema sobre el qual es vol intervenir. Es necessita una bona gestió de dades però, sobretot, una bona recollida de dades. És el primer punt i encara és un punt feble en el nostre context. Necessitem més dades, millors, i que ens permetin conèixer millor la realitat i els matisos dels problemes sobre els quals volem intervenir.
En el cas educatiu és molt clar: per exemple, podem tenir dades agregades sobre la segregació escolar del nostre municipi i sobre l’abandonament escolar prematur. Però necessitem entendre millor aquests dos fenòmens i per fer-ho necessitem recollir dades, saber si tots els infants estan igual d’exposats al fracàs escolar o si algunes característiques els fan més susceptibles de patir-lo. Això comporta recollir moltes dades sobre els infants, sobre la seva situació familiar, socioeconòmica, origen, gènere, tipus d’escola… Totes aquestes dades donen moltes pistes sobre el problema i per tant ens permeten afinar millor en el disseny de les polítiques públiques.
Quina és la millor manera d’identificar de forma objectiva les necessitats que existeixen i les millors línies d’actuació?
Les polítiques públiques han de donar resposta a problemes objectius però també han de tenir en consideració la percepció d’aquests problemes. Per tant, la recollida de dades sempre ha de buscar aquest equilibri entre buscar informació objectiva, qüestions que remeten a realitats identificables i objectivables, i també recollir dades subjectives, perquè el mateix problema no té per què ser viscut igual per una col·lectivitat o per una altra, i això voldrà dir que les polítiques públiques que haurem de posar en marxa seran diferents en un cas o en un altre. Posem per cas l’absentisme escolar: si en una comunitat no es percep com un problema, les lògiques d’intervenció seran diferents a un altre context on sí que hi ha consciència de la problemàtica a resoldre.
Com treballen conjuntament les institucions educatives i els governs locals a l’hora d’elaborar projectes de millora basats en la recerca i recopilació de dades?
Hi ha una certa tendència en les administracions públiques que cada treballador públic que fa servir aquelles dades se les organitza a la seva manera, perquè són el material amb el qual ha de treballar. Aquí el repte és com sistematitzar la gestió de les dades per tal que siguin compartides, i això implica a totes les diferents administracions públiques. No hauria de ser necessari que cada administració pública (àmbit local, consells comarcals, Diputació, la Generalitat o fins i tot l’Estat), hagués d’anar demanant i creant el seu propi sistema de dades.
La interoperativitat de les dades és una qüestió pendent i molt important. Que hi hagi unes bases de dades coordinades a les quals puguin tenir accés els diferents nivells. A dia d’avui ens trobem que com que cada treballador gestiona les seves dades, les recull, les organitza i les explica, al final hi ha un gran ventall de fulls de càlcul. Això dona molts problemes, per exemple, per actualitzar i pot provocar que persones diferents estiguin treballant amb dades diferents, perquè no hi ha una sistematització de l’actualització de les dades. El mateix passa quan necessitem la cooperació entre diferents administracions públiques: molt sovint, en base a la idea, molt important, de la privacitat de les dades, no s’autoritza l’accés a aquestes dades, essencials per a fer política pública. Per exemple, quan els municipis volen treballar en temes de segregació escolar, es troben amb molts problemes perquè les dades sobre vulnerabilitat social o sobre composició social dels centres no les té la regidoria d’educació sinó que estan en mans de l’administració de la Generalitat de Catalunya, o de Serveis Socials. Necessitem, d’entrada, compartir els criteris de recollida de dades i després millorar la interoperativitat de les dades, i això avui en dia la tecnologia ens ho permet fer.
Les administracions públiques han de tenir bases de dades coordinades
En les investigacions socials i en la recopilació de dades, sovint hi ha el dilema entre fer anàlisi quantitativa o qualitativa, però tu defenses que no és dilema, per què?
Sempre defenso que no hi ha cap dilema o problema, crec que les dues aproximacions són necessàries. Les diferents tècniques (fer servir números o narracions, per explicar-ho fàcil) tenen per objectiu respondre a preguntes diferents. Per tant, si volem conèixer la realitat en el seu conjunt segurament necessitem fer-nos preguntes que requereixen de dades quantitatives i qualitatives per ser respostes. Si volem conèixer en profunditat les raons de les persones per prendre determinades decisions, aquests processos mentals, necessitarem una aproximació qualitativa, gratar molt en les entrevistes. En canvi, si volem mesurar un fenomen, necessitem moltíssimes dades recollides i, per tant, una aproximació quantitativa. El més important és saber combinar les dues tècniques.
El més important és saber què vols preguntar, per trobar el que vols buscar?
Efectivament. Les dades són informació. Però què fer amb aquestes dades requereix fer-nos unes bones preguntes per a aconseguir després una bona intervenció. Primer hem de saber què és el que volem saber. Hem de formular molt bé les preguntes. D’entrada, tendeixen a ser descriptives, a descriure el fenomen, i hem de tenir capacitat de fer preguntes analítiques, que ens permetin identificar factors que ens ajudin a trobar aquelles intervencions que resoldran el problema. Per exemple, podem plantejar de forma descriptiva que els infants i joves d’entorns més vulnerables participen menys de les activitats extraescolars, però el que necessitem és entendre per què participen menys. I, per tant, haurem de preguntar si és una qüestió d’oferta, o cultural, o de temps, o econòmica… A partir d’aquestes preguntes haurem de recollir dades que ens ajudin a dimensionar aquests factors i, a partir d’aquí, prendre decisions en clau de polítiques públiques.
Les dades són informació, però què fer amb aquestes dades requereix fer bones preguntes
Quines són les principals potencialitats de les dades per al disseny de les polítiques educatives?
L’evidència de les dades ens aporta moltíssim a l’elaboració de les polítiques públiques, perquè ens ajuda a entendre millor el problema sobre el qual volem intervenir, però també perquè la recollida de dades ens permet entendre el procés de la solució d’aquest problema. Les dades no s’esgoten en el moment que dissenyem la política pública. Tota política pública ha d’incloure un molt bon sistema de recollida d’informació que ens permeti fer seguiment de l’evolució del problema, i de l’impacte que té aquella política pública. Només així podrem avaluar l’èxit de la nostra intervenció.
I les principals limitacions?
D’entrada, que no disposem de totes les dades que volem. Sovint, tenim aproximacions i no un registre explícit de les dades que volem saber. Per exemple, si no disposes de les dades de la renda de les famílies d’una escola i fas servir les de la renda d’aquell barri. La primera limitació important és que la informació disponible no sempre encaixa en la nostra unitat d’anàlisi. I també hi ha una limitació substantiva: no tot és capturable en dades. Encara tenim molt marge de millora en la nostra capacitat per recollir informació sobre molts fenòmens. Si només féssim polítiques públiques basades en aquelles dades disponibles, potser deixaríem de fer algunes polítiques públiques. Fer política implica acceptar aquest marge d’incertesa, d’assaig i error. Caldria buscar el punt d’equilibri entre les potencialitats basades en l’evidència de les dades i, alhora, no renunciar a fer polítiques per la manca de dades.
És a dir, no tot es pot recolzar en les dades.
Quan posem el focus només en l’evidència, correm el risc d’acabar caient en la tecnocràcia, en pensar que disposem de totes les dades per fer polítiques públiques i que les respostes a problemes socials complexos és una ciència exacta. El que hem de tenir en consideració és que les polítiques públiques no són només producte de l’evidència. També responen a valors, a objectius, a conflictes socials, a interessos, i tot això ha de quedar recollit perquè és l’essència de la democràcia. Les polítiques públiques han d’estar informades i recolzar-se en el coneixement, però han de ser un lloc on també hi hagi espai per al debat, per la interacció, pel conflicte, perquè d’aquí és d’on surten les bones decisions.
Si posem el focus només en l’evidència, correm el risc de caure en la tecnocràcia
Les polítiques públiques tenen una funció instrumental, han de servir a una finalitat. La manera en que es dissenya un programa condicionarà el seu possible èxit. Quin paper juguen aquí les dades?
L’èxit d‘un programa o d’una intervenció depèn de molts factors, i els programes es poden desviar del seu objectiu en diversos moments. El moment del disseny és crucial, i també la implementació. El que ens permeten les dades és identificar les desviacions en cada moment. Primer podem fer una anàlisi de necessitats i després podem saber si la nostra política pública està connectada amb el problema real identificat. I també necessitem dades per saber si durant la implementació la nostra política ha arribat a les persones a qui havia d’arribar. Finalment, les dades ens permetran veure si el programa funciona, si ha resolt el problema que el va motivar.
L’avaluació és, per tant, un bon instrument per millorar les polítiques públiques.
L’avaluació és sempre un instrument de millora de les polítiques públiques, en els tres casos en què es fan: Les avaluacions que avaluen el disseny del programa, perquè permeten identificar desajustos entre les nostres respostes i els problemes identificats; les avaluacions d’implementació, perquè identifiquen les desviacions de la nostra política pública respecte al que vam dir que faríem; i les d’impacte final, perquè ens permeten veure si allò que estem fent és eficaç i saber si realment la nostra intervenció està ajudant a la resolució del problema. I per poder fer bé aquests tres tipus d’avaluacions, necessitem dades.
